Massís muntanyós del Pirineu oriental que forma part de la serralada que separa el Vallespir i el Rosselló de l'Alt Empordà, entre el coll del Portús i el puig Neulós (o bé fins al coll de l'Estaca, al camí d'Espolla a Sureda). Arriba cap al N fins al pic de Sant Cristau, on es troba l'antic castell d'Albera (pic anomenat mons Albera a l'edat mitjana), el qual ha donat nom a tot el massís, als dos pobles de Sant Joan i de Sant Martí d'Albera que formen el municipi de l'Albera i als de Vilanova d'Albera (actualment anomenat Montesquiu) i de la Roca d'Albera.
Els geògrafs i historiadors catalans, ja des del s XV, han aplicat aquest nom per a designar tota la serralada entre el coll de Lli (al camí de la Vajol a les Illes) i el mar (a l'altura de Cervera de la Marenda), anomenada també Pirineu d'Empordà, ampliació que, abusivament, d'altres geògrafs moderns, especialment francesos, han fet extensiva a tota la branca meridional del Pirineu des del pic de Costabona (a Prats de Molló) al cap de Creus amb el nom de les Alberes. L'Albera, entre el coll de Lli i la Cervera de la Marenda, és una serralada granítico-pissarrenca que forma part del sector pirinenc d'origen metamòrfic, que la tectònica ha reprès diverses vegades amb l'alçament de conjunt del Pirineu (al puig Neulós aconsegueix els 1 257 m d'altitud), però a mesura que s'acosta a la mar va perdent ràpidament altura, i s'acaba amb una façana marítima molt articulada, on, entre alts penya-segats, s'obren alguns ports i cales que han permès l'establiment d'agrupacions marineres. L'erosió ha atacat amb violència aquest relleu i ha originat uns aiguavessos abruptes en contrast amb les superfícies aplanades dels cims. La vegetació de la part baixa és mediterrània amb boscos de pi, d'alzina i, sobretot, a la zona de contacte amb la plana, d'alzina surera, que ha donat lloc a la industrialització dels pobles veïns; als llocs més alts i menys pròxims al litoral hi ha rouredes i fagedes; també hi ha claps de castanyeda. Però la degradació de la vegetació, produïda per l'explotació abusiva o pels incendis, ha transformat sovint les zones forestals en terres de pastura, bé que la ramaderia, abans important (havia existit un règim transhumant), hagi decaigut enfront de l'agricultura (cereals, oliveres i, especialment, vinyes, que es troben encara prop dels 1 000 m). Ni l'amplada ni l'altitud, tanmateix, no fan d'aquesta serralada un obstacle a les comunicacions entre el Rosselló i el Vallespir i la resta de Catalunya; el coll del Portús (290 m alt), damunt la carretera de Barcelona a Perpinyà, per on passava ja una via romana, i també els de Banyuls (357 m), de Panissars (460 m), de Portell (705 m) i de Lli (748 m), han permès sempre un enllaç còmode entre ambdós vessants, que la carretera i el ferrocarril entre Cervera i Portbou han facilitat encara més.
|
 |
En aquesta serralada els romans establiren els límits entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània Citerior, límits que, afeblits ja amb la dominació visigòtica sobre totes dues províncies i desapareguts amb la conquesta musulmana, reaparegueren el 1097 en la delimitació de les províncies eclesiàstiques de Narbona i Tarragona, que havia de durar fins al s XVI. A partir del s XV els erudits es plantejaren si el Pirineu dels textos antics corresponia a les Corberes (amb les quals l'identificava el cardenal Margarit) o amb l'Albera (com era en realitat, i així ho cregueren Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell); però aquesta discussió històrica degenerà, des de la fi del s XVI al començament del s XVIII, en apassionada polèmica política per tal de defensar la frontera franco-catalana a l'Albera (Abraham Oertel, Pèire de Marca, Hyacinthe Serroni, Gaspar Sala i Berard) o a les Corberes (Francesc Comte, Andreu Bosch, Joan Gaspar Roig i Gelpí, Narcís Feliu de la Penya). El 1659, tanmateix, amb el tractat dels Pirineus, Lluís XIV i Felip IV decidiren que la frontera entre llurs monarquies havia d'ésser l'Albera.
|
 |
Pel que fa als mamífers, hi destaca el porc senglar (Sus scrofa), amb una densitat força elevada. La guineu (Vulpes vulpes), el teixó (Meles meles), els gorjablanc o fagina (Martes foina) o la geneta (Genetta genetta). Entre els micromamífers trobem el liró gris (Glis glis), la rata cellarda (Eliomys quercinus), el ratolí espiguer (Micromys minutus), la rata d'aigua (Arvicola sapidus) o el talpó muntanyenc (Microtus agrestis).
Per tota la serra de l'Albera habita una raça bovina autòctona, s'anomena vaca vagina o vaca de l'Albera, resistent al fred i molt sensible a la calor i que s'alimenta sobretot del fruit del faig.
Tenen també molta importància, des del punt de vista faunístic, els ocells. Destaquen l'àguila daurada (Aquila chrysaetos), l'àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), l'esparver (Accipiternisus), l'astor (Accipiter gentilis), el duc (Bubo bubo) i el xoriguer petit (Falco naumanni), entre els ocells rapinyaires. Són també habituals, ocells de bosc com el picot garser gros (Dendrocopos major), el pela-soques blau (Sitta europaea), el raspinell comú (Certhia brachydactyla), el gaig (Garrulus glandarius) o les diverses espècies de mallarengues.
La serra de l'Albera té una de les faunes herpetològiques més interessants de Catalunya, amb espècies com la granota roja (Rana temporaria), el llangardaix verd (Lacerta viridis), la serp verda i groga (Coluber viridiflavus) o la serp d'Esculapi (Elaphe longissima), el llangardaix comú (Lacerta lelepida), la sargantana (Psammodromus algirus), la granota verda (Rana perezzi), la colobra de Montpeller (Malpolon monspessulanus) i la colobra escalonada (Elaphe scalaris). Als cursos d'aigua trobem també la tortuga de rierol (Mauremys caspica).