·ELS INTEL·LECTUALS i LA POLÍTICA
______________________________________________________________________________________________

Des de sempre les societats han allumenat en les seues entranyes homes que han intentat entendre el seu temps, el seu moment històric, homes que d'una manera més o menys pública, però amb el clar intent de parlar als seus coetanis, i sense saber ben bé a qui dels qui habitaran el futur, es llançaren a l'apassionant tasca d'entendre la vida, els homes, els seus projectes i realitzacions, els seus pensaments i accions, així com també les seues dèries i obsessions, les seues passions i misèries, les seues retorçudes intencions i els seus més abjectes propòsits.

Sobre la base de principis teològics, metafísico-religiosos, mítico-morals, antropològics o polítics esdeveniren profundament persuadits i convençuts que la realitat devia ser escorcollada i coneguda, dita i entesa, pensada i reconstruida; i amb una fe il·limitada en les possibilitats humanes es llançaren a col·laborar en la tasca prometeica de la seua transformació. I enllà hi eren, encara que de vegades sense esme, però intentant la claredat i assajant la contundència, com si de notaris perspicaços es tractés, disposats a analitzar, a debatre, a entendre, a donar solucions i a fer que els problemes foren intel·ligibles i, en quasi tots els casos, públicament reconeguts per la ciutadania. Enllà eren els Lluís Vives, Moro, Rousseau, Marx, Russell, Einstein, Sartre, Fuster, Chomsky, Carlos París, Aracil, Sàdaba, i tants d'altres. Parlant-li al seu temps. Reflexionant sobre els seus problemas. Assajant les solucions. Denunciant els paranys i enganys. Dibuixant l'esperança. Imaginant la utopía.

Avui, davant un panorama eixut, buit, sord, a tot estirar, petit, disminuit, mesquí, però quasi sempre amagat, obscur, trivial, insuls, i superficial, no podem per menys d'enyorar-los. ¿On estan, a hores d'ara, els que tenen que anar posant les pedres del seny, els que poden propiciar el rearmament moral de la societat, els que han de construir la racionalitat en els pensaments i la praxi humana, els que han de tendir ponts cap el futur, els que han d'assenyalar camins nous i teixir somnis i projectes d'esperança? S'amaguen? Se'ls veta? Se'ls bloqueja? ¿De què serveix una taxa tan elevada d'universitaris i lliurepensadors per metre quadrat com la que hi ha al nostre País? ¿És que aquests no tenen res a dir a la seua societat i al seu temps? ¿És que psicòlegs, sociòlegs, periodistas, metges, economistes, homes del dret i el pensament, però també arquitectes, enginyers, artistes, poetes i literats careixen d'idees sobre el que hauria d'ésser la seua societat que meresquen ser dites i conegudes? ¿És que la societat del guany i el consum fàcil ha trobat en aquest segment de gent una clientela especialament persuadible i dimissionària? "Són muts!"-diran els més inconscients i agosarats. "Estan incubant la reflexió, car tenen moltes coses a estudiar!" -diran uns altres. "Tenen por al ridícul, han errat massa vegades i temen de tornar-ho a fer!", -afegiran uns tercers. "Estan massa ocupats en la seua feina", apostil·larà un de més enllà, "car han de sostenir pesos massa grans!" -reblen uns quarts. "Han de fer-se un lloc al sol per meréixer la consideració dels seus!" -dirà un per no sé on. "Estan confussos car no s'atreveixen a dançar sobre el tallant de l'esquizofrènia social del seu present!" -hi afegirà algú intentant fer-se l'original.

Possiblement, no ho sabem, tal i com alguns auguris ja avancen, se'ns acosten hores foscants i d'obscura tenebra. Però, cal que assagem la paraula justa i precissa que el moment reclama. Cal que no esdevinguem fills de la paràlisi i la perplexitat. Cal que encetem el llarg camí del compromís no amb les modes efímeres, no amb les anades i tornades dels interessos polítics que es couen al calor del poder i obren l'esgarrifós i insondable habisme de la barbàrie que tot s'ho engoleix, sinó amb la paraula solemne, amb la veu clara, amb la veritat honesta, amb el compromís ètic, amb la intel·ligència aguda, amb la imaginació creadora, amb la saviesa sistèmica, amb la crítica encertada, amb el coratge agosarat.

Cal que ajudem a aclarir el sentit comú, la desorientació itinerant, el cervell atònit, la ment obnubilada, la percepció confusa, l'esperit aclaparat, l'ànima enverinada, la moral petita, l'interés extraviat. I per això cal que serens, però joiosos, llancem el crit constantment repetit en la història del pensament d'allò que han de ser els valors irrenunciables del qui reflexiona sobre la seua societat i el seu temps. Al pròleg del llibre Els intel·lectuals davant la nova societat, de Jan Patocka, Carlos Paris els hi ha resumit magistralment: els valors de la llibertat; la creativitat, la racionalitat rebel i insobornable; el sentit de la feina humana com quelcom sempre obert i revisable; i la fe inesgotable en la discussió racional.

Són els valors de sempre des dels quals enfocar els nous problemes que requereixen la tasca urgent de ser repensats. Així, l'explosió demogràfica absolutament descontrolada, els odis racials incessants, el revifament de la insolidaritat econòmica a tots els nivells, les immoralitats de tot tipus (socials, polítiques, econòmiques) que cometen els uns envers els altres, el deteriorament del medi natural i ciutadà. Aquests, i tot l'entramat de problemes derivats i colaterals, són alguns dels signes més clars que assenyalen els badalls d'una realitat que sempre ha estat, que sempre ha de ser, motiu de reflexió per a molts.

Mes, no per actual, la nostra tasca haurà de ser una moda passatgera, un eslogan ocorrent, un espot cautivador, un missatge perssuassiu, una imatge embriagadora, una fotografía estàtica. No! La nostra ha de ser la veu dels qui miren la veritat de front, la dels qui no en fan un dogma, la dels qui no accepten la manipulació de l'univers de la cultura, la dels qui reclamen la innocència i la llibertat d'esperit i de pensament, la dels qui albiren somnis de present i de futur, la dels qui defugen qualsevol hipoteca política, la dels qui saben de la lluita entre poders, la dels qui coneixen les humil·liacions neutralitzadores d'eixos poders, la dels qui no accepten el seu xantatge, la dels qui no volen veure la seua dignitat aixafada.

La maduresa d'una civilització no es mesura pel nombre de places, monuments, teatres i llocs públics que ella té, sinó per la honestedat i la saviesa dels seus homes i dones. Pel compromís que mantenen amb la cultura i la societat del passat, el present i el futur. Per la seua responsabilitat i capacitat d'entrega a la col·lectivitat. Que ¿de qui parlem? Doncs, parlem d'homes, no de semi-déus. 0 ¿és que no queda massa clar?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:SalvadorLlàtzer,B.Hernandis,P.Carreres,S.Pastor,J.Antón, X.García.L'ILLA(Ed.Bromera).Hivern/95.