·LA QUADRATURA DEL CERCLE: VIATGE A L'ESPANYA IMMORTAL
______________________________________________________________________________________________

El zapping ens portà a "La 2", eixa que diuen que vé després de "La Primera". Atzars de la vida, ves per on, ensopegàrem de nassos amb un espai que vomitava un tema ja molt amanit, introduït ara, a través dels llibres que els contertulis havien publicat fa poc. Gregorio Peces-Barba i Amando de Miguel, entre altres, eren els convidats de torn d'un presentador al que li podiem veure el morbo d'atiar el problema que fa la tira d'anys posaren en òrbita d'una manera rutil·lant els Unamuno, Ortega i Gasset, Sànchez Albornoz, Madariaga, Américo Castro, i Laín Entralgo, entre altres: la quadratura del cercle ibèric, si hem de descomptar a Portugal -sempre la veïna Portugal, fantasmal i ignorada-.

Feia un no sé què (patetisme pur i dur, vaja!) veure al Peces-Barba intentant posar el màxim de tolerància (terme que ha de ser interpretat com allò de "graciosa majestad", no us penseu; és a dir, privilegi del poderós) i gràcia en la seua idea de portar endavant, esforçant-se al màxim, la fòrmula que solucionaria la convivència plurinacional espanyola. El seu declarat progressisme de principis el presentava, sense hipoteques ni oportunismes de cap classe, lliure per a dir i ser fidel a les seues idees (que confesà socialistes).

De manera molt generosa definia Espanya no amb el concepte "Estat Espanyol" (que homes com el seu cap, Felipe Gonzàlez, tant utilitzen), sinó com un "conglomerat de nacions" (sic), però afegint que ella mateixa és, a la seua vegada, una nació i no un Estat: "Espanya nació de nacions" (sic) era, per a ell, la clau que podia acabar (o siga, tancar una qüestió sempre oberta) amb el problema etern de les reivindicacions nacionals al seu interior, reivindicacions que no li semblaven de rebut, ja que "aquestes podien fer-se eternes, i així cap societat-nació (cap "nació de nacions", segons el seu propi concepte acabat d'estrenar) "no podia anar enlloc". I és que la Constitució no es pot reformar totes les dies -digué-.

Com a solució al problema de la convivència a l'interior del Principat de Catalunya li semblava que el Bilingüisme (el bilingüisme dels altres, és clar!) era la solució adient per a que els drets de tots, de les dues comunitats existents, guardaren proporció, mesura i equilibri.

D'una altra banda, no cal dir que Amando de Miguel, l'enfant terrible de la Sociologia espanyola, s'hi apuntà a algunes d'aquestes tesis, ja que de no existir un bilingüisme com a solució futura -digué-, els drets dels castellano-parlants en una educació que els submergeix íntegrament en català anàven a ser trepitjats. Com que el mateix dia -era el dimecres dia 15- s'havia donat la notícia que el Tribunal Constitucional havia sentenciat que la Llei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya no maldava d'anti-constitucional, a l'Amando de Miguel se li notà la relliscada (era un programa en directe o no?).

Però allò més fort és que (atenció al llenguatge del Sentit Comú, fortament solidari amb l'Ordre Establert, i que no acaba de ser comprés pel veinat) a ulls de la gent que l'escoltava, aquest home del Con Sentido Común (que així s'anomena el seu recent llibre) ix victoriós (quasi)sempre de les seues batalles en públic. On està, per cert, la trampa del posat victimista de l'Amando? Per a més inri fa un temps ja que en les seues compareixences públiques va, no de tolerant, sinó de reivindicador de les llibertats dels pobles que aspiren a la seua independència i autodeterminació. Per a afegir immediatament, en el cas dels catalans o els bascos, que "pobres desgraciats quan se separen algun dia d'Espanya, perquè s'imagineu un Barça fora de la lliga Espanyola?"(!). Açò va ser tot l'argument del sociòleg!(?!). ¡Què segur està del poder de la seua societat que pot permetre's parlar condescendentment dels seus paràsits!

El representant de l'opció nacionalista, català per més senyes, no sabé trobar la clau per a desmontar el discurs de l'Amando. Va ser un clar exemple no ja d'un discurs desllavassat, com estem acostumats a veure, sinó de la falta més absoluta de discurs i de la manca de sentit de la dignitat per a jugar la partida amb els "amos" en el terreny que ells mateixos havien decidit situar-la a partir de la rentrée democràtica d'aquest Estat, en tant que Estat de Dret, amb l'obligació de propiciar la convivència de tots en la igualtat, el respecte mutu i el dret a la diferència, que la Constitució no tingué més remei que reconéixer, encara que a repèl.

Aquell trist escriptor li hagués pogut dir cinc cèntims del que significa, en realitat, el Bilingüisme Substitutori; però, no. Callà de la forma més vergonyant. No sabé desemmascarar el llenguatge del qui té còmodament al seu costat el poder de l'Estat. Li hagués pogut dir, per exemple, que allò que caldria fer, en primer lloc, hauria d'ésser, precíssament, el que, de bon començament, vetava el Peces-Barba: i és que si es vol una convivència democràtica i igualitària, que respecte tothom i restituesca la possibilitat d'existir d'una societat com, per exemple, la catalana, la de tots els catalano-parlants (i no perdeu de vista la situació de destrucció que al País Valencià es viu!), cal que eixe mateix Estat no es pose, exclussivament, al servei d'una sola de les seues nacions (utilitzem la distinció feta per Peces-Barba), sinó al servei de totes elles, de les quals, en el cas espanyol, hi ha tres que tenen un endarreriment històric palès. I la millor manera de fer-ho és, per exemple, proclamar en l'Article 3 de la Constitució que totes les llengües espanyoles són llengües oficials de l'Estat i que, per tant, la seua promoció i defensa és un assumpte de l'Estat, no de les respectives Autonomies, com ara passa en les comunitats autònomes en les que el castellà no és la llengua pròpia. Per descomptat que, després, per a desfer la lògica de la substitució claudicant d'aquestes comunitats, que les porta a la seua desvertebració, seguides del seu endarreriment, s'hauria d'aplicar el Principi de Territorialitat de les Llengües tal i com han fet altres societats del món, les quals s'han hagut de plantejar seriosament la seua vertebració i viabilitat des del més escrupolós respecte a la seua diferència i a la dignitat compartida. Però és clar que, amb açò, se'n va per terra la Teoria del Bilingüisme en tant que situació ideal. La gent pot saber dos o més idiomes, però una societat sols necessita un idioma per a desenvolupar-se i funcionar. Si de les dues que existeixen una d'elles esdevé la necessària, l'altra tendirà a ser abandonada (no-necessària) i desapareixerà. És matemàtic. I hi ha abundants casos que ho confirmen (i que no se n'esmenten les excepcions, per favor!). En una situació com la que es dóna al Principat (i ja no diguem al País Valencià i a les Illes), on una majoria de mass media (TV pública i privada, ràdio, periòdics, revistes, propaganda comercial, cinema, etc.) es fan aclaparadorament en castellà, ¿ens podem permetre el luxe de ser bilingües com tots els altres ens volen?. No us sembla sospitós açò?.

Al final, la conversa s'acoblava a allò de los 4 puntos cardinales de mi España(és açò el que es vol que siga la quadratura del cercle?): pel Nord hi havia el Bilingüisme; pel Sud, el qui vulga que s'independitze; per l'Est, tothom és semblant a Madrid i a Barcelona, i és de puta mare; i per l'Oest, la Constitució no cal ni tocar-la. Punt i final de la discussió. I tots a casa.

Em sembla que amb gent com aquesta podem estar discutint fins a l'eternitat. O, possiblement, no tant, si ens descurem. Però, mentrestant, certs "enfants" tenen l'estrany privilegi de dir tonteries. Nosaltres, l'obligació de no ser ingènus.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,J.Antón,P.Carreres. Primavera de 1997.Revista IES "J.Mª PARRA".ALZIRA.