racó de la llengua
Mentre gairebé tothom celebra el dia dels enamorats el catorze de febrer, per Sant Valentí, nosaltres, els catalans, ens esperem que arribi la primavera i ho fem per Sant Jordi, el 23 d´abril. Potser són ganes de portar la contrària, de fer-nos els «diferents», d´anar per lliure? Potser sí, potser no. El cas és que nosaltres, des de fa 75 anys, ho fem així i qualsevol que ve d'arreu, d'on sigui, i veu el sarau que muntem aquí, a casa nostra, amb els llibres i les roses per rambles, places i carrers, es queda amb la boca oberta i tot seguit conclou: «Quina festa més extraordinària, quina idea més bona aquesta de trobar un dia per regalar llibres i roses a les persones que estimes, quin país més civilitzat, cívic, refinat, culte, especial».
Potser el visitant (viatger, turista), quan torna a casa, en parla a la seva família i als amics: «He estat a Espanya (Catalunya) i allà el dia dels enamorats el celebren el 23 d'abril, per Sant Jordi. Les noies (dones) regalen un llibre als seus xicots (marits, companys) i els nois (homes) regalen una rosa a les seves xicotes (mullers, companyes). Les rambles, les places i els carrers són plens de parades de llibres i de roses i la gent passa tot el dia mirant novetats editorials, fent cua perquè els autors els les signin i triant el color de les roses que compraran».
A nosaltres potser no ens ho sembla, però prenent el títol d'un programa de TV3 el cert és que vivim en un lloc estrany. Fixem-nos-hi bé: parlem i escrivim una llengua que al llarg del segle passat s'ha intentat destruir, aniquilar, anorrear, tant des de ponent, des de Madrid, com des del nord, des de París. Ens l'han prohibida a l´escola (tots els meus llibres de text eren escrits en castellà), a la premsa escrita (el primer exemplar de l'Avui data del 1976; abans, res de res), a la ràdio, a la televisió, al cinema, al teatre, a la literatura (bé, potser Pla va ser dels pocs als quals van deixar escriure en la seva llengua). I nosaltres, malgrat les típiques estirades d'orelles del franquisme del tipus «hable usted en cristiano», vam continuar parlant en català a casa, amb la família, i al carrer, amb els amics. Després, tornar a aprendre a escriure, però en llibertat i aquesta vegada en la nostra pròpia llengua, va ser una mica més complicat.
La llengua d'un país és molt més important que un simple vehicle d'expressió personal; és quelcom més que una eina mitjançant la qual ens comuniquem els uns amb els altres. El català, la nostra llengua materna, es troba present a les nostres vides des de la primera cançó de bressol que ens canta la mare fins a l'extremunció (cas de ser catòlics) que ens dóna el capellà abans de morir. Aprenem el nom de les coses («Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa...»), aprenem a parlar, mitjançant les nostres cançons infantils, gràcies als contes, els poemes, les tradicions, les llegendes. I contra tot això és molt difícil lluitar-hi, és molt difícil canviar-ho, aniquilar-ho.
Vivim en un lloc estrany, perquè aquí, a part de parlar un idioma que no és l'espanyol, també som diferents en moltes altres coses. Per exemple: quan anem a fer el vermut, si som més de 3 o 4, al final cadascú es paga la seva consumició (la pela és la pela). No fem ostentació de res, ni de riquesa, ni de pobresa; els rics vesteixen amb capteniment, ni grans joies, ni grans pells; els pobres van vestits correctament, amb dignitat. Quan traspassa algú que sempre va viure molt modestament, descobrim que ha deixat molts diners als seus hereus. Sempre tenim un raconet per si un «Déu nos en guard». Tenim un dret civil català diferent de l'espanyol, i quan una parella es casa, sempre hi ha separació de béns, cadascú conserva el que és seu. Tenim tant de seny, tant de sentit comú, que de tant en tant necessitem una mica de rauxa (per carnestoltes) per poder alliberar la pressió. Som un país d'artistes de diumenge a la tarda, de poetes magnífics els quals es van guanyar la vida venent pastissos (era Foix el que tenia una pastisseria?) o treballant de comptable en una fàbrica (Martí i Pol). Ballem una dansa en cercle la música de la qual no es toca ni amb guitarres, ni amb castanyoles, ni amb panderetes. I a més, cal comptar-ne els passos. Tenim un sentit de la responsabilitat gairebé germànic; un capteniment (des de fora s'interpreta sovint com a fredor) gairebé britànic; un pànic a fer el ridícul gairebé nipó.
En aquest lloc estrany no llencem res, ho aprofitem gairebé tot. Per això vam inventar el pa amb tomàquet o els canelons de Sant Esteve. Amb quatre espàrrecs de marge i un parell d'ous ens preparem un sopar de primera; ens mengem els cargols, els bolets, els musclos de roca, els raps (a ponent en diuen sapos i no se'ls mengen) i fins i tot els eriçons (les garotes, les garoines) de mar! La roba i les sabates ens duren una eternitat; abans els jerseis i els pantalons dels germans grans eren aprofitats pels petits. Només fem la migdiada els diumenges (i això només fora de temporada) i només juguem a la rifa per Nadal. És normal que des de fora de Catalunya això sembli un lloc estrany.
Àngel de Vega
Diari de Girona, 27 abril 2006
Catalan Countries (anglès)
Catalanica Xshathra (avèstic)
Broioù Kataloneg (bretó)
Powyow Kataloneg (còrnic)
Catalan Kintras (escocès)
Katalonske Države (eslovè)
Países Catalanes (espanyol)
Katalunlando (esperanto)
Katalana Herriak (èuscar)
Pays-Catalans (francès)
Tíortha Catalónaigh (gaèlic irlandès)
Dùthchannan Catalanais (gaèlic escocès)
Gwledydd Catalaneg (gal·lès)
Katalaniké Gé (grec)
Artsot Katalaniot (hebreu)
Catalana Kshatriya (hindi)
Paesi Catalani (italià)
Catarunyaguni Koku (japonès)
Catalanicae Regiones (llatí)
Catalatlán (nàhuatl)
Katalanske Landene (noruec)
Paises Catalans (occità)
Catalanica I Shahran (pahlavi)
Países Catalans (portuguès)
Katalanska Länderna (suec)
(Relació provisional,
extreta del Racó Català,
gener 2005)
Alguerès
Balear
Català del mig
Nord-occidental
Rossellonès
Tortosí
Valencià
Amb una mica menys de gas que les coles habituals, elaborada artesanalment a Argelers (Rosselló), distribuïda en ampolles de vidre de tres quarts de litre i amb el tap tradicional de la gasosa. Així és l'Alter Cola, el refresc que un petit empresari de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), Ramon Carner, distribueix a Catalunya i que ha convertit en tot un boom. Però sobretot el que distingeix aquesta beguda és la seva catalanitat i la voluntat de convertir-se en un símbol nacional "com la Coca-cola ho és dels Estats Units". Actualment se'n fabriquen unes 2.000 ampolles setmanals i tota la producció "ja està venuda" abans de sortir al mercat. I la demanda cada dia creix més.
L'èxit ha sorprès Carner, que dirigeix una empresa familiar –Rostisseria Ramon– dedicada a l'elaboració i distribució de plats preparats i amanides fresques. Tot va començar l'octubre passat quan es va posar en contacte amb la Braseria Artesanal de les Alberes, empresa elaboradora de la cervesa Cap d'Ona i que des de feia poc comercialitzava la "cola catalana" (malgrat que etiquetada en francès). Amb la intenció de distribuir-la al sud dels Pirineus, van adequar el sabor de l'Alter Cola al "nostre gust" –la fórmula també és secreta–, es va etiquetar en català i al desembre arribaven les primeres comandes.
Molts dels primers clients van ser petits empresaris sensibilitzats pel boicot al cava i altres productes catalans. "Els catalans tenim un sentit proteccionista, valorem molt les petites empreses artesanes i els seus productes", assegura en Ramon Carner. Comprar la cola catalana era, en part, una manera de desfogar-se. De la mateixa manera, creu que en l'era de la globalització, els productes propers "reforcen el sentiment nacional". Per això, l'etiqueta del refresc també inclou el lema "Cola lliure", en una al·lusió directa a Catalunya. "En aquests mesos que distribuïm Alter Cola s'ha normalitzat molt la paraula lliure", assegura, i afegeix que molt sovint les petites i mitjanes empreses "fan molta més feina de conscienciació nacional que el govern". En aquest sentit, diu que entre l'empresariat català hi ha recel contra l'actual sistema de finançament, ja que "la doble imposició ens fa ser menys competitius".
Cura de la qualitat
Però no tot és sensibilitat de país. En Ramon Carner atribueix part de l'èxit de l'Alter Cola a l'alta qualitat del refresc, que estaria dins el concepte a l'alça de l'slow food (menjar lent) en contraposició al menjar porqueria o fast food.
A més, el consumidor no només compra la cola pel fet de ser catalana, sinó que, un cop l'ha tastada, descobreix que "ofereix el gust que ens agrada aquí" i repeteix. A més, l'envàs de vidre, tot i encarir el preu final, "ofereix més qualitat de conservació". Alhora és un producte totalment artesà –l'elaboren quatre persones– i, per tant, "de qualitat". Així, l'empresari vallesà assegura que s'ha trobat amb gent que abans optava per la Mecca-Cola –l'alternativa àrab a les coles americanes– i que ara s'ha passat a l'Alter Cola".
L'èxit del producte i la dificultat, ara per ara, d'ampliar-ne la producció fan que la direcció de Rostisseria Ramon ja comenci a pensar a ampliar les instal·lacions a la Catalunya Nord, i a buscar distribuïdors per a Mallorca, el País Valencià i Andorra. Ara per ara, la cola catalana es pot trobar en botigues detallistes, de delicatessen o xarcuteries especialitzades, però ben aviat també es començarà a introduir en bars i restaurants. Per acabar-ho d'adobar, en Ramon Carner ja té una nova pensada per a la diada de Sant Jordi. Ha comprat un miler de metres de senyera, que regalarà entre els clients que vulguin fer un aparador amb l'Alter Cola per al 23 d'abril. I és que està disposat a fer qualsevol cosa perquè la cola catalana acabi sent un símbol nacional del qual "sentir-nos orgullosos". Ell ja se'n sent i per això no dubta a posar per al fotògraf davant del monument a Francesc Macià, a la plaça Catalunya de Barcelona, o a enfilar-se per oferir una ampolla de cola a les estàtues del conseller Fivaller i el rei Jaume I de la façana principal de l'Ajuntament barceloní. Fins i tot un mosso d'esquadra va ser obsequiat per l'intrèpid empresari amb una Alter Cola a la porta del Palau de la Generalitat. La chispa de la vida parla ara en català.
(Carme Melià, Avui 16 abril 2006)
A punt de complir un any, l'èxit que ha obtingut la revista Nat demostra l'interès dels amants de la natura per una publicació dedicada a la descoberta dels paratges i les espècies més valuosos dels Països Catalans i també ha trencat el tòpic que el català no pot tenir una presència normalitzada als quioscos valencians.
I és que aquesta revista mensual, que en menys d'un any ha aconseguit consolidar les seves vendes entre els 15.000 i els 17.000 exemplars, concentra al País Valencià un 17% de les seves vendes, un fet singular fins ara en el món de la producció cultural i mediàtica en català. Una projecció plenament equilibrada de la distribució en funció de la població hauria de fer que les vendes al País Valencià fossin del 35%, però la revista tendeix a la normalitat estadística, ja que on més venda té és a la regió de Barcelona -la més poblada- i després a la de València -la segona en població-, per damunt de zones del Principat com Girona, Tarragona i Lleida.
L'editor de la revista, Eduard Voltas, assegura que l'alta demanda de Nat al País Valencià "és una dada molt important per al conjunt d'editors en llengua catalana, tant de revistes com de llibres, ja que molts renuncien a un mercat que amb normalitat pot ser del 17%, si es fa la distribució oportuna i l'esforç promocional corresponent".
I és que Nat, editada per Sàpiens Publicacions -que també edita la revista d'història Sàpiens-, es va llançar al mercat el gener passat amb una gran campanya televisiva -a TV3, Canal 9 i en les desconnexions territorials de TVE-1 i Antena 3 TV-, amb una promoció de llançament atractiva.
Nat ha aconseguit dues fites: consolidar una revista de temàtica ambiental que connecta amb un públic interessat per la natura -després de fracassos de finals dels 90 de publicacions en castellà com La tierra i Biológica- i fer-ho en català. La revista ha assolit una quota de mercat similar al d'altres revistes de natura europees i de publicacions com National Geographic, però el seu objectiu primordial és donar a conèixer els paratges naturals i la flora i fauna que es poden descobrir al costat de casa.
No polititzada
La directora de Nat, la periodista valenciana Maria Josep Picó, considera que la demanda ha posat en relleu que "era fals que es digués que una revista en valencià no triomfaria pel fet de ser en valencià, perquè no s'havia fet mai cap aposta empresarial similar, amb un producte atractiu d'un tema que pogués agradar a un públic ampli de forma despolititzada i que no requerís cap militància suplementària". La revista, que majoritàriament està escrita en català estàndard, també utilitza formes dialectals pròpies de les variants valenciana i baleàrica quan els articles els escriuen autors d'aquests territoris, i té cura de posar entre parèntesis paraules o expressions molt específiques -de noms de fruites o d'animals, per exemple- que puguin no ser enteses en un altre territori.
"La gent a València la veu escrita en valencià amb tota normalitat i fins i tot persones castellanoparlants valoren que els serveix per familiaritzar-se amb la llengua, especialment en el cas de xiquets escolaritzats en valencià", indica Picó.
Encara que s'inscriu en l'èxit que els últims anys han tingut revistes especialitzades en català com Descobrir Catalunya, Descobrir Cuina i Sàpiens, la particularitat de Nat és que ha fet forat també fora del Principat, on les altres publicacions només s'hi distribueixen testimonialment. "El públic reacciona amb normalitat davant productes normals i professionals i que no apel·len a la llengua com a argument de venda", sosté Voltas. Ésclar que Nat té l'avantatge de ser un producte despolititzat que no es pot donar igualment en tots els àmbits periodístics del territori lingüístic comú.
Vicenç Relats
Avui, 6 desembre 2005
Ulldecona, 15 maig 2005. La Taula del Sénia ha estat aprovada per unanimitat, amb 134 vots dels alcaldes i regidors presents o legalment representats dels ajuntaments de les comarques del Baix Maestrat, Matarranya i Montsià que en formen part, en la primera assemblea general de regidors de la nova mancomunitat, que s'ha fet a l'antiga església del Castell d'Ulldecona. El president de la mancomunitat serà Jaume Antich, d'Ulldecona.
S'han adherit fins ara a la mancomunitat 21 ajuntaments dels 26 que van ser convidats a fer-ho i també la comarca del Matarranya, a l'Aragó. Els municipis fins ara presents a la Taula del Sénia són: Alcanar, Benicarló, Càlig, Canet, Castell de Cabres, Cervera, Freginals, la Galera, Godall, la Jana, Mas de Barberans, Morella, Rossell, Sant Carles de la Ràpita, Santa Bárbara, la Sénia, Traiguera, Ulldecona, Valderrobres, Vallibona i Vinaròs.
Potser el fet més destacable és que en aquesta nova plataforma supramunicipal hi ha representants de tots els partits polítics: PSC, CiU, ERC, ICV, Verds, Bloc, PP, independents i fins i tot el PAR aragonès. El consell de presidència de la Taula s'ha fet tenint en compte aquesta pluralitat, i hi ha representants de tots els partits.
El projecte de la Taula del Sénia va néixer l'estiu del 2003, en una reunió entre els alcaldes de Vinaròs, Alcanar, Ulldecona i La Sénia. Els objectius que es proposen són bàsicamen dos:
- refermar els forts lligams geogràfics, històrics, lingüístics, culturals, etc., dels habitants dels pobles situats als dos costats del riu Sénia, malgrat les divisions administratives aparegudes per circumstàncies històriques i polítiques sovint alienes a la voluntat de la gent d'aquestes poblacions.
- superar, amb diàleg i treball en comú, els problemes que es deriven d'estes divisions administratives (com, per exemple, que els 45 Km. de la carretera de Vinaròs a Tortosa siguin en realitat quatre carreteres amb denominacions i responsables diferents, ja que pertanyen a tres administracions i, fins ara, hi ha hagut poca coordinació entre elles).
Un manifest: una reflexió pública, una demanda, una exigència
La llengua catalana a les comarques de la Franja es troba en una situació de dificultat màxima i mostra uns dèficits que costaran molt de superar si no s'actua amb diligència, contundència i decisió des de tots els àmbits.
La situació del català a les nostres comarques comparteix les dificultats de tot l'àmbit lingüístic, unes dificultats denunciades a bastament per les institucions més representatives d'arreu, entre les quals destaca l'Institut d'Estudis Catalans que, en una declaració del proppassat mes d'octubre, cridava l'atenció sobre la letal inferioritat de condicions que afecta la llengua catalana en tots els territoris.
Les nostres comarques, en tant que comarques de l'administració aragonesa, són les úniques de tot l'Estat espanyol que encara no tenen reconeguda l'oficialitat de la seua llengua i, en conseqüència, després de 25 anys de Constitució i de més de vint d'Estatut d'Autonomia de l'Aragó, el català a la Franja es troba en una situació gairebé de desemparament, tot i la demanda social dels últims anys que va tenir en la Declaració de Mequinensa el punt més rellevant de reivindicació del català a les nostres terres sense obtenir a penes efectes positius
En aquest sentit, les comarques de la Franja es manifesten encara més damnificades, certament no només avui, perquè la delicada situació de la llengua catalana a les nostres comarques en bona mesura és producte de la història i en bona part per la hostilitat i la desatenció dels poders públics; últimament, però, no cal dir que les dificultats per fer del català una llengua normal d'ús a casa nostra, una llengua digna i de prestigi, es poden agreujar, justament, quan les circumstàncies del món actual i la pressió de la llengua més forta són més evidents i quan els responsables polítics deserten de les seues responsabilitats.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, i considerant que no podem allargar més el desemparament en què es troba el català a les nostres comarques, atenent als nostres drets i llibertats, manifestem i exigim que:
• s'actue en conseqüència i que es posen els mitjans a favor del reconeixement de la importància de la nostra llengua i, en conseqüència, que es treballe per la dignitat del català a les nostres comarques.
• es facen polítiques de discriminació positiva a favor del català a la Franja perquè és de justícia, i per tant el que demanem és una reparació històrica i un marc de llibertats on exercir els nostres drets lingüístics.
• es reconega la necessitat de treballar d'acord amb els altres territoris de l'àmbit català, entenent que la nostra reivindicació i la nostra aspiració és la mateixa de la resta dels països que tenen el català com a llengua pròpia.
• es reobre el procés pertinent, sense dilacions, que ha de culminar en l'aprovació d'una Llei de llengües que faça possible l'inici de la recuperació del català cap a la seua normalització, això és, cap a l'ús normal en tots els àmbits formals i públics: l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació, el lleure, les relacions comercials, etc.
Signem aquest manifest:
Acció Cultural del País Valencià - Casals Jaume I
Associació Cultural del Matarranya
Centre d'Estudis Ribagorçans (Cerib)
Consells Locals de la Franja
Institut d'Estudis del Baix Cinca (IEBC)
Institut Cultural de la Franja (ICF)
Òmnium Cultural del Segrià
Fraga, 29 de gener de 2005
Font: Centre d’Estudis Ribagorçans
Tot i que la barretina, força general a la Mediterrània occidental, tampoc no és exclusiva de Catalunya, hi ha un símbol remot i atàvic de l´afinitat amb el Principat que distingeix Alcoi d´altres ciutats del País Valencià.
Les relacions multiseculars, l’intercanvi migratori constant, els intensos contactes industrials, etc. entre la ciutat d´Alcoi i les terres del Principat és, sens dubte, un tema apassionat, encara per estudiar, que podria oferir-nos moltes sorpreses producte de les lògiques i inevitables influències mútues que se´n deriven, com ara la possible importació de la barretina vermella a final del segle XVIII o principi del segle XIX per part d´emigrants catalans de les comarques del Vallès, l´Anoia i el Barcelonès o, potser, d´immigrants alcoians a Catalunya, retornats a "la terreta" després d´una breu o llarga estada a les comarques llaneres del Principat.
I, efectivament, així és. Una dada no gaire coneguda és el fet que els alcoians d´èpoques pretèrites, especialment els de la primera meitat del segle XIX, portaven una mena de barretina vermella a la catalana, la qual, encara a hores d´ara, llueix el famós Tirisiti, l´hostaler del Betlem de Tereseta, l´encantadora titella local que torna puntualment cada desembre per a alegrar les festes de Nadal a tots els petits alcoians i també als grans, és clar. No fa encara gaire temps, aqueix fet va deixar perplex el periòdic de la nostra capital provincial, el diari Información de la ciutat d´Alacant (4/1/1994), segons el qual "este alcoyano decimonónico luce una misteriosa barretina en la cabeza... "
» Què, t´agrada el meu ofici?, li digué l´home, endreçant-se la roja barretina catalana sobre el cap, prenda molt usada encara pels alcoians de llavors que li deien gorrit...
Molt usada
Si llegim, però, el llibre de narracions alcoianes del recordat escriptor local Jordi Valor i Serra, titulat Històries casolanes (Alcoi, 1950), una obra de gran interès etnogràfic i literari, veurem que, la pàgina 30, dins el capítol VI, ens diu textualment: "En la Placeta del Portal Nou s´encontrà un diumenge el nostre Vicent amb l´home de la llenya, (...) Què, t´agrada el meu ofici?, li digué l´home, endreçant-se la roja barretina catalana sobre el cap, prenda molt usada encara pels alcoians de llavors que li deien gorrit." Amb la qual cosa resta aclarit allò que era un enigma per a la premsa alacantina, ben poc coneixedora, certament, de la realitat alcoiana. Pel que sembla, el referit "gorrit" o barretina roja alcoiana degué caure en desús durant el darrer terç del segle passat, per tal com encara era present a la indumentària de les referides titelles, que representaven personatges populars locals, dels diversos barracons o betlems de tereseta (curiós paral.lelisme lèxic amb Mallorca, on denominen "teresetes" les titelles), que es plantaven cada Nadal a la cèntrica plaça de Sant Agustí d´Alcoi, des dels seus inicis, allà pels anys 1860, però que, miraculosament, encara perdura a través de l´actual Tirisiti, una veritable peça de museu vivent, meitat titella meitat guinyol, que, malgrat les innombrables vicissituds, ha pogut arribar a les portes de l´any 2.000. Sens dubte, una sort i una benaurança per al folklore alcoià.
A tall de curiositat, farem esment, ni que sigui de passada, d´una breu referència alusiva que, de Madrid estant, fa l´escriptor alcoià Adolf Durà, probablement jubilat, a l´exemplar del dia 21 d´abril de l.929 del periòdic local El Noticiero Regional, dins l´article titulat "Tipos y costumbres de mi tiempo", on evoca personatges i costums de l´Alcoi del segle XIX. Comença així: "Perdonad, queridos paisanos, los que vivís o los deudos y amigos que os sobrevivan si encontráis en estas líneas algo que pudiera molestaros, puesto que en mi ánimo no existe otro propósito que el de recordar los años de mi juventud".
Tot seguit, justament a l´apartat dedicat a "Vicentet el Bovo", segueix dient: "Cento, no hi ha peix! Este era el grito con que la chiquillería y alguno que otro mocetón saludaba al pobre Visantet cuando lo veía con su gorra barretina y su amplio abrigo gris... andando con menudos pasos hasta dar con la calle de Santa Elena, donde vivía su protector. Don Anselmo Aracil..." (Es refereix al mític industrial tèxtil Anselm Aracil Jordà, que va néixer en 1833 i va morir en 1900).
Ara bé, si no fos per les massives immigracions a banda i banda, entre les comarques llaneres del nord i del sud del nostre "arc mediterrani" i la interrelació històrica a través de les indústries tèxtil i paperera, com s´explica, doncs, l´ús de la barretina vermella a l´Alcoi del segle XIX? Però, no sols és això.
Els "misteris" són tants que les preguntes podrien ser il·limitades: ¿Com s´explica la presència al cançoner alcoià de la cançoneta popular catalana "Margarideta"? ¿Com s´explica la tremenda afecció alcoiana a menjar bolets i la passió per collir-ne si, segons l´expert Josep M. Blasi, els valencians són un poble micròfog? ¿Com s´explica l´existència de prèstecs interdialectals, com ara "mongetes" (fesols bullits), en el parlar alcoià? ¿Com s´explica el probable manlleu lèxic "la canalla" (conjunt d´infants), caigut en desús pels anys vint, present en cançonetes populars alcoianes ("La canalla em diu rutero / perquè vaig al Patronat / més m´estime ser rutero / que no un pillo arrematat")? ¿Com s´explica que tant el dilluns de Pasqua "Granà" (Pentecosta) com el segon dia de Nadal, festes molt entranyables per a Catalunya, trobin un paral·lelisme a Alcoi (tradicionalment, l´única ciutat valenciana a celebrar-les com a festa local)?
» ¿Com s´explica l´inici de la Cavalcada dels Reis Mags a Igualada, important centre tèxtil català, en 1895, a penes deu anys després d´iniciar-se la d´Alcoi (la pionera de tot l´Estat)?
Més intercanvis
Així mateix, ¿com s´explica l´existència de "cafè-gelat" alcoià, a diversos bars del Poble Sec i altres barris de Barcelona, en 1929, l´any de l´Exposició Universal? ¿Com s´explica la presència històrica, des del segle XVIII, de famílies de la vila de Capellades (com els Tort) a la ciutat d´Alcoi? ¿Com s´explica l´inici de la Cavalcada dels Reis Mags a Igualada, important centre tèxtil català, en 1895, a penes deu anys després d´iniciar-se la d´Alcoi (la pionera de tot l´Estat)? ¿Com s´explica, endemés, l´ús d´escales de fusta per a accedir als balcons de les cases i entregar els paquets que contenen joguines, a la referida festa dels Reis Mags d´Igualada, si els alcoians creiem que aquesta peculiaritat era única i exclusiva de la ciutat d´Alcoi? ¿Com pot ser que l´home dels nassos, personatge imaginari que s´apareix el darrer dia de l´any a molts pobles catalans, era també una tradició que es contava als infants d´abans en moltes famílies alcoianes?
A més a més, ¿per quina raó el filàntrop català Agustí Oliver i Domènech (Blanes 1791 - Barcelona 1866) va triar la ciutat d´Alcoi, al seu testament, com a destinatària de la seva fortuna, per a la construcció d´un hospital de gran envergadura? I també, ¿per què residia a Alcoi, l´any 1855, el científic i historiador barceloní Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1799-1861)?
Tot i que intuïm la causa o motiu, a través del que hem exposat adés, és evident que es tracta d´un seguit de preguntes massa extens per a respondre superficialment, ara i ací, d´una sola vegada. Tanmateix, estem segurs que els historiadors, erudits i estudiosos de les comarques de l´Alcoià, el Vallès, el Barcelonès o l´Anoia, i d´altres contrades nostrades, tenen la paraula i, potser, també la resposta a una gran part d´aquests enigmàtics interrogants.
JOSEP TORMO COLOMINA