· TERRORISME
______________________________________________________________________________________________

La paraula terrorisme està a l’ordre del dia i ha omplert el panorama mediàtic el qual, apuntant-se a les consignes del poder, ha teixit l’atmosfera social propícia perquè tothom –polítics, intel·lectuals, periodistes, locutors, interviuadors o gent normal i corrent- en parle. I, malauradament, és cert, el terrorisme ha existit, existeix i amb molta probabilitat existirà de continuar les coses així.

El terrorisme és tan vell com la societat i l’existència de l’home. I es va fer, unes vegades, en nom de la sang, la llar, la pàtria o la comunitat; d’altres, en nom del poble, la nació, la religió o l’Estat. En l’actualitat es fa en nom de la “civilització”, el “progrés”, “la defensa dels propis interessos” o “la democràcia i la llibertat”.

Segons Chomsky, a Cròniques de la Discrepància, el concepte proliferà a partir del s.XVIII i llavors s’utilitzà per a referir-se als atacs comesos pels estats que reprimien la seua pròpia població amb mitjans violents; com que açò no resultà útil als qui detenien el poder, es modificà el seu sentit i ara significa les accions dels ciutadans contra l’estat.

Però, en aquesta definició no acaba de quadrar que sols els que tenen adjudicada l’etiqueta de terroristes ho siguen, perquè hi ha accions amb el caràcter d’intervencions armades, d’accions de represàlia, d’incursió, de persecució d’enemics reals o suposats, de “pacificació”, de “manteniment de la seguretat” o de qualsevol altra excusa que provoquen, en les poblacions que les pateixen, tant de terror i morts com si es tractés d’una acció comesa amb cotxe-bomba, bomba-trampa o home/dona-bomba.

Aquestes darreres constitueixen el que s’ha anomenat “terrorisme al detall”, el qual el podem diferenciar de l’altre que és anomenat “terrorisme a l’engròs”. I aquest altre terrorisme s’ha decidit que no ho és, perquè ni es diu que és ni s’il·lustra amb la contundència amb que l’altre es dibuixa, es propaga i es persegueix. Aquest altre terrorisme no té la mateixa amplificació ni la mateixa valoració. Desapareix ràpidament de les primeres pàgines. És per definició no-terrorisme, ja que terrorisme és l’altre, el que els altres practiquen; i terroristes no són les forces que el serveixen, que per definició són “soldats”, els quals, també per definició, quan maten i assassinen, no són terroristes excepte quan ho fan davant testimonis com cameres de televisió i fotògrafs.

Però el terrorisme a l’engròs causa estralls no sols entre els enemics més o menys organitzats i nombrosos als quals se’ls despulla de la dignitat de defensar les seues persones, la seua terra, la seua llar i la seua forma de viure (i.e.: els talibans agafats pels EUA a Afganistan, deportats i engarjolats a l’illa de Guantánamo sense que se’ls hi aplique la Convenció de Ginebra per a empresonats de guerra), sinó també entre la població civil, víctima sempre (com a resultat d’“efectes col·laterals”) en tota aquesta història i que mor a garbelles.

Aquest altre terrorisme va proveït d’armes sofisticades, tancs, helicòpters i avions f-16, si cal, i no sembla tenir problemes en cap part del planeta per on s’estén. A més, practica ell mateix el terror si així convé als seus interessos. Amb els seus vetos en els organismes internacionals, permet i esperona el terrorisme practicat pels seus estats clients a molts dels quals, a més d’ajudar-los econòmicament, proveeix, entrena i dóna cobertura aèria i informativa –quan no és ell qui hi intervé- a fi d’abatre les legítimes aspiracions a la defensa d’una vida i una pau justa i digna pels prèviament demonitzats amb l’apel·latiu de “terroristes”. Des del moment en que s’acabà la 2a Guerra Mundial i els EUA van veure arribat el moment per a estendre el seu domini mundial sense a penes oposició, començà a dibuixar els escenaris de la seua futura actuació a fi d’apoderar-se dels abundants recursos existents per tot arreu. Si algú s’oposava a les seues intencions havia de ser destruït. I per fer veure la necessitat de la seua política en la qual tant els republicans com els demòcrates estaven d’acord hagueren, en primer lloc, de silenciar la contestació interna acabant amb els sindicats i les organitzacions de defensa dels drets civils (terrorisme exercit contra la pròpia població: mort de Martin Luther King, de Malcom X, defensors tots dos dels drets civils de la minoria negra als EUA, de Tupac Shakur, de Fred Hampton, dirigent dels Panteres Negres) i, en segon lloc, creant la por necessària a un suposat enemic exterior (G.Bretanya i Espanya primer, la URSS i l’integrisme musulmà després o, ara mateix, el “terrorisme internacional”) a fi que els seus programes foren, i continuen essent en l’actualitat, recolzats amb subsidis públics davant la “necessitat” de defensar les seues vides en perill.

Els EUA, o més bé, l’estat controlat pels grups dirigents, sempre han estat partidaris de la violència i la seua història ho acredita amb escreix. Des que en 1818 el general A.Jackson envaí Florida amb l’excusa de combatre “hordes indígenes sense llei” i “esclaus fugitius negres que instigaven una guerra salvatge, servil i d’extermini contra EUA” i que a partir del s.XVI es produïra la sistemàtica eliminació dels indis americans dels quals només al nord de Rio Grande en foren morts d’entre 10-12 milions, fins la recent guerra contra Afganistan i la que ja està en la llista d’espera -la que s’anuncia contra l’Iraq-, els EUA (i els seus estats clients) no han fet més que afligir i aterrir tothom qui s’ha posat enmig del seu camí entorpint els seus plans de dominació. I amb l’afegit de caire feixista de “qui no està al meu costat està en contra meua” (com digué Bush en la darrera aventura contra el “terrorisme internacional” que acaba de començar).

Enmig d’aquestes fites els EUA han configurat tot un rosari inesgotable de transgressions, ocupacions, violacions, tortures, desaparicions, assassinats i morts difícils de creure: Texas, California i Nou Mèxic (1848), foren de les primeres en experimentar els efectes de l'expansionisme ianqui; la tercera va ser annexionada als EUA després que aquest país l’ajudés a independitzar-se de Mèxic; Hawaii (1887), ocupada i declarada territori autònom en 1900 passaria a ser el 50é estat de la unió a partir de 1959; Puerto Rico (1898), també fou ocupada i la situació dura, encara, fins avui; Filipines (1898), on els EUA, per ajudar el nacionalisme antiespanyol que aconseguí la independència colonial, envairen el país amb tropes comandades pel general Otis, imposaren un règim d’ocupació que facilità les inversions de capital USA destinades a explotar les seues riqueses, derrotaren les organitzacions populars interiors per la força i esteneren el terror amb un cost que es calcula en 600.000 vides humanes; l'esmena Platt asseguraria, finalment, la dominació, la servitud i la misèria fins ara; Nicaragua (1912), on els marines d’EUA envaïren el país 13 anys sota el pretext de restablir l’ordre que afavoria la United Fruit la qual tenia el monopoli del comerç de la producció de fruites nicaragüenques; Haití (1915), envaïda per l’exèrcit del EUA, en temps de Woodrow Wilson, el qual dissolgué l’Assemblea Nacional perquè els haitians rebutjaren ratificar una Constitució imposada pels invasors que conferia a les empreses nord-americanes el dret a comprar les terres haitianes; aquesta situació dugué Haití a la pràctica restauració de l’esclavitud, el terror i les matances efectuades pels "marines", la creació d’una força terrorista estatal –la Guàrdia Nacional- i la presa d’Haití per les empreses nord-americanes; República Dominicana (1916), on els "marines" nord-americans, amb el pretext d’ajudar al president electe envaïren l’illa, destituïren el govern i implantaren una dictadura militar; Nicaragua (1926), que patí una nova invasió del país per part dels EUA ensopegant, però, aquesta vegada, amb l’oposició de la guerrilla organitzada per Sandino, finalment assassinat per A.Somoza el 1934, futur president de Nicaragua; Grècia (1944), on acabaren amb 60.000 resistents contra els nazis enviant-los a camps de concentració on en moriren molts; Dresde, Alemanya (1945), durant la II Guerra Mundial, on el bombardeig en el què els EUA col·laboraren matà entre 30-40 mil civils; les ciutats japoneses d’Hiroshima (1945), on mataren 140 mil persones i en feriren a 50.000, i Nagasaki (1945), on mataren 74.000 persones i en feriren altres 40.000, a causa de dues bombes nuclears quan la guerra ja estava decidida (l'historiador Howard Zinn eleva a 240.000 la suma de morts haguts en les dues ciutats); Bolívia (1946), on la dreta recolçada pels EUA assassinà 30.000 persones, història que tornà a repetir-se el 1964, el 1971 i el 1980; Corea (1950), a l’era Truman, on l’exèrcit dirigit pel general McArthur va envair Corea del Sud per recolzar els governs antidemocràtics, dictatorials i corruptes de Seül després que 5 anys abans ja hi havia intervingut per deposar un govern popular i havia instal·lat el terror destruint els sindicats, els consells locals populars i tots els grups indígenes populars; bombardejada durant 2 anys pels EUA, en la coneguda operació "Domini de la Força", on s'hi va fer ús del Napalm, hi moriren 2 milions de persones; Guatemala (1954), on els exercits d’Honduras i Nicaragua ajudats per la CIA dels EUA envaïren el país per deposar el govern democràtic i socialitzador de Jacobo Arbenz, que havia durat 10 anys i s'havia oposat al saqueig de la United Fruits, i realitzaren, durant 40 anys, atrocitats esgarrifoses; Cuba (1961), ja a l’era Kennedy, patí la invasió de Bahia de Cochinos, que fou avortada, així com tota mena d’atacs inimaginables posteriors (químics, bacteriològics, intents d’assassinat, assassinats reals, destrucció de quasi tots els seus recursos vitals); la destrucció i invasió de Vietnam (1961 i ss.), on mataren 3.000.000 de persones al llarg de les presidències de Kennedy, Johnson i Nixon, abocant un total de 7 milions de tones de bombes de gran poder de destrucció, napalm i productes altament contaminants com l’“agent taronja”, l’“agent blanc”, etc. contra aquest país, Laos i Cambodja; Guatemala (1963), on el colp d'estat d'Efrain Rios Mont va produir al llarg de la seua dictadura 150 mil morts, 50 mil desapareguts i 1 milió d'exiliats; Brasil (1964), on el cop militar va posar en marxa el programa de Kennedy "Aliança pel Progrés" el qual, amb les receptes del FMI, ha portat aquest país al sistema de lliuremercat, la retirada dels subsidis als nens i les indústries locals, i al desastre econòmic i social més brutal; Indonèsia (1965), on amb l’ajuda dels “valors americans”, Sukharno i els seus militars acabaren amb el PKI, l’únic partit de masses, matant 700.000 persones; República Dominicana (1965), una altra vegada on, sota el manament de Lyndon B.Johnson, la infanteria de marina dels EUA envaïren el país adduint l’existència d’elements comunistes en el bàndol defensor de la constitució nascut d’un moviment emancipador contra un Govern Militar que renegà de la Constitució i els partits polítics, i reposà el dictador Balaguer, el qual assassinà 8.000 persones entre la població resistent; Papua Occidental (1969), on la ocupació d’Indonèsia exterminà 300.000 persones entre natius i gran part de la població, tot realitzat en connivència amb interessos econòmics occidentals per explotar la zona; la guerra contra Cambotja (1970) i Laos (1970), continuació de la de Vietnam, on mataren 1.000.000 de persones utilitzant el mateix armament que a Vietnam; Haití (1971), on J.Claude Duvalier, dòcil a les iniciatives dels EUA i ajudat per ells, va realitzar 40.000 execucions extrajudicials; Xile (1973), on Pinotxet, amb l’ajuda dels EUA, derrocà el govern constitucional d’Allende iniciant un període de repressió que acabà amb la vida de 30.000 persones entre intel·lectuals, polítics, sindicalistes i defensors d’organitzacions civils; Líban (1975, 1978, 1981,1982), on la intervenció d’Israel en aquest país, recolzada pels EUA, provocà 600.000 morts, segons dades de la Creu Roja; Timor Oriental (1975), on baix l’ajuda dels presidents Ford-Carter i el recolzament del anglesos, Suharto envaí l’illa per accedir als jaciments de petroli en la zona i es va desfer de 300.000 persones continuant les atrocitats fins el 1999, i sense que aquest genocidi fóra condemnat pel Govern del PSOE espanyol a causa de les relacions comercials amb la invasora Indonèsia; Argentina (1976), on els generals Massera, Galtieri i Videla, servint-se del terrorisme d'estat, assassinaren i feren desparèixer 30.000 argentins lluitadors per les llibertats públiques i la democràcia que s’oposaven a la dictadura, l'instrument amb el qual els EUA restablirien la seua hegemonia després de la derrota del Vietnam i el triomf a Xile, recolçant i apuntalant les dictadures de tot arréu i servint, així, els interessos americans sota l'excusa de defensar els Drets Humans; Angola (1976) i Moçambic, on els EUA i la CIA hi intervingueren per contrarrestar el Moviment Popular d'Alliberament d'Angola (MPLA), recolçant UNITA amb diners i armes, la qual matà milers de persones civils; després, ja a l’era Reagan, assassinarien 1½ milions de persones amb la intervenció de Sud-Àfrica i el recolzament dels EUA i G.Bretanya; Guatemala i El Salvador (1980 i ss.), on aquests estats -netament terroristes- recolzats pels EUA que els proveí, dirigí i, de vegades, hi intervingué amb l’U.S. Air Force i ajuda diplomàtica, mataren 100.000 persones; Nicaragua (1982), encara a l’era Carter, on la Guàrdia Nacional del president Somoza creada pels EUA i agrupada en el que es coneix com La Contra, assassinà 40.000 persones amb la intenció d’evitar la democràcia esdevinguda amb la revolució sandinista l'any 1979 i defensar els interessos americans en el país; Liban (1982), on el president Reagan, ignorant la llei de Poders Bèl·lics, envià soldats americans a aquest país; l’illa de Granada (1983), on després de l’assassinat del president demòcrata M.Bishop, Reagan envaí l’illa amb el pretext que es podia asfixiar l’ajut als aliats de l’Europa occidental; Panamà (1984), a l’era Reagan, on amb el suport dels EUA, el general-gàngster Noriega, en unes eleccions fraudulentes es va fer amb el poder matant 40.000 persones al llarg de 5 anys fins que la seua independència molestà, el 1989, Bush pare, el qual envaí el país per deposar-lo i capturar-lo, acusant-lo de "tràfic de drogues" i enduent-se’l als EUA, no sense abans haver bombardejat pobles i barris humils assassinant 7.000 persones; Tunis (1985), on els EUA amb la complicitat de la VI Flota del Mediterrani mataren 75 persones; Síria (1985), en la capital del qual, Beirut, els EUA cometeren un atemptat amb camió-bomba que col·locaren davant una mesquita perquè esclatara en el moment en què sortia la gent, matant 80 persones i resultant-ne ferides 250, principalment dones i nens; Líbia (1986), on els avions ianquis bombardejaren la residència del líder nacional Gaddafi i part de la capital matant una filla seua així com 100 persones; Turquia, a la que els EUA donaren suport en el seu genocidi contra la població kurda de la qual hi hagueren desenes de milers de víctimes mortals, l’exili de 2 ó 3 milions de persones i 3.500 pobles i ciutats destruïts; Iraq (1988), on sota els auspicis de Cheney, ministre de defensa dels EUA i Powell, assessor nacional de seguretat, tots dos sota la presidència de Bush pare, Sadam Hussein, aliat dels EUA, cometé les seues pitjors atrocitats gasejant i assassinant els kurds del nord del país; Iraq (1991), on Bush pare inicià un espectacular i terrorífic atac contra les ciutats i les persones d’aquest país llençant bombes “intel·ligents” i ruixant el territori amb armes químiques com el “gas mostassa”, liquidant 1.000.000 de civils i 1.500.000 nens degut a un boicot econòmic que durà 11 anys, i que va fer morir de gana tots els mesos entre 5.000 i 6.000 nens; Somàlia (1992), on a través de l'operació "Restaurar l'esperança", Bush-I, amb ajut de la CIA envaí el país amb 37.000 soldats i provocà desenes de morts i mullers violades pels "marines" i els "cascos blaus" de l'ONU; Afganistan (1992), on els que després foren recolzats pels EUA en la guerra contra els talibans, l’Aliança del Nord, mataren desenes de milers de civils i cometeren violacions en massa, així com incendis de nombrosos pobles, neteges ètniques brutals i l’assassinat de 3.000 presoners de guerra; Haití (1994), a l’era Clinton, on els EUA desembarcaren per deposar el president elegit a les urnes, Aristide, i lliurar el país a la minoria rica i els inversors americans; Sudan (1998), on l’exèrcit americà atacà i destruí una planta farmacèutica que proveïa del 80% del medicaments necessaris per a les malalties de la zona com malària, tuberculosi, còlera, etc. provocant conseqüències irreparables en la vida de desenes de milers de persones després que des de 1981 una guerra civil s’hi cobrés vora 1.000.000 de víctimes; recentment Afganistan (2001), on hem vist com Bush-ÍI, matant 1 milió de persones, destrossava un país, ja de per si pobre i que havia patit una llarga guerra contra la URSS, a la vegada que deslliurava un seguit de lluites internes entre les diverses faccions que volien ocupar el poder, provocant l’enderrocament dels talibans amb l’excusa que eren protectors de terroristes i instaurant, al final de la guerra, un monarca titella que no destorbarà el saqueig de les companyies petroleres.

D’una altra banda, són incomptables les vegades que els EUA no sols no condemnà el terrorisme (el fabricat a l’engròs, el d’Estat, el practicat per Israel, Turquia, etc.) com a més d’un li agradaria, sinó que posà vetos per evitar que la Comunitat Internacional pogués sancionar les activitats terroristes d’aquests països, els quals violaren els territoris de palestins, libanesos, kurds, etc. i assassinaren la seua gent, de manera reiterada i sistemàtica. Qui siga incapaç de no condemnar el terrorisme “a l’engròs” i, en canvi, exigesca que els altres hagen de fer un exercici de condemna pels actes de terrorisme “al detall”, fan un exercici impossible de decència humana i acrediten un elevat nivell d’hipocresia i de cinisme. I conste que amb açò no estem defensant la solució terrorista com el mètode més adequat per resoldre els conflictes entre els pobles.

Fent cas omís del Dret Internacional i dels Drets Humans més elementals, passant-se pel camal les decisions i resolucions de l’ONU, de l’Assemblea General, del Consell de Seguretat, del Tribunal Internacional de Justícia, i de quantes institucions intenten posar una mica d’ordre i sentit comú en el context de les relacions entre els països, els EUA han exercit i exerceixen el veto sobre les seues decisions, boicotegen econòmicament qui no acata les seues normes, amenacen qualsevol que no s’incline davant d'ells, envaeixen territoris i societats sense reconèixer la inviolabilitat de les fronteres i, tot al·legant la defensa dels seus interessos -que per definició es veu que estan en totes les parts-, deposen governs democràtics elegits pels respectius ciutadans sols perquè eixos governs intenten protegir l’interès de la pròpia població i el propi país del saqueig dels seus bens per les transnacionals, així com protegir la seua economia per a que no siga espoliada a canvi sols de la depauperació creixent de sectors cada vegada més extensos de la societat.

D’una altra banda, si els problemes de la política exterior dels EUA no s’intenten solucionar utilitzant la via diplomàtica sinó a través de la via militar i amb l’ús de la força, bombardejant els països que són assenyalats com a “terroristes” com els és habitual, llavors la conclusió lògica d’aquest procediment es torna fàcilment contra ells i contra tothom que la practique, ja que caldria no sols condemnar els EUA, Israel o Turquia com a estats terroristes, sinó el que és més greu, bombardejar Washington, Jerusalem o Ankara per la mateixa regla de tres del que els EUA decideixen escollir com a millor solució.

La pràctica del terror és una patologia, diuen alguns. I creiem que són poques les excepcions a aquesta regla, tot i que Tiberi Grac en temps de la República romana, Joan de Salisbury (1110-1180), Junius Brutus (Vindicació contra els tirans, 1579), Juan de Mariana (1537-1624) o Thomas Jefferson (1743-1826) ja teoritzaren i legitimaren la resistència del poble contra el poder i el dret a alçar-se en armes contra ell, a deposar el poder injust i, si calia, fer ús del tiranicidi. Però, quan un poder com el dels EUA utilitza les seues armes no com a forma de dissuasió per fer seure el personal a la taula a dialogar i pactar acords justs, o per mantenir-los d’acord amb els principis de la justícia, o per mantenir la pau i la concòrdia generals, sinó com a martell que terroritza els pobles i les persones arrasant tot el que colpeja, i com a instrument dels seus interessos particulars i en contra del interessos dels qui ataca i fulmina, llavors més que establir una justícia i una pau duradora, el que està fent és cobejar l’odi i el ressentiment, fer renàixer l’esperit de revenja, i articular la força del vençut i de l’humil en un poder ofensiu disposat a tornar de nou el cop, tot reproduint el terror propi i el de l’altre. Perquè, el que és patològic, realment, no és sols el fet de l’aparició d’aquest terror sinó la causa que el produeix, que no sol ser un “què” sinó un “qui”.

El que aquesta patologia posa de relleu és que el partit Republicà i el partit Demòcrata no són dues forces de la pau i del progrés de la civilització, sinó la prolongació del l’exercit dels EUA i del terrorisme que practiquen, de la mateixa manera com Batasuna és la prolongació d’ETA, segons la sabia decisió dels ministres pregoners del PP i els poders que el recolzen. Perquè és clar que ni el Congrés ni el Senat dels EUA, semblant a Batasuna que no condemna les accions d’ETA, tampoc no condemnen les accions terroristes realitzades pel seu exèrcit. Si som incapaços d’aplegar una força que acabe amb la barbàrie americana i la seua dominació imperial insuportable però tenim suficients arguments basats en una experiència que és tossuda i que qualsevol escolar pot entendre ¿per què hem de ser tan cínics i hipòcrites fins a l’extrem de no ser capaços de dir les coses pel seu nom i no dir amb claredat el que pensem i mantenir-nos, en canvi, en una posició tan covard i servil com aquesta?

Per què la vilesa de demonitzar el feble i en canvi callar davant el fort, quan resulta que els dos estan practicant el terrorisme i el segon, al qual adulem, ho està fent, a més, d’una manera desproporcionada, vergonyant i inhumana com es dedueix de tota l’exposició d’exemples que acabem de presentar? Més encara: com és possible que els EUA, després de tantes i tantes atrocitats com s’han comès –i ells mateixos han comès- al llarg de la història, exigesquen que les accions del seus soldats no siguen controlades pel Tribunal Penal Internacional i gaudesquen d’impunitat absoluta per fer el que els vinga en gana, cometent assassinats, tortures i matances?

Una cosa sembla prou clara: els EUA són el major estat terrorista de la terra, com acabem de mostrar. De fet foren acusats el 1986 de terrorisme pel Tribunal Internacional de Justícia per l’“ús il·lícit de la força” (o terrorisme internacional). Al 2003 disposarà de 379.000 milions de dòlars per a fer-ne de tots els colors. 1.000 milions d’euros al dia per a la pràctica del terrorisme. Sols així, mitjançant una estratègia imperial de militarització basada en l’ús de la força i la repressió a fi d’imposar un nou imperi neomercantilista, com diu James Petras al final de La Contraofensiva Imperial, podran reconstruir el “Nou Ordre Mundial”.

Amb la ingerència en els assumptes dels demés, l’aposta per la militarització, la seua política de doble raser aplicada de manera distinta a amics i a enemics, la negativa sistemàtica a reconèixer la jurisdicció d’un tribunal penal internacional, l’amenaça com a instrument de dissuasió, la burla i menyspreu quan no el xantatge permanent cap a l’ONU i el Consell de Seguretat, són entre altres com diu C.Taibo a Deu raons per a recelar dels EUA, motius més que suficients per rebutjar les diferents administracions dels EUA en el temps, que quasi sense excepció han constituït una amenaça permanent sobre molts països des de la II Guerra Mundial. Sols hi faltaven les agressions reals com les que hem explanat més amunt. La seua pau, la pax americana, és realment una pau ben trista i abominable. I les seues víctimes no han pogut trobar el descans en una terra en la què encara no s’han vist germinar les flors. Així és d’esquiva la pluja que pot fer aparèixer l’esperança d’una nova primavera de llibertat, drets humans i democràcia.
______________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla el 2 de setembre del MMII.