·TEMPS DE RECONSTRUCCIÓ
______________________________________________________________________________________________

La paraula "reconstrucció" sempre va acompanyada d'imatges poderoses. Aplicable a ordres diversos com l'econòmic, el social, el cultural, el polític, etc., reconstruir pot tenir el sentit no sols de recompondre allò que és caduc i vell, deteriorat i inútil, sinó significar, també, anar fent allò que s'hauria d'haver fet en temps pretèrits i no es va fer per alguna causa.

Al nostre petit món local, molt possiblement, fóra adient aplicar una paraula com aquesta. Paralitzada per manca d'injeccions econòmiques reiteradament denegades -les que li corresponen per tal com els nostres ciutadans paguen religiosament els seus impostos i que no són, per tant, ni subvencions ni almoïnes pidolades- la nostra ciutat es troba com un animal exhaust i exhalant els seues darrers esbufecs, sense a penes esperança de vida. En un article publicat al LEVANTE titolat La clau de pas, Alquibla ja denuncià la impresentable tramoïa que asfixiava la ciutat i el seu possible progrés.

Si després d'un escàs 12-12'5% (que és, segons algunes fonts consultades, la misèria que reben els Ajuntaments de l'Estat), resulta que si la part que controla la Generalitat ens és retallada en una autèntica maniobra més pròpia de comportaments gangsterils, ¿què li quedà al consistori d'Alzira per a gestionar? I què projectes podrem tirar endavant sense els diners que ens pertoquen amb l'actual ja de per sí mesquina normativa actual? La resposta cau pel seu pes. A penes allò que l'Ajuntament recapta pels impostos municipals, que és tant com dir que quasi ni un duro. I de projectes a fer pràcticament cap ni un. I així va tot.

No cal nomenar la llarga llista de coses que a Alzira estan paralitzades o no poden acabar-se de fer per culpa de les tramoïes d'uns impresentables gestors dels assumptes propis dels valencians que des del cap i casal i d'una manera tan desvergonyida, aprofitant les reglamentacions franquistes que si no ho són ho semblen a bastament, les utilitzen per a detenir el desenvolupament racional i ordenat d'un municipi tan important i necessitat d'infraestructures, serveis i inversions, com Alzira, que deuen propiciar un creixement més o menys normalitzat tal i com altres pobles del País i de l'Estat ja gaudeixen.

Amb l'actual situació, més pròpia d'un absurd i impresentable bloqueig militar i econòmic, no podem tenir ni la indispensable palanca de la informació institucional constituida pel Butlletí d'Informació Municipal (B.I.M.). No podem tenir política d'infraestructures tan imprescindibles com urgents (jardins, ampliació i condicionament de zones verdes, ronda del riu, piscina coberta, circuits condicionats per a caminar i córrer la gent gran i els practicants d'esports a l'aire lliure, carril bici de circumvalació, camps i espais on jugar els xiquets dels diversos barris (i no els carrers), parcs on passejar flairant aromes i fragàncies, estar en contacte amb la natura i propiciar la conversa amable i tranquil·la).

A penes no podem fer política cultural. No tenim una eficaç política lingüística (projecte potenciador de les estratègies per a augmentar la presència del valencià al carrer i a tot arreu). No podem tenir política de germanor amb aquells pobles, institucions i organitzacions, de perspectives culturals i lingüístiques semblants pertanyents al mateix domini lingüístic amb els que puguem establir lligams i intercanvis culturals tal i com succeeix ja amb pobles francesos, italians, holandesos, alemanys o saharauis.

No podem fer política social capaç d'ajudar a paliar la situació de molts alzirencs i de gents que fugint de la misèria o la persecució política a casa seua busquen en la nostra societat algun tipus d'oportunitat vital. No podem fer política de vigilància dels barris (policia de barri) sobretot en aquells en els que el deteriorament és de tal magnitud que, fins i tot, la integritat d'alguns veins resulta ben precària.

Però, a més, és que no sols l'Ajuntament de tots no funciona. El problema és que aquesta decadència (atonia, atròfia o adinamicitat) afecta altres sectors. I així, malgrat la nostra tradició comercial, cal dir que, a hores d'ara, no tenim sinó un teixit comercial destruit per la competència fortíssima de les multinacionals del ram que en instal·lar-s'hi han deixat en la més absoluta inoperància la ja de per sí feble comunitat d'interessos dels eternament dividits comerciants, els gremis dels quals són la impotència i la negació més evident del que s'hauria d'entendre com a l'avantguarda de l'efervescència del progrés comercial, econòmic i de l'enfortiment de la solidaritat d'aquesta comunitat social.

Però és que tampoc no tenim una indústria que poguerem anomenar forta. Desaparegudes "Avidesa" i "Cartonatges" degut a la mala gestió dels hereus del seu fundador, el que queda a Alzira és mitjana i petita empresa que no poden alçar l'orgull de la ciutat al nivell d'abans ni evitar la fuita de beneficis cap a altres latituds, perquè les "Pryca", "Nestlé", "Lawson-Mardons", etc. són capital foraster.

L'agricultura que tenim resegueix més aviat la tendència cap a la depauperació i ja no pot viure d'antics esquemes idealitzats i obsolets. Dividits en dues cooperatives d'interessos inconciliables i a mercé dels punts de vista d'una burocràcia espanyola que mai no ha sabut ni volgut entendre l'esforç, la capacitat i els treballs i desvels dels agricultors del País Valencià, aquella burocràcia fa i desfà, pel que es veu, a esquenes dels reals interessos d'una de les, fins no fa molt, principals fonts de subsistència i riquesa dels homes de la nostra terra.

Des que el francés Saint-Simon escrivira L'industrie, Du Système Industriel o Le catèchisme des industriels, estava cantat que el món de l'agricultura tenia les hores comptades. I carai si les té!
D'una altra banda, tenim una banca que emparada en la situació- de (quasi)monopoli generalitzat i poc competitiva amb els bancs europeus- ens dóna més bé poc, però juga com ningú amb els diners del personal; tothom sap que és el sector que més beneficis continua declarant.

Els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) tenen una presència diversa i pel que fa a la TV aclaparadora; els valors del consumisme, la passivitat i la pluridiversitat de codis morals en competència constitueixen un univers de conseqüències impredictibles; però per furtar-li a l'atzar qualsevol possibilitat, els missatges consumistes, ben calibrats, dibuixen determinismes i espectatives de benficis econòmics que apunten a l'infinit.

La majoria de mitjans, com si de territori colonial africà o asiàtic es tractara, emeten els seus missatges en el codi idiomàtic en què la major part de l'escola i l'Estat tenen a gala propiciar, tot i els drets que la Constitució atorga a una població per a la qual la democràcia hauria d'haver significat la normalització de l'idioma propi i la disminució de la invasió castellanitzadora.

L'escola valenciana que tenim (buidada per les institucions que havien de dirigir-la i amb evident pèrdua dinamitzadora) no pot ella sola carregar amb la responsabilitat d'un ensenyament eficient i valencià.

La realitat social fortament manipulada i colonitzada per mitjans molt poderosos escamoteja les ensenyances, els valors i l'eficàcia normalitzadora de l'escola. Inclús els seus projectes són, en ocasions, l'expressió de la ideologia neocentralista i castellanitzadora dels seus funcionaris i no el resultat terapeutitzador i restaurador de la societat i el món cultural deteriorats fins la nàusea durant tants anys de persecució, relegació i destrucció.

Però tampoc no tenim una Església (suposant que la catòlica és l'única que compta) a l'altura de les circumstàncies. El pitjor de tot és que continua tancada sobre si mateixa, esssent corretja de transmissió dels valors imposats per la jerarquía, d'esquenes al poble que reclama la seua ajuda (per això li parla en un idioma que no és el d'ell), i absolutament incapaç de canviar per posar l'evangeli a disposició de les ànimes senzilles i bones. L'intermediari continua essent l'element privilegiat en aquesta relació i, per tant, el controlador de la situació. La cultura democràtica és incompatible amb la cultura del dirigisme, amb "el pastor". No és ell sinó la comunitat la que ha de ser el centre de la vida espiritual. Calen servidors de la comunitat, no salvadors. Menys encara tàctiques que convertesquen els bens dels altres, com l'Ermita de la Muntanyeta dels alzirencs, en un lucratiu negoci privat de l'Arquebisbat.

No tenim unes classes socials conscients del paper dirigent que els pertoca jugar en la comunitat alzirenca i que caldria operaren responsablement en la reconstrucció moral, econòmica i social dels alzirencs. La descohesió, el desinterés, el cansament i el desànim semblen instal·lats permanentment en totes les capes socials de la nostra població que no saben què cal fer a més de treballar esforçadament en ares del petit benefici privat o la mera subsistència. Les classes benestants no han sabut configurar una noció de projecte comú i cadascú treballa únicament per a satisfer les pròpies necessitats i interessos individuals, abocades en aconseguir la major part possible d'un botí sempre escàs i que propicia no sols comportaments psicològics estranys (distanciament, indiferència en el tracte, deshumanització creixent). Intervenir en la construcció de tot el que constitueix l'home com a ésser humà queda molt lluny dels interessos del pensament i l'acció d'aquestes classes.

Per la seua banda, la classe obrera, arrastrada ja fa temps pels valors i els ideals dels models burgesos apareix tan desdibuixada i sense a penes consciència de classe que, fins i tot, algú com Ravel s'ha atrevit a proclamar el seu adéu definitiu. Sols uns pocs creuen de debò en ells mateixos; hivernen fa temps i estan esperant la distant primavera.

Però tampoc no tenim uns partits polítics com cal que atenguen i recullguen les inquietuds socials, sinó tan sols uns partits que desorientats, miren cap amunt de l'aparell jeràrquic per seguir obedientment les consignes emanades dels de dalt; miren cap endins per veure qui fa en ells algún moviment que empitjore la posició política dels qui aspiren al poder o dels qui ja manen; treballen la manipulació dels més pròxims, els quals resten esperançats en el repart del botí promés.

En resum, la imatge global que Alzira projecta és de pobresa i insuficiència en molts ordres de la seua vida ciutadana. Però, a més sembla, com a calc del que es produeix en la resta del País Valencià, que Alzira, com tampoc València respecte del seu País, no sap exercir com a cap i casal dels pobles de la comarca. La malaltia és endèmica. La comarcalització un problema pendent.

I molt ens temem que algú -una vegada més, incapaços com som- haurà de tocar la trompeta (a l'any 3.000 potser?) des d'algun despatx de Madrid (ai, Madrid!) a fi de posar en marxa una organització més racional de la societat. Mentrestant moltes coses estaran per fer i el concepte de reconstrucció serà encara, durant massa temps, una realitat que gravitarà en la nostra societat i en la consciència de tots els seus ciutadans.
______________________________________________________________________________________________
Salvador Llàtzer,Llegida a l'Hivern del 1997.