L'any 1939, el general Franco al final de la Guerra Civil Espanyola va dissoldre's totes les institucions de la II República, i va imposar una dictadura que va durar fins que va morir l'any 1975. Amb l'abolició de la democràcia i de les autonomies, Franco va reprimir tot allò que no era un signe d'identitat espanyola. Per tant, la llengua i la cultura catalanes van quedar sotmeses a sobreviure en la clandestinitat

L'origen de la Nova Cançó es troba als inicis dels anys 60, després de dura repressió franquista envers la cultura catalana. Una gradual liberalització de la dictadura va permetre el naixement d'un fenomen que amb el pas dels anys no només seria molt important a nivell de Catalunya sinó que també pels conjunt dels Països catalans.

El naixement d'aquest tipus de música es dóna a l'any 1958, amb dos fets molt rellevants: Raimon escriu Al vent i Lluís Serrahima redacta un article titulat Ens calen cançons d'ara ( publicat a la revista Germinàbit) on deixa clar el desig general de posar en marxa un nou moviment musical al país. Aquests dos fets van tenir una ràpida resposta: el 1961 es presenta el grup Setze Jutges1

Aquest grup és de cançó amb un afany de resistència cultural, que s'inspira en les manifestacions de música popular internacional. En l'anunci d'un dels primers recitals ja apareix el terme "Nova Cançó". El seu programa artístic és "fer cançons d'ara". Volen fomentar la creació d'una cançó moderna en l'idioma propi que serveixi per recuperar la llengua i la cultura catalanes. Reivindiquen la cançó coma eina d'expressió d'identitat nacional. Alguns dels components dels Setze Jutges són: Josep Maria Espinàs, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre altres.

Aquest moviment està impulsat, en els seus inicis, per sectors burgesos, obrers, universitaris i eclesials catalanistes, compromesos en la lluita per la recuperació de la identitat nacional.

La Nova Cançó és una de les poques possibilitats que tenen els nacionalistes catalans d'expressar-se com a poble. És el resultat d'una recerca de formes de comunicació popular .

El públic veu en la cançó un camí per aconseguir la democràcia que tan anhelen. I alhora símbol de les arrels i de la catalanitat. Per aquest motiu, el naixement d'aquesta música és clarament polític i ideològic.

L'any 1967 els seus components arriben a un grau de popularitat important, tant per vendes de discs com per concerts i també per compromís polític.

El mateix any, Raimon ( 26 de gener) i Serrat ( 1 d'abril) fan un concert en solitari al palau de la Música. Però a partir del 1969 apareixen problemes interns dins dels Setze Jutges per fets com el de Joan Manuel Serrat, que evoluciona cap al bilingüisme. Tot i així, Serrat pren consciència política contra Franco quan no pot cantar a Eurovisió perquè ho vol fer en català.

Els músics de la Nova Cançó tenen un greu problema: passar la censura. Intenten expressar el seu descontent amb la dictadura però no ho poden fer de manera planera: utilitzen les metàfores. Però el públic sap perfectament el que volen dir les lletres, que en la Nova Cançó és una part fonamental. Hi ha moltes cançons que s'agafen com a himne. L'estaca és un lema que tot els seguidors porten per bandera. És entesa com un himne de combat contra la repressió i el feixisme. En aquests cas la metàfora és ben clara: "Si jo l'estiro fort per aquí,/ i tu l'estires fort per allà,/ segur que tomba, tomba i tomba,/ i ens podrem alliberar " Espanya és l'estaca.

Apareixen grups com poden ser Falsterbo, Esquirols, La Trinca, Ara Va De Bo, Els Tres Tambors, Els Dracs, Al Tall, etc.

Els seguidors d'aquesta música són bàsicament els joves, que volen que se'ls reconeguin les seves arrels. I gràcies a ells, la Nova Cançó aconsegueix vehicular els desitgs de llibertat de tot un poble.