Drama històric en un acte i en vers
d’en Pitarra  

Personatges
NA CONSTANÇA, filla del rei de Sicília
EN JAUME I d’ARAGÓ
EN PERE, el seu fill
MUNTANER
FONTANELLES
CONRAD
RUQUIER
Patges, la Cort, Soldats, Gent del poble.
 

***

ACTE ÚNIC
L’escena passa a Barcelona. El teatre representa
la sala del tron del palau del Rei.
 
 
ESCENA PRIMERA
(Muntaner i Fontanelles)

MUNT. Com us deia, Fontanelles,
lo rei està molt fotut;
lo qui guia ens ha sigut
és ja manso sense esquetlles.
Ja no podrà dur mai més
lo casco ni la cuirassa;
la sort, amb això que ens passa,
ens ha fotut un revés.

FONT. I vós que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest?

MUNT. Si em guardéssiu el secret...

FONT. Us ho juro!

MUNT.                  Està podrit!

FONT. Què dieu!

MUNT.               Home! De veres!

FONT. Però, com pot haver estat?

MUNT. Lo rei moro li ha donat
unes purgacions culeres.

FONT. Doncs és a dir que el rei moro
va dar a En Jaume pel cul?

MUNT. Vegi de parlar el gandul
del seu rei amb més decoro!

FONT. Si tinc culpa, perdonau-me;
jo ho havia entès així.

MUNT. Al rei moro és ane qui
va donar pel cul En Jaume.

FONT. Jo entenc per coses culeres
coses que surten al cul
i En Jaume, si està ful,
no ho està pas dels darreres.
Si al rei, aquell gran bacó
donà el mal que jo deploro
són culeres les del moro
mes les del Rei Jaume, no.

MUNT. Ja veig que teniu raó;
sóc jo qui ha malparlat
i així quedeu dispensat.

FONT. Doncs ara, conteu-me això;
perquè jo he sentit a dir
del rei moro de Mallorca
certa cosa que és tan porca
com la que em conteu a mi.
En Jaume sé que emprenyat
de veure que els dels turbants
ens mataven los cristians
sense pena ni pietat,
va jurar per los seus Déus,
sobre un altar fet de garbes,
agafar el rei per les barbes
i fotre’l a los seus peus;
i donant l’ordre al moment
d’assaltar a la ciutat
guanyar el moro en lo combat
i complí lo jurament.
Tot això és el que jo sé;
ara vós me podreu dir
si és així com va succeir.

MUNT. Jo la veritat us diré.
Davant Mallorca acampats
estaven los catalans,
sitiant els moros bergants
dintre els murs mig afamats,
quan nostre rei i senyor
un dia que el campament
anava sol recorrent,
veu que a sos peus cau un mort.
I los morts caient contava
fins que van ser cent i tants:
eren presoners cristians
que el rei moro allí ens tirava.
«Per Sant Jordi!» el rei digué
a lo moro, «rei taül⁽¹⁾,
que juro dar-te pel cul
així que dintre entraré».
Llavors entrem a Mallorca
(com va ser encara ho ignoro)
entra el rei, guanya an el moro
i pel rulé⁽²⁾ me l’enforca.
«Que vinguin tots!» ne digué,
allà sobre d’un bagul
donant al moro pel cul
tot l’exèrcit el veié.
Veus aquí la història certa
del fet de què tant se parla.

FONT. La gent no sap gens què garla.

MUNT. Per’xò la boca és oberta.
Vos foteran cada gotlla⁽³⁾
que us deixaran atordit,
perquè, tant gran com petit,
cada u a son gust ho emmotlla;
encara que amb això es veu,
per no dar escàndols als pobles,
que el rei degué dir als nobles
que ho contessin com ho dieu.

FONT. I voleu dir que d’això
lo rei podrit va quedar?

MUNT. Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló;
i trobant-se els pantalons
tots mullats de per ’qui sota,
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
Endemés s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel pandero
pels seus esclaus.

FONT. Cony, que brut!

MUNT. Mala època ha arreplegat
per venir-se’n, Na Constança...

FONT. No feia llit?

MUNT. D’enyorança...
jo crec que ja s’ha llevat.
I ara, ja sabeu que els moros
de Múrcia es volen alçar?

FONT. Molta llengua i poc obrar;
són gent que fan com los lloros.
Vós, per’xò, d’aquí a la vora
no us mogueu; podria ser
que us hagués de menester.
PATGE. (Anunciant) Lo rei.

FONT. M’espero allí fora. (Se’n va)

(Fi de l’escena primera)

*

 

ESCENA SEGONA

(MUNTANER i el REI, que entra recolzat en els seus patges,
els quals l’asseuen al costat de la taula.)

MUNT. Com us trobeu?

REI                 Ai! fotut:
tot l’entrecuix d’un suc blanc m’enguixo
m’escaldo les tabelles
i cada mica que, per força, pixo,
Muntaner, em fa veure les estrelles.

MUNT. Són coses que tot és l’acostumar-s’hi.

REI Almenos m’ho hagués fet alguna mossa!

MUNT. El que ara haveu de fer és no enfadar-s’hi;
ja sabeu què us diu sempre en Mendoza.

REI: Com és possible, ai!, que jo pensés
que volent fer-li allí tan gran insult,
com és el de donar a un rei pel cul,
ane mi mal i an ell favor li fes?

MUNT. Recordeu-us que haveu pres l’aigua de malva
tot just fa una estoneta
i se’n va, si de plor el cor no es salva,
l’efecte del remei a la punyeta.

REI Escolta, Muntaner, de mon destino
vull que sàpigues tu avui la desventura,
que no ha lograt tan sols aquell cotxino
el fotre’m ara a mi a la sepultura.
A l’entrar triomfant a Barcelona
satisfet d’haver tret a gent tan porca,
i, com perla afegida a ma corona,
afegir a mon regne el de Mallorca,
m’esperava la reina amb les dolçures
de l’amor, que amb l’absència no s’amaina,
i fent-me, al ser al llit, quatre postures,
em va engrescar i li vaig fotre una vaina.

A l’endemà, la infanta de Sicília,
que ha vingut, com tu saps, per veure festes,
acompanyada de sa tia Otília
per dur-la sols a diversions honestes,
a dintre de sa cambra es despullava,
i sobre ses catifes de pells russes,
en el mateix moment que jo passava
tota nua s’estava matant puces.
Amb intenció o descuit, estava oberta
la porta per on jo aquell acte veia;
ella, d’estar sola, estava certa,
i a cada puça que trobava, reia.
Les trenes, pel seu coll, amb abandono,
com serps de seda negra es deslligaven;
ai! si haguessis sentit quin crec! més mono
feien les puces que sos dits mataven!
Ses mamelles, tan grosses i senceres,
semblaven dugues boles de mantega,
i sos mugrons vermells, dues cireres
que una onada de carn les mig ofega.
I ses cuixes, tan blanques, ai! tan grosses,
com dos columnes de setí folrades,
i aquelles pantorrilles, que precioses!
amb unes mitges blanques com nevades!
Un culet més bufó que una sombrilla
i entremig de les cuixes, ressalao!
aquell grapadet de pèls que negre brilla
sobre aquell ventre fi com mantecao.
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
El somrís de sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encés llençava ires.
En aquell moment, ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
llavors vaig cagar-me amb tots els tronos:
semblava que els dimonis em tenien.
Me n’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’eixarranca;
l’hi fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig clavà una bitlla.

MUNT. (A part) Carall qui et puga fotre, punyetero!
(Alt) I li vàreu rompre el virgo?

REI                             Repunyeta!
Si li vaig rompre, dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.

MUNT. Li devíeu fer sang.

REI                      Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa, que tants caps de moro talla,
ma pixa vaig ficar a la bragueta.

MUNT. I no us vàreu fer mal, sent-ne tan forta?

REI De resultes d’haver-me-la tirada
tinc la pell de la fava arremangada
com aquell que la mitja al garró porta.
         (De sobte, amb goig)
Amb los dos talonets de ses botines
m’anava repicant les anques,
em remenava els ous amb ses mans fines
i jo besava ses mamelles blanques.
Entre dolços gemecs, ai! es delia
com si desitgés la cardada aquella,
i així que va sentir que es corria
s’apagaren sos ulls com una estrella,
i caigué estroncada com la dàlia
que li trenca una branca una ventada.

MUNT. Per cardar i macarrons és sols la Itàlia!

REI Jamai oblidaré semblant bitllada!

MUNT. I aqueixes són les vostres amargures?
És a dir que teniu per desventures
tirar-vos dues dones en un dia?

REI Les amargures són que no sabia
que jo hagués pres del moro les malures,
i l’endemà d’haver-les pitxades
van quedar, oh dolor! oh feres penes!
de gàl·lic fins al coll totes dues plenes.

MUNT. Ai carall! aixó sí que és altra cosa!
La reina i la infanta doncs...

REI                Estan podrides!
La meva situació és molt horrorosa
i es precís que prenguem les nostres mides.
La reina callarà perquè és ma dona;
però ¿què dirà el món de ma família
si la infanta se’n va de Barcelona
i la veuen podrida allà a Sicília?

MUNT. Déu, quan tanca un camí, un altre n’obre.

REI I si lo metge no logrés curar-la?

MUNT. Jo et fot!

REI              No pas a mi, que el rei no cobra.

(Fi de l’escena segona)

*