·"PARLA CATALÀ, DONCS VEGEM QUÈ DIU"
______________________________________________________________________________________________

Així començà la conferència de Josep Lluís Carod-Rovira a la Llar dels Jubilats de Sueca un vespre humit de novembre, a tocar de l'any dos mil. Perquè allò important és el que diem i no en quina llengua ho diem. La coneguda sentència que diu "Parla català, Déu li do glòria" ha estat -i ja fa temps que li ho vaig sentir a dir al mestre Aracil- substituida per aquesta altra: "Parla català, doncs vegem què diu". I el que Carod-Rovira va dir va ser ben interessant, i si no que li ho demanen als quasi dos-cents dones i homes que erem a aquella sala de conferències.

Josep Lluís Carod digué tres coses molt clares: primera, que els referents simbolicoemotius que sempre hem posat en funcionament per mantenir i cohesionar la societat catalanoparlant (llengua, cultura, història, himnes, banderes, etc.) no poden ser compartits pel simple motiu que la procedència de la gent fa que no puguem compartir un passat perquè és clar que no tenim un passat idèntic que compartir, sinó únicament un present i un futur; segona, que cal articular un llenguatge comprensible que parle a la gent del present i que assage solucions als problemes materials immediats (econòmics, laborals, socials, educatius, sanitaris, etc.) de tots; i tercera, que si és evident que hi ha una incapacitat manifesta perquè la Constitució done cabuda a tots els espanyols i articule drets equivalents per a tots els que internament som diferents, doncs que la podem jubilar.

Amb l'entrada en Europa, es posarà de manifest -està posant-se ja- que la multidiversitat ètnica, religiosa i nacional van a ser moneda corrent i caldrà que els drets de tothom -europeus i no europeus- estiguen regulats i garantits a tot arreu tenint com a rerefons els Drets Humans i la Declaració dels Drets dels Pobles. Pel que a nosaltres ens afecta més directament, per tal com som dins l'Estat espanyol, ens cal una constitució que garantisca els drets de les persones que vivim als llocs de cultura i llengua no castellana. Però que ho faça d'una manera clara, seriosa i contundent, no com ara que fins i tot es propicia l'asfixia de les manifestacions de la cultura diferent a la castellana i la defensa de les formes alienes. La Constitució, doncs, caldrà revisar-la en profunditat o canviar-la per una de nova. D'aquesta manera aspectes fins ara desconeguts, hauran de ser recollits en un nou text.

D'entre aquests creiem que cal recollir aspectes tan importants com el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat, la descentralització del poder polític als seus més alts nivells, la llibertat dels territoris que tenen problemes comuns per a establir acords i la possibilitat de que les nacionalitats històriques amb problemes específics tinguen representació en els foros europeus, que és el nou escenari on es va a jugar el futur de les col·lectivitats amb un estat al darrere i també de les que no el tenen o el tenen sovint massa lluny o, el que és pitjor encara, el tenen en contra. Ja no és possible que continue produint-se aquesta possibilitat tantes vegades exercida i tantes altres vegades denunciada. L'estat ha de ser de tots i haurà de reconéixer a tots i a cadascú en la seua peculiaritat i diversitat. Haurà de reconéixer i admetre que és un estat multicultural i plurinacional.

És hora de vertebrar pactadament un estat que al seu interior alberga territoris que responen a la definició de nacionalitat històrica i dotar a aquests d'instruments autèntics d'autogovern, de poders per al seu exercici i de representació en aquelles matèries que li són pròpies. La gent cada vegada té més clar que les hiperorganitzacions burocràtiques com les que representen alguns estats europeus són distants, lentes i estranyes i que allò que necessita és una administració pròpia -no una vinguda de fora-, que siga pròxima al ciutadà, àgil i ràpida, i coneixedora dels problemes específics del territori on actua.

Per això cal que els Estatuts d'Autonomia hagen de ser reconstruïts per tal com no contemplen fenòmens nous i actuals. Els poders autònoms estan absolutament indefensos contra situacions com les que s'han creat davant la massiva immigració nord-africana en busca de treball i els problemes que la convivència està plantejant ja entre gent de cultura, costums i religions diferents a la nostra. Però els Estatuts d'Autonomia tampoc no serveixen per a fer front als reptes d'unes societats cada vegada més absorbides per la revolució de les comunicacions i la tecnologia, ni tampoc poden fer front als problemes que Europa els plantejarà en el futur en tant que comunitats diferenciades sense estat. Possiblement hauran de plantejar solucions diferents a les que tenen contretes en l'actualitat amb els estats on hi són o acabaran per desaparéixer. I en eixa situació estem nosaltres, particularment els valencians, que tant estimem el nostre contracte d'adhesió a Espanya.

Calen solucions i respostes de cadascun dels nivells d'una administració pública que com l'autonòmica i la local, haurien de ser suficients i les úniques per a solucionar els problemes que aquestes persones tenen, en la mesura en què són persones que volen integrar-se en el teixit social d'una població. La tàctica de no veure aquestes dramàtiques situacions humanes com un problema que reflecteix en les nostres societats i les afecta d'alguna manera, donant per tota justificació la seua situació d'al·legals, i per tota solució l'impàs de la situació o la intervenció de la policia per incitar amb contundència al seu desallojament de determinats llocs, on exhibir-los no queda estèticament bé, no és una política adient sinó una forma refinada de solidaritat hipòcrita o el que és pitjor de feixisme subtil.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer-J.Pons,P.Carreres,P.Camarasa,M.Mengual,J.Antón. Setmanari EL PUNT,23/1/2000.