·NOSALTRES HI ÉREM
_____________________________________________________________________________________________

Després de la Manifestació per la Cultura i la Llengua i l'actuació del Lluís Llach a València el dia 6 de maig, no pot quedar en la ment de cap calencià que escoltara els mitjans de comunicació de més volada la impressió que allò fou una acció menyspreable i indigna, pròpia de vàndals i gamberros invasors, com algun responsable polític de la dreta valenciana ha suggerit des de la impunitat que li atorguen uns mitjans absolutament controlats i al seu servei.

El 6 de maig fou un acte commemoratiu, alegre, pacífic i reivindicatiu, com tots els 25 d'abril que en fan ja una pila. Com molta altra gent, nosaltres també hi erem en aquella convovatòria que Acció Cultural del País Valencià féu i als actes que li seguiren. La majoria de la gent erem gent del país i de diversos colors i idees. Gent de tota classe i condició. Gent de pau i de llibertat. I majoritàriament d'esquerres. Hi hagué, també, gent de tot arreu del domini catalanoparlant que saben i senten el nostre problema col·lectiu com el seu problema.

Ens manifestàrem pacíficament i diguérem el que volguérem dir, que per això no estem en un sistema tirànic i totalitari encara que de vegades ho semble o algú voldría que s'assemblés. I desafiàrem, com sempre, els símbols regulats pel poder i el llenguatge d'una televisió controlada que en acabar la diada començà a deformar la realitat per boca dels responsables polítics del PP valencià. Les seues protestes eren veus exasperades perquè unes desenes de milers de persones no proclamàvem consignes previstes i propícies als senyors del poder de la Generalitat i del País.

Aquestes veus eixides com dels antics NO-DOs dels temps de Franco començaren a insultar i atacar la dignitat dels manifestants aprofitant que el sistema els dóna l'exclussiva a ells, els "demòcrates de tota la vida". Disfressats de personatges de la política i alts dignataris etiquetaven de "bàrbars invasors i terroristes etarres", o coses per l'estil, els qui no ens haviem plegat encara a les seues idees de llibertat i ordre. Aquests éssers tristos i encartonats, escridassaven patèticament com esperonats pels seus amos. En una democràcia normal, de polítics normals, la seua intervenció no s'hauria produït perquè hauria estat vista com a vergonyant per propis i detractors. En produir-se s'han assegurat el ridícul i la paiassada. Incommensurable la desfaxatesa de la dreta "española i valenciana".

De bon començament donaren la nota i vorejaren l'estultícia quan de cop i sobte es despenjaren, a prop del dia 6, dient que no donaven el permís per a que ens aplegàrem a la Plaça de Bous i poguérem fruir de l'actuació del Llach. Sembla que hi havia la consigna que a l'Eliseu Climent no hi havia que donar-li ni l'aigua. El ridícul fou majúscul quan els censors del PP tingueren que baixar-se del burro de la seua prepotència i tornar-se arrere autoritzant la representació. En la seua ceguesa foren incapaços de sospitar del seu autoritarisme; de que en anar contra les llibertats públiques podien ser qüestionats i exposats a la pública censura moral; i de que podien quedar per això en una posició incòmoda i vergonyant si els seus amos de Madrid els ordenaven desdir-se.

Però el més aspre del que va passar aquella nit màgica fou que en acabar l'espectacle del Llach no começà la Nit de Rock. Així de contundent i inesperat. La policía comminant el personal a anar-se'n no deixava dubtes que la festa es donava per acabada. Algú màquinà que la millor manera de trencar-li la marxa a la joventut era enviant-los a dormir. Tota una lliçó magistral del que cal que siga l'ordre públic en una societat politicament correcta. Per cert, qui va ser l'eficàç inventor de l'avís que portà al desallotjament del recinte? El grupúscul d'ultradreta que reivindicà el petard amenaçador, o algú que des del poder polític encara s'estarà morint de riure per haver avortat la festa unitària de la cultura catalana?

L'estàtua del "toreret" que hi ha davant la Plaça de Braus rebé l'agressió gratuïta i innecessària perquè, probablement, algú associà la suspensió de la Nit de Rock amb decisions procedents de les proximitats del poder. Mal fet. Però si aquesta puntual violència és considerada com a bàrbara, llavors què dir per exemple de l'agressió generada pels esports de masses? Per què no rep també una criminalització com a mínim semblant, tenint en compte que les seues destrosses són infinitament superiors, reiterades i importants socialment? ¿Es tracten, per això, els seus seguidors de bàrbars afins al moviment proetarra?

A algú li ha vingut molt bé que una violència com la que supossava l'avís de bomba, provocara una altra de semblant com a reacció per així trobar en aquesta la justificació a les seues advertències sobre el que erem i el que es podia esperar de nosaltres, els bàrbars, que semblava estàvem transgredint tota classe de normes quan exerciem el dret a la lliure expressió i a la llibertat de gaudir. Però l'orígen de la violència, està en nosaltres o en aquells que s'obstinen en entrebancar eixos drets?

Sembla que la policia, la guàrdia municipal i el servei d'ordre compliren en el cometut de mantenir la seguretat. Els mossos de la gubernativa no provocaren el manifestants com succeí altres anys rememorant pàgines pròpies d'una dictadura. Però amb un avís de bomba tot s'estropitjà. Hauria passat el mateix si haguera estat un meeting del PP el que es celebrava aquella nit? Si comencem a jugar amb els avisos de bomba, malament!

Sembla que en el fons de tot el que hi ha de gros i el que a algú com el PP el trau realment de polleguera és l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans haguda al matí del dia 6 de maig i la Declaració dels seus assistents, sobre la qual els màxims responsables del poder institucional estigueren abocant durant quasi una setmana la seua artilleria pesada d'impromperis, insults i violència verbal gratuïta. Comparar l'esmentada assemblea i els seus assistents de poc menys que quintacolumnistes del moviment etarra, és desbarrar per molt de poder que un tinga. I no és això una provocació agressiva i violenta però innecessària de les institucions?

L'Espanya eterna i immortal, incapaç de solucionar la multiculturalitat i la plurinacionalitat de l'estat, no sap com impedir que les manifestacions d'una perifèria que reclama més democràcia i més llibertats prenguen cos entre els joves i en una part cada vegada més gran de la societat. Com que la tecnogestió dels mitjans de comunicació es presenta com incapaç d'acabar amb la reivindicació política i cultural dels altres nacionalistes, els sense Estat, retornen a la vella cantinela que han aprés de la història recent: l'insult, l'amenaça i la repressió selectiva i encoberta.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, Setmanari EL PUNT,25/6/2000.