Durant els anys 70 es va produir un important creixement econòmic a nivell internacional que es va traduir en un desenvolupament industrial considerable. Hi ha un procés, com ja hem vist, d’integració econòmica mundial, de liberalització dels intercanvis, apareixen nous productes i tecnologies i es generalitzen les pautes de consum massiu a amplis sectors de la societat.

A més a més, les possibilitats energètiques, dels mitjans de transport i de l’electrònica varen obrir el camí a una nova revolució industrial que es va basar en la robòtica, la informàtica, les telecomunicacions i la microelectrònica.

Tot plegat feia possible que la indústria es localitzés fora dels nuclis tradicionals. Així que molts països perifèrics varen aprofitar per completar la seva independència política amb una major autonomia econòmica. Aquesta autonomia econòmica es va buscar a través d’una ràpida industrialització basada en les manufactures exportables que eren fàcils d’insertar en els circuits comercials internacionals.

En aquest sentit, fins a 1970 es va donar un moviment d’industrialització per substitució de les importacions, que va donar un cert èxit en casos com Brasil, Mèxic, Uruguai, Xile, Israel, la India o Egipte.

Però des de 1970 s’inicia una segona fase en què es produeix el despegament dels anomenats nous països industrialitzats del sud-est asiàtic. Aquí hi havia mà d’obra abundant i ben preparada i una classe capitalista disposada a col·laborar amb les empreses transnacionals. Això va suposar que fins i tot es pogués pensar que deixaven de ser països perifèrics i subdesenvolupats.

Les empreses transnacionals varen jugar un paper molt important en aquest sentit, perquè buscaven localitzacions amb costos menors de producció i distribució. Tècnicament era possible de separar el conjunt de l’activitat productiva segons les diferents característiques de la mà d’obra. Això va permetre una nova divisió a nivell internacional del treball: a més de la divisió tradicional en classes socials hi ha una jerarquització de la producció a nivell mundial i una divisió territorial d’acord amb la divisió tècnica del treball (les qualificacions).

L’actitud de molts països industrialitzats, com ara els 4 tigres (Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur) ha facilitat la desconcentració i descentralització de moltes empreses multinacionals que ara mantenen el control dels processos productius des de les seves seus en els països centrals.

També s’ha donat una altra forma d’industrialització depenent: la que apareix en algunes zones franques dels països perifèrics (les maquiladoras de Mèxitc), a través de les quals s’aprofita el menor cost de la mà d’obra i el fet que no estan sotmeses a la legislació fiscal i econòmica (a vegades tampoc laboral) dels països que les acullen. Aquí s’instal·len fàbriques destinades al muntatge i acabat de productes d’escàs valor afegit.

Tots aquests tipus d’industrialització són diferents dels que es varen donar en els països centrals en el moment de la Revolució Industrial. Especialment perquè s’han industrialitzat partint de capitals estrangers que inverteixen en sectors que necessiten molta mà d’obra per produir productes de consum massiu (tèxtil, calçat, arts gràfiques, electrodomèstics, etc.). En aquests casos la dependència tecnològica és molt gran, tant perquè depèn de medis de producció aliens com perquè es paguem les patents a indústries forànies.

En conjunt, aquesta nova industrialització ha conduït aquests països a una situació de dependència i fragilitat que deixa les indústries locals a mercè de la conjuntura internacional: tot el que es produeix va a l’exportació i per tant no es controlen temes com el funcionament del mercat, la tecnologia, els processos productius o els preus.

Al mateix temps, en els països centrals, les indústries manufactureres s’han començat a perdre. Es el que es coneix com a desindustrialització (reducció de l’ocupació o la producció en el sector manufacturer). En bona part això es deu al fet que els processos productius es traslladen a altres països que tenen costos de producció molt menors, i per altra banda a la progressiva terciarització de l’activitat econòmica en els països centrals.

La desindustrialització ha suposat el declivi, la crisi, de moltes regions en conjunt, no només del seu sector industrial. Especialment ha estat el cas de les regions que depenien d’un únic sector productiu (mineria, metall, tèxtil, etc.). En aquestes economies altament depenents d’un únic sector, la crisi d’aquest ha suposat la crisi del conjunt de l’economia.

Tot això s’ha vist empitjorat per l’existència de competència amb altres països que s’estan industrialitzant. D’aquesta manera, encara és més difícil donar una resposta a la crisi del sector industrial (no es pot competir amb el que ve de fora).

Després dels 70 (crisi) comença una època de recuperació financera i energètica. Però llavors calia transformar els processos productius i buscar noves formes de treball basades en la flexibilitat del treball, de l’ocupació i de la producció. Calia fer front a una innovació constant (en materials, productes i processos) i abandonar els productes de massa i estandaritzats. Era la globalització i la terciarització dels processos productius.

Les multinacionals varen respondre a aquesta globalització canviant els plantejaments fordistes que es desenvolupaven en països concentrats en el primer món i es varen convertir en una xarxa mundial de processos productius distribuïts per tot el planeta.

La descentralització de la producció permet trobar la localització òptima per a cada component i cada producte: les matèries primeres es processen a prop del seu origen, els processos que necessiten molta mà d’obra allà on aquesta és barata, l’ensamblatge final es duu a terme a prop del mercat de recepció, etc.

Com que es produeix per a un mercat global, es pot maximitzar les economies d’escala, perquè el que s’inverteix (investigacions, patents, marquèting, etc.) és més fàcil de recuperar.

El fet de tenir diferents plantes de producció redueix la vulnerabilitat de les empreses davant dels canvis de les economies locals, de les finances o de la política local.

Les primeres empreses que es varen flexibilitzar varen ser les automobilístiques. A més, varen ser les primeres a adequar la producció a la demanda dels clients segons les preferències locals o els cicles de consum (alguns cotxes no es venen en tots els països).

Com hem dit, el pes del sector terciari és cada cop més gran en tots els països i supera ja el de la indústria (als Estats Units això ja va passar a finals dels 50).

Ara bé, per serveis s’entenen moltes coses diferents, segons si es tracta d’un país central o perifèric. De fet, podem parlar de serveis a:

- Les persones

- Les empreses

- L’administració

Ara bé, en molts països perifèrics l’augment dels serveis es deu a l’increment de la burocràcia i en altres casos es tracta de treballs marginals o de subocupacions.

Entre les empreses del sector terciari, possiblement els bancs siguin els que han crescut més ràpidament en les darreres tres dècades. Això es deu al seu procés de globalització i internacionalització, però cal tenir en compte que han estat ells els qui han hagut de finançar la globalització del conjunt de l’economia mundial.

Avui podem fer transaccions financeres en format estandaritzat a tot el món (pagaments, inversions, targes de crèdit o dèbit, etc.). D’altra banda, cada cop l’especulació monetària i bursàtil és més gran. Es diu que només el 5% dels intercanvis mundials de diners es deuen a transferències comercials; la resta són inversions especulatives.

Un dels sectors terciaris que més s’ha beneficiat de la globalització econòmica ha estat el turisme. Encara que depèn de moltes circumstàncies imprevisibles (la imatge dels llocs i productes, el clima, els conflictes, etc.), la seva generalització i mundialització reflecteix l’increment de les desigualtats en el món contemporani: es tracta d’un fenomen dut a terme majoritàriament per la part privilegiada dels sectors dels països centrals.

El turisme, tot i els seus costos a vegades negatius, es converteix en una fórmula alternativa de desenvolupament que, en principi, no requereix massa inversions i permet obtenir beneficis ràpids.

En resum, la mundialització de l’economia suposa el declivi de certes àrees i la prosperitat enganyosa d’altres. En tot cas, sempre suposa alguns canvis importants.

El sector de serveis ha deixat de ser un complement de l’industrial per esdevenir el sector essencial que mou l’economia de moltes regions.

Més informació:

Albet, Abel: Una geografía humana renovada: lugares y regiones en un mundo global. Barcelona, Vicens Vives, 2000. Pàg. 25-32.