Quan no hi és

Quan no la tinc és quan me'n adono de com em manca;
perquè sense ella no sóc res, només un ombra,
un confós espectre que deambula erràtic
arrossegant l'angoixa de la seva absència.

Però quan hi és, sóc tant ingrat i tant obtús,
que gairebé no li faig cap cas, com donant per fet
que l'hagués de tenir tota la vida al meu costat,
sense fer ni un gest per fer-me'n digne d'aquesta sort.

Potser ella no em pot oferir tot el que, desassenyat,
vull desitjar, però sense ella... què puc dir que sóc?
només un neguit, un desassossec sense esperança,
un buit absurd que ha perdut el nord i no sap on va.

Però sóc tant neci que, no sé per què,
però d'això a ella no li'n dic mai res.