Demència carnal  

Si et veiés penjada d'una aspa
lligada pels punys i els turmells
estesa de braços i cames
airejant la natura als vuit vents.

Com una santa verge indòmita
sotmesa a un impúdic martiri
tibant endins el ventre tossuda
traïda pels cínics mugrons.

Cauria de genolls vençut
pel trasbals d'un mòrbid accés
i et resaria devotament
per demanar-te humil un favor.

Enmig d'un piadós deliri
acostant-me ben a prop teu
beneiria cada pam
de la teva carn sublim.

I voldria que el meu alè
cobejosament enfebrat
encengués els porus atònits
de la teva trèmula pell.

No sé per què se m'acut
que et voldria llepar les aixelles
i adés els engonals i les vores
amb llengua de gos fidel.

I que m'agradaria ensabonar-te
amb escrupolós esment
per afaitar-te cada part
borralluda o pubescent.

Per revelar i desxifrar
com un científic empíric
meticulós i contumaç
els teus sagrats misteris.

I potser veient-te a la creu
patint i gemegant
pels estigmes brollant sang...
Però per Déu...! Soc un dement!

Em penso que ben embogit
m'he cruspit l'enteniment,
i pitjor si la meva follia
no en té ben res de genial.

Ja veus que sóc un violent
però mai no et voldria fer mal...
i et passaria pels llavis
una humida esponja balsàmica.

Ai las...! Caigut en l'espiral
d'aquest remolí morbós...
no puc fer-hi res...
Em mata pensar en el teu cos!

Resulta que m'he afigurat,
ja veus si en sóc d'imbècil,
que escrivint faria teràpia...
i he fallat amb estrèpit.

...
Vaja, ara que sacsejo l'ampolla
veig que m'he acabat l'absenta
...

Senyor jutge, sóc innocent!
potser m'empesco rareses
però sóc un beneitó inofensiu:
desvariejo, i ja en tinc prou...