·LA RAÓ
______________________________________________________________________________________________

Ja fa algun temps que una certa premsa no deixava d'afluixar quant a declarar com a absolutament injusta i discriminatòria la situació d'alguns llocs de l'Estat pel que fa a les inversions estatals i el dèficit fiscal. El País Valencià, Les Illes i Catalunya -sobretot- entre altres, eren dels més perjudicats i discriminats. En el cas del Principat es parlava amb insistència d'un dèficit fiscal que se situava entre 800 mil milions i els 2 bilions de pessetes. Les investigacions més ajustades actualment parlen d' 1'2 bilions i de que la cosa segueix un augment imparable.

En el cas del País Valencià, ja fa temps que l'economista Adrià Girbés capturà i divulgà un informe de la Universitat que parlava d'un dèficit fiscal de 800 mil milions, cosa que ha vingut a confirmar les recents investigacions del setmanari El Temps.

Madrid, clarament mimada pel poder dels qui dirigeixen l'administració estatal, continua sent un immens centre d'absorció dels tributs de l'Estat que mai ha deixat de privilegiar la seua ciutat amb generoses injeccions provinents no únicament del capítol dedicat al finançament autonòmic. D'açò donaven notícies acurades, al menys, dos importants estudis fets per un grapat d'excel·lents economistes i professors de les més importants universitats catalanes i alguna d'estrangera, entre els quals cal esmentar als Parellada, Cabana, Castells, Requejo, Martínez, Hombravella, Vergés, etc. Els títols, molt il·lustratius, proclamen ben a les clares de què va la cosa: Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar; o també, La balança de pagaments de Catalunya. Una aproximació als fluxos econòmics amb la resta d'Espanya i l'estranger.

Com, amb la publicació d'aquests acurats informes, la cosa ja prenia massa volada -diguem-ho de manera irònica-, doncs va i un periòdic de Madrid de recent aparició, escriu una memorable primera pàgina dient que la capital del reyno és la que més posa el muscle en aquest invent anomenat Espanya, és a dir, la que més paga i la que més sacrificis que ningú està fent.

El periòdic del qual parlem -sense ànim de fer-li propaganda- podría emmarcar-se de plé en aquella nòmina de qüestions que es defineixen massa vegades per antítesis (un diari francés anomenat L'Independent és tot excepte això; la gent que es diu de centre ... uf! insufrible tanta desfaxatesa; La Verdad és un altre mitjà de comunicació que ... bé, per a què us anem a contar, etc.).

El diari aquest s'anomena La Razón, i ha estat fundat per un ínclit personatge ranciespanyolista de collons ex director de l'ABC de Madrid. Vist el que ha fet aquest periòdic durant tant de temps i, en especial, sota la batuta d'aquest singular personatge, ens temem que La Razón serà òrfena de la raó.

L'afirmació esmentada ha estat feta com qui es trau un conill del barret i sense cap estudi ni informe que l'avale. Valent-se únicament de la confiança en la seua capacitat per confondre la gent i atacar, La Razón s'ha posat a predicar les bondats del neocentralisme i censurar, de retruc, els catalans del Principat. Vaja, home! quina casualitat! Quan algú -i els valencians ens hem d'espavilar en la matèria- ha sabut fer històricament els comptes i denunciar públicament que aquests no els ixen perquè, des de Madrid, han fet -i continuen fent- trampa, llavors els aboquen el cabàs de les mitges veritats i de les mentides senceres; i quan no, empren tota la bateria d'adjectius que ja escoltàrem dels oficiants majors del jacobinisme tronat que té l'esquerra descamisada i populista.

Però, és clar que els assumptes de caixa són importants, i la cosa no quadra perquè desbarra i es pot arribar al "crack". En el millor dels casos, es pot posar en perill, fins i tot, l'acceleració econòmica d'aquells territoris que, com Catalunya (i no sabriem dir si el País Valencià), són els motors d'una ascendent recuperació de l'economia espanyola. Es pot acabar, doncs, amb el impuls necessari per a tenir un lloc adient als mercats europeus fortament competitius.

Bé. Com que ser l'encarnació de la Raó -com deia aquell capquadrat filòsof alemany Hegel- no és la mateixa cosa que tenir la raó, tal i com la història prou que ho ha testimoniat, anomenar-se La Razón no és -automàticament- entrar en possessió d'ella ni tenir-la en exclusiva. Sols és tenir un altaveu com el que representa un mitjà de comunicació que et trau de l'anonimat i que et permet cridar entre altres per vendre la mercancía. Però, tenir la raó ... per a tenir la raó, cal construir racionalment: desitjar, cercar, investigar, fonamentar, argumentar, contrastar i rebutjar, si cal. Embolicar és tota una altra cosa. Quin és el joc?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,J.Antón,F.Camarasa, B.Hernandis.Setmanari EL PUNT.Maig/99.