·SOBRE EL RESPECTE
______________________________________________________________________________________________
És molt curiós d'observar a les cultures sense un Estat polític que les recolce (la nostra n'és un exemple), com la gent de dins i de fora d'una tal comunitat interpreta la paraula "respecte". En principi, produïda la situació, la cosa passa ràpidament quasi inadvertida. El personal no vol enfrontar-se i si algú hi insisteix en la qüestió, la reflexió tendeix a esquivar una anàlisi un poc més profunda. El tema -el respecte- és bandejat ràpidament ja que, incòmodes, ningú no sap com encarar una qüestió per a la qual el Sentit Comú (el de la cultura dominant de l'Estat) ha decidit prèviament que d'aquelles coses que són conflictives, perquè qüestionen la seua dominància, cal no parlar-ne. No hi ha, amb açò, un parany preestablit pel Sentit Comú? Perquè, ¿com dedicar-li cap raonament a alguna cosa que el mateix Sentit Comú ha decidit que és públicament rebutjable i que ha vetat per endavant? Alguna trampa suposa el tan esmentat i celebrat Sentit Comú. Així que, atenció!
Però, ara volem detectar certs fets que ens poden ajudar a determinar més clarament la noció de respecte. Així, per exemple, a casa teua obris la televisió (per dir un mitjà que és quasi constantment present a totes les llars, pressuposadament informador i que distrau, fa companyia, ajuda a fer la becaina, destorba moltes vegades possibles o reals converses, fa perdre el temps, aborreix, espanta possibles saltejadors, etc.), i allò que veus sembla respectuós: és respectuós que a un país com el nostre, de cultura i llengua diferent a altres territoris de l'Estat, hi haja 5 televisions emetent en castellà, i sols 2 -TV3 i TVV- en llengua pròpia ("lo pus bell catalanesc del món" si hem de creure a Ramon Muntaner); doncs això -diem- és... respecte!. D'aquestes dues, una d'elles, TVV a penes emet una pel·lícula a l'any en valencià, i això és... respecte!. La propaganda en aquesta televisió, TVV, és, majoritàriament, en castellà; i això és el respecte que les empreses i entitats anunciants, la majoria valencianes, però també les de fora, ens tenen a la gent d'aquesta comunitat de cultura diferenciada. Veus la programació de TV3 i els mateixos anuncis publicitaris fets en català i t'adones immediatament que els nivells de respecte que es gasten per aquelles terres no són els mateixos que els que s'estilen per casa nostra.
Continuem el repàs sobre el respecte? Possiblement, el principal atemptat al respecte -i el més important que una col·lectivitat pot rebre- és la manca d'un projecte general de reconstrucció material i cultural (o espiritual) del nostre país (nostre encara?). Què hi ha al seu lloc? Pràcticament, no res. El fet que un canvi polític a la Generalitat de signe diferent al que hi havia, produesca en molts de nosaltres una zotzobra interior perquè veiem com s'està desfent el poc que s'havia fet, és tota una mostra del País que som, del poc respecte que ens tenim.
Quan es donà l'embrancida inicial i el tenir-ho tot de cara, defallírem i fallàrem tots -polítics progressistes i poble- en uns moments en què semblava que anava a posar-se en marxa una dinàmica de renovació infinita, de major creativitat, de més dignitat i de més llibertat. Però, deixàrem que les tesis revolucionario-acomodatícies, auspiciades pels polítics en fer la seua feina des del poder (aparent dinamitzador i catalitzador de les il·lusions i les esperances col·lectives) farien tota la resta. Error majúscul perquè no hi havia sinó la voluntat de tots ells d'adaptar-se a un medi, a un Ordre, en el qual trobaren l'oportunitat de resituar-s'hi. I fruit d'eixa adaptació claudicant i les frustracions abandonistes de tothom davant el frau impotent, es preparà, enmig del marasme posterior, creat per la cobdícia i la corrupció, el camí per a que els amos de sempre, aglutinats, pogueren buidar encara més les formes de respecte que els de dins i els de fora devem/deuen a aquesta col·lectivitat. Es per això que el respecte està per construir en la nostra col·lectivitat: l'imparable procés de destrucció cultural i nacional no és, precissament, un fet respectuós cap a nosaltres.
Però, acostem-nos a les situacions corrents. Baixes en l'ascensor i els comunicats als veïns passen de la teua llengua; això es diu respecte veinal. Obris la bústia i els anunciants de queviures i trastos de tota mena et regalen amb la mateixa classe de respecte. Eixes al carrer i els guals permissius del municipi i els senyals de circulació et refilen el mateix respecte. Molts carrers, a molts pobles, encara no estan retolats en valencià; això és respecte. Quasi tots els rètols anunciadors de comerços particulars passen de respectar i respectar-se.
Als despatxos burocràtics hi ha gent que encara no s'ha enterat que cal respectar la toponímia; a castellanitzar li diuen respecte, i continuen, com fa 40 ó 50 anys. Els mass media segueixen fidelment els corrents de respecte d'una dinàmica que justificaran en base a estudis i preferències de mercat, rendibilitat comercial, rutines, històries o el que vulguen; però, ells són seguidors del respecte. Són el respecte. I el cinema: tota una mostra de respecte (també La Mostra?).
I les classes benestants: són el respecte. I els nacionalistes espanyols de qualsevol signe: són el respecte. I els feixistes vitals o culturals: són el respecte. I els que han vingut de fora, emigrants, que exigeixen respecte. I al qui ve a donar una conferència des de Madrid: respecte. I al comentarista convidat dels partits de fútbol a TVV: respecte.
La veritat: mai de la vida no haviem vist un País tan respectuós com el nostre, tot i que ja coneixiem l'exemplar cortesia dels anglesos. Però, i a nosaltres ¿qui ens respecta? ¿qui respecta el nostre dret a la diferència? ¿qui respecta les nostres formes de ser, de fer les coses, d'organitzar-se, de pensar, de parlar, de traballar i de viure, sense restriccions?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,P.Carreres,J.Antón.Diari LEVANTE. 9/11/96.