Visc a ciutat    Que guai! no?

Visc a la ciutat d'en Nyoca
perquè per guanyar-me les garrofes
m'he tingut que baixar les calces,
però de gràcia, me'n fa ben poca.

Fa anys que carrego aquesta creu
malgrat em fot i me'ls ben toca,
ho faig resignat com un cirineu
i m'hi he conformat com un tanoca.

Perquè he dit "visc a" i no "visca"
que aquesta exclamació entusiasta
no li puc pas atorgar sense ser fals
a aquesta metròpoli tan "fantàstica".

A mi les urbs em foten fàstic
perquè m'emprenya de valent
i em castiga el sistema gàstric
viure envoltat de tanta gent.

No m'agrada aquesta densitat
de gent atapeïdament aglomerada
ni formar part d'aquest ramat
d'amalgama humana tan massificada.

Ens movem tots en densos grapats,
sempre amunt i avall corrent,
en fatídiques hores punta aplegats
i àdhuc per cagar ho fem en gavell.

Núvol o seré, no es veuen mai els estels,
sempre hi ha un brogit que em toca els nassos,
no veig l'horitzó ni sé d'on ve el vent
i només flairo que fums i gasos.

Em balda la profusió d'asfalt i ciment
contra tan poc racó natural,
no és fet per a mi aquest entorn
tan agrisat, postís i artificial.

Aquí em sento ben atrapat
i presoner com una rata,
em falta espai i em vaig regirant
com un ocellot engabiat.

Quan no és la tele d'un veí sord
són uns embriacs just al cantó,
un gos que no para de bordar,
o és el brunzit de l'ascensor.

L'alarma del sobreàtic
i el camió de les deixalles
em repiquen les orelles
com un maleït martell pneumàtic.

Aquí les fresses i els sorolls
es van repartint a dojo,
i amb aquest grapat de decibels
aviat pararem tots bojos.

Pels carrers hi ha merda de gos,
foten pudor els contenidors
d'ous nials i peix podrit,
i resulta tot plegat força brut i fastigós.

I aquests conductors mal parits
que toquen la botzina a la mínima
i et maten el cuc de l'orella
quan vas passejant per l'acera?

Jo els hi faria connectar
un parell de fils als collons
perquè quan l'anessin a tocar
s'enrampessin amb deu mil volts.

Quan hi ha futbol, macagumdéu,
em d'aguantar a uns quants cabrons
que tiren coets o toquen els ous
amb els clàxons com uns mamons.

Tan si és dels d'aquí l'alegrança
com si és dels nostàlgics del reial,
a mi me la bufa, perquè amb el futbol
em rebento de mal de panxa.

Quan ve Sant Joan ja foto el camp,
si puc ben lluny, i ràpid com llamp,
que això és un país de pertorbats
que es distreu jugant amb petards.

Em fot a l'estiu la xafogor,
l'al·lèrgia a la primavera,
a l'hivern és la humitat
i a la tardor la depressió.

Me cago en la puta d'oros,
però ja val més que tanqui la boca
que llenço guitzes com els burros
quan parlo de la ciutat d'en Nyoca.