Puc assegurar-vos que si ara em dedico a "escriure" -és a dir, picar amb els dits les peces de plàstic polièdriques d'aquesta andròmina que tinc al davant, per composar ximpleries sense cap gràcia ni sentit- és per obra i gràcia del mateix Esperit Sant. Sí, sí, ho dic de debò. I no cal que em mireu com si fos un guillat que va perdent oli per totes les juntes. Un mati d'aquesta primavera, l'Esperit Sant en persona, en Tercera persona és clar, volava encarnat en un colom, pels voltants de la plaça Letamendi. I se'm va anar a cagar just al damunt, quan jo passava per allà caminant cap a la feina. Era un colom de convent, o d'església, la que hi ha a aquella cantonada. I això encara reforça més la meva tesi de que és tractava de l'Esperit Sant. Per cert, que quan passo pel costat d'aquella església i veig la inscripció en semicercle "Siervas de Maria" damunt la porta lateral, no puc deixar d'imaginar-me-la vestida amb un minso i suggerent conjunt de cuir negre i amb un fuet a la mà, a la Maria.

Però deixeu-me tornar a l'extraordinari cabreig que vaig agafar aquell dia, que em va fer recorre al tros que em faltava fins a la feina remugant entre dents records per la família de l'au i per la de l'esperit en ella encarnat. Mentre em netejava la roba i els cabells, tenia el cap ple d'imatges de coloms plomats, escorxats i socarrats de viu en viu. Al arribar a la feina estava tan emprenyat que no em podia concentrar, així que em vaig dedicar a escriure unes ratlles, només per mirar d'apaivagar i acanonar aquell desig incontenible de venjança que em rosegava per dins. És que, pobre de mi, encara no havia copsat que és tractava del Paràclit! Des d'aquell dia he anat escrivint, i no ho feia des de les redaccions del col·legi, i d'això ja fa uns quants anys. El que us deia, i no em volíeu creure: L'Esperit Sant en persona em va voler indicar el camí. Qui sap si no he començat el trànsit per camins inescrutables que em poden portar qui sap on... potser cap al Novel de literatura...