Un pèl sol

Un pèl sol
m'he quedat,
quan se n'ha anat.

Encara la veig
allunyant-se,
amb els ulls amagats
sota el flameig
dels seus cabells bruns,
esvalotats pel vent
humit i salat.

Adéu.
Estic sol,
estic trist,
però la vida
segueix.

Me'n vaig a dinar
al petit restaurant
a la vora del port,
em ve de gust peix.

L'espurneig del sol
empolsava d'or
els seus cabells rossos,
i el mar s'emmirallava
als seus ulls,
quan m'ha dut el plat
per les espines del sard.

I he quedat encisat
pel suau relleu de duna
del lleuger monticle,
ben perceptible
sota l'elàstica faldilla,
tan curta i cenyida,
al naixement de les cuixes.

I ara em fascina
i contemplo embadalit
aquest pèl tan ros,
tan sol i arrissat,
al bell mig del plat.

Em sembla que he perdut
les ganes que tenia
de menjar peix.

Ara em ve de gust conill...
i ara que hi caic,
de ros, mai n'he tastat.