L'altre dia, a quarts de vuit del vespre al bar de la plaça, es va auto-lesionar un desconegut que s'havia tancat al lavabo. S'arrancà l'ànima a trossos, esparracant-la i destrossant-la, la llençà al vàter i estirà la cadena.
Quan va arribar l'ambulància i se'l van endur a l'hospital, no hi hagué res a fer. No li pogueren reimplantar ni un sol dels trossets, arreplegats en una bosseta de plàstic amb gel, que havia pogut recollir el desconcertat cambrer escampats pel terra i enganxats a la tassa.
Poca estona després del fet, un client que es prenia una cervesa a la barra del bar, es preguntava pensatiu: -Pobre infeliç, què el deu haver impulsat a fer un gest tant cru i desesperat?-.
No conec ni els principis bàsics ni cap de les regles d'aquest joc.
No sé com va anant la partida ni quant falta per acabar.
Per no saber, ni tant sols sé quan ha començat, si és que ho ha fet, el joc.
Amb aquesta desconeixença, qui sap si no em faran trampes?
O potser algú m'acusi de voler-ne fer. O potser sí que en faci, sense voler.
Com puc esbrinar les respostes, si no conec les preguntes?
Sí, teniu raó, ho tinc ben cardat; i amés, no sé per què, però em sento estafat.