Era un dissabte al vespre, però era hivern, i el poble, com la majoria dels pobles de la costa, estava mort. Vaig entrar a l'únic local que vaig trobar obert quan, havent sopat, tornava caminant a l'hotel. Vaig demanar un gotet de whisky. Una rossa que hi havia asseguda a la barra em va senyalar un seient lliure arraconat a la paret. El vaig agafar, el vaig atansar a la barra i em vaig asseure al seu costat. Em va dir que era francesa i que feia uns quants anys que vivia a aquell poble. I per celebrar que era el seu aniversari, aquell vespre convidava a tothom a xampany.
Mentre jo em bevia el meu whisky a glopets curts, ella em mirava com si em volgués escorcollar l'anima. Com si me la volgués desembolicar, orejant al vent totes les meves intimitats. Em va semblar que si em continuava mirant així, acabaria per xuclar-me l'esperit i se l'empassaria sencer. Havia begut massa i la llengua se li embarbussava al parlar. Em va dir que li fes una pregunta, i ella me la contestaria. No vaig saber que preguntar-li, o potser vaig tenir por de fer-ho. Vaig aprofitar un moment que es va girar per parlar amb algú, per pagar i fotre el camp.
Aquella nit vaig dormir molt malament. Veia els seus ulls penetrants escodrinyant-me, refulgint entre els seus cabells rossos, mentre em grapejava les entranyes amb els seus dits ossis d'ungles pintades. Sentia com si cerqués arrancar-me els secrets més íntims i amagats. -Et manca quelcom, i ella no t'ho pot donar. Oi que tinc raó?- Sentia les seves paraules rebotant a dins del meu cap. Em semblava com si aquella bruixa francesa hagués sembrat una llavor a dins meu, i pressentia que si la deixava arrelar, m'hi creixeria una planta de les que donen fruits amargants.