(Desclot, Avui 3 febrer 2007)
Aspiro a viure cent anys. I si encara me’n caiguessin un parell més, doncs, mira, benvinguts. Ara bé, ni que sigui així, en fi, un dia o altre hauré de marxar d’aquest món. I per a aquell moment tinc una exigència: em vull morir en català. No és una qüestió de patriotisme, ni d’imposar la llengua a ningú. De fet, a aquelles alçades, com es pot imaginar tothom, a mi tant se me’n fotrà de tot plegat. Se m’hauran acabat totes les coses veritablement importants –i les que no ho són, també– i en l’últim que pensaré aquells dies serà en la qüestió nacional. Però, ho sento molt, jo em vull morir en català. O, dit d’una altra manera, no em dóna la gana d’haver d’estar traduint frases com “voldria veure els meus néts” (encara que sàpiga dir “querría ver a mis nietos”), “necessito més calmants” o el que encara tingui esma de dir.
Segons les meves previsions, reconec que un pèl optimistes, tot això estarà passant en un hospital públic cap allà l’any 2065-67. És a dir que, per aquella època, el referèndum que va anunciar algú portarà una mica més de mig segle de retard. I de la majoria de dos terços que va reclamar algú altre ja no se’n recordarà ningú en el món dels vius. Potser encara n’hi haurà que miraran, de tant en tant, cap a les finestres dels edificis del Baix Llobregat per veure si arriba aquell dia miraculós que d’allà pengin milers d’estelades. Però els pobres seran molt vellets i tindran torn assignat darrere meu. Així que, ja em perdonaran, però jo insisteixo en la meva exigència. No tinc ganes d’estar canviant d’idioma en un moment en què tindré d’altres preocupacions. Hi insisteixo: vull morir-me en català.
Puc assumir que ens quedem enxampats entre les pròpies xarxes i amb el cove eternament buit, puc conformar-me amb el fet que tots els ministres catalans del futur siguin exactament iguals que els ministres catalans del passat. Fins i tot crec que podré veure passar els presidents de la Generalitat fins que ho siguin de la Yeneralitá. Però, si això ha de ser així, si cap dels nostres polítics no ha de tenir –ni ara ni en el futur– la més remota intenció de fer res més que ocupar despatx i cotxe, si els nostres delegats han d’anar a Madrid per barallar-se, eternament, per veure qui dóna suport al govern espanyol a canvi de menys... Si tot plegat ha de continuar d’aquesta manera, crec que ha arribat el moment de començar a exigir als polítics que es respectin –almenys– els drets individuals dels catalanoparlants. Si més no al mateix nivell dels que es limiten a parlar, exclusivament i per voluntat pròpia, en castellà.
Des del principi de la Transició, els polítics catalans ens han estat martellejant un missatge bàsic: cal esperar, abans de reclamar res, un temps indefinit fins que la totalitat dels ciutadans d’aquest país acabin assumint la llengua i la cultura que li són pròpies. Imagino que les evidències han fet que, darrerament, hagin canviat el motiu de l’espera per un altre, basat, en aquest cas, en la creença que centenars de milers de persones exigiran trencar amb l’Estat que els és propi perquè no funcionen els trens o s’espatlla la xarxa elèctrica. Cada partit té els seus eufemismes i, dins d’ells, cada polític els adapta a les diverses situacions a mesura que van evolucionant. Canvien els temps, però mai no arriba l’hora. I tot esperant, n’hi ha que hauran bufat un pastís amb cent espelmes.
Per això crec que, fetes les comprovacions, comença a ser una necessitat que una part d’aquesta societat –que encara és majoritària si ens mirem la composició del Parlament de Catalunya– exigeixi que se’ls respectin els drets individuals. Potser és inútil pretendre aventures grans amb polítics (o pobles) petits i cal donar pas a la fase següent, la dels que ja no aconseguiran guanyar el respecte als seus drets col·lectius i es limiten a reclamar que no se’ls trepitgin els individuals. Que aquesta part de la ciutadania pugui anar al cinema en la seva llengua; que els entenguin el cambrer, la caixera i el funcionari de l’Estat; que trobin les instruccions d’un electrodomèstic en el seu idioma... En definitiva, que no desaparegui la seva llengua davant d’un simple ¿cómo dice? I tot això no depèn de la conjuntura mundial, ni de la madrilenya, sinó dels polítics d’aquí. Dels que estan manant ara i dels que ho faran en el futur.
La veritat, a mi m’agradaria més que les coses anessin d’una altra manera. Però, per si de cas, em sembla que cal començar a exigir que els serveis i els establiments públics no discriminin els catalanoparlants. I si convé, que hi posin mediadors culturals, que n’hi ha de sobres i per a totes les antropologies. Però que (abans del 2065, si pot ser) ens entenguin. Sempre.
Salvador Cot és subdirector de l'Avui
(Avui 11 gener 2008)
«La meva mare, que per a mi i per a molta gent és un referent, va caure en una depressió profunda sense saber jo per què ni com ajudar-la. Va començar així la recerca del tractament adequat, les recaigudes, els intents de suïcidi, els ingressos a l’hospital, els electroxocs.
Sense causa aparent?
Tenim antecedents familiars. La mare mateix explica que el primer cop que van aparèixer els símptomes tenia 20 anys: “Em quedava al llit, gairebé no menjava, no em rentava. Me n’anava al terrat, agafava embranzida i corria per llançar-m’hi, però no era capaç de fer-ho.”
Ho va tornar a provar?
Sí, amb pastilles. Va ser el primer cop que la van ingressar. [...] La idea del suïcidi la tenia sempre al cap. A l’epíleg del llibre la mare escriu: “Recordo una noia que semblava molt contenta a la sala de gimnàstica. Però quan vam pujar, al cap de no res, es va penjar a l’habitació amb els llençols.” [...]
Cap conclusió?
Que a vegades ens preocupem més del compte de comprendre una malaltia que ningú no comprèn del tot, ni tan sols els metges, i ens oblidem del que és fonamental.
Què és el fonamental?
Estimar la persona incondicionalment, la parella, l’amic, la mare o la germana.
Quins són els errors que cometem els familiars o amics?
Tant la culpabilització per allò que has de posar per part teva, com la minimització de la malaltia, pensar que la gent que pateix depressió és perquè no té caràcter o força de voluntat, i també apartar-se’n, pensar que ja ho resoldran els metges i els fàrmacs. Però per mi hi ha una cosa incomprensible.
Quina cosa?
Per què dimoni si hi ha evidència científica que el paper de l’entorn és important, la salut pública no duu a terme aquest petit ajut psicoeducacional als familiars en una malaltia tan comuna, tenint en compte que no és tan cara ni difícil ja que es pot fer en grup.
Quines pautes hauríem de seguir si estem al costat d’un malalt d’aquest tipus?
De primer, encara que sembli obvi, és entendre que allò és una malaltia, no és comèdia, no és tristesa, no és deixadesa, és molt més que això. Assumir això és un gran primer pas. Segona, és essencial posar el malalt en mans d’un especialista, sabent que un cop s’estableix el tractament el paper es complica.
Per què?
Perquè es tracta de donar suport sense atabalar, animar sense pressionar. Saber que en la fase més profunda del procés no es pot aixecar del llit perquè simplement no pot, és com demanar-li a un paralític que camini.
A poc a poc.
Sí, quan s’encerta amb els fàrmacs i comencen a fer-li efecte es tracta d’incorporar-se a la vida amb delicadesa i tranquil·litat. La depressió és una suma de factors.
Una vida difícil.
Sí, és clar, i això implica que el qui és al costat també ha de canviar.
L’ànim del familiar també pot ensorrar-se.
És dur, és com unes muntanyes russes d’emocions. Jo recordo llevar-me al matí i sentir plorar la mare de l’habitació estant dia rere dia. És una malaltia molt cruel perquè si tu hi insisteixes una mica s’enfaden: “No entens que estic molt malament, que no puc fer res!”, però si te n’apartes: “Es que no estàs per mi, és que no m’estimes, no em dónes suport, no m’entens!”
Sentiment de culpabilitat?
Sí, en vaig tenir. Penses que no fas prou per ajudar, que de vegades perds els nervis. Fruit d’aquest sentiment de deute va néixer el meu llibre. Però hi ha una cosa molt positiva.
Endavant.
De la depressió se’n surt i les persones que l’han passada es coneixen molt més bé elles mateixes, coneixen les emocions perquè les han experimentades al límit, han hagut de remoure-les, recuperar-les, analitzar-les, treballar-hi, tenir-hi paciència. Jo, després d’entrevistar més de 60 persones que ho han viscut, n’he extret una gran lliçó, una lliçó d’amor.»
(Extracte d’una entrevista d’Ima Sanchís, La Vanguardia 6 setembre 2007)
[…] Woody Allen ni tan sols devia posar-se vermell en dir aquesta frase digna d’una astracanada. El cine, avui, no és el que era. El director d’Agafa els diners i corre té un historial modest a l’hora de recórrer al patrocini per finançar les produccions i, de fet, aquest cop serà més semblant a Corre, i agafa els diners, però de diverses finestretes. Llegim que l’Ajuntament aporta un milió a través de capital risc (no s’explica si el risc és per la pel·lícula o per l’Ajuntament). Les conselleries de Cultura i Mitjans de Comunicació i d’Innovació, Universitats i Empresa, que encara que sonen com cinc no hi ha perill perquè només són dues, reuniran un altre mig milió. Finalment, el Ministeri de Cultura aporta un altre tant, amb una fórmula amortitzable a través del cànon sobre els ingressos per taquilla.
[…] Està molt bé que es doni suport econòmic a la pel·lícula, però em sembla fatal que es vengui tan malament la idea i es doni la impressió que per tocar un parell de milionets cal passar la bacina entre les tres administracions i diversos departaments, com en una mena de col·lecta en la qual ningú vol quedar fora però tampoc ser l’únic que s’acaba retratant. Malauradament, però, és la imatge que es dóna en tantes coses que ja no ve d’aquí.
[…] El fet que el cine, especialment el tipus de producció del realitzador de Manhattan, i encara més el que té una bona distribució internacional, sigui un excel·lent vehicle per promocionar marques és una cosa tan admesa com habitual. També ho és que a falta d’un públic interessat i lleial disposat a passar per taquilla, les marques són probablement l’únic avalista solvent disposat a continuar donant suport al cine. Per això s’equivoquen els qui protesten perquè se subvenciona aquest film, que són els sospitosos habituals: alguns dels que governen, els que no i uns quants dels que aquest cop no reben subvenció. És preocupant que a un partit dels que té representació en alguna de les nostres institucions no li agradi que Barcelona aporti aproximadament el 10% d’una producció molt modesta a canvi de ser la marca que s’exhibeix a la pel·lícula.
Les produccions de Woody Allen no tenen un seguiment massiu en el món. És un director de culte als Estats Units. Allà, Scoop va tenir ingressos per taquilla de 7,3 milions d’euros, i Melinda i Melinda, de 2,8. A Europa el seu públic és potser menys elitista. Scoop va tenir vendes totals de 28 milions l’any que Harry Potter, la més taquillera, en va aixecar 653, o sigui, 83 llocs per darrere en el rànquing d’ingressos mundials. És improbable que el públic de Midnight… descobreixi Barcelona a través de la pel·lícula. La majoria dels que la vegin ja hi deuran haver estat. […] Però la competència entre ciutats s’ha fet molt intensa i no sols cal fer-se conèixer en un mercat turístic i d’inversió que està saturat, sinó que cal recordar al viatger que existeix, perquè retorni.
El negoci del cine comparteix amb el de les ciutats com a marca una creixent complexitat i pressió competitiva. En primer lloc, els gustos de l’audiència es van fent més diversos i molt més difícils d’anticipar. Per això la taxa de fracàs de les estrenes augmenta, i menys del 4% de les produccions són les responsables de més del 80% dels ingressos per taquilla. Aquests hits són superproduccions costoses en les quals els estudis bolquen substància pesant en forma d’estrelles i recursos artístics de tota mena (postproducció, tècnics en efectes especials, càterings o comptables) i tot i així no tenen garantia d’èxit pel que fa a l’afluència del públic.
Els fons d’inversió ronden també els estudis per prestar diners, i els prestataris van més pressionats que mai. Per acabar de complicar la temàtica, el públic més jove, que és el més important, descarrega il·legalment les pel·lícules i només va a les sales d’exhibició si el que ha vist ja a casa li agrada molt. Potser per això s’eviten els continguts típicament juvenils, i la indústria es va orientant cap als adults, quasi cap als madurs. Directors en la setantena que filmen pel·lícules amb actors grans (enguany, tres de les cinc nominades a millor actriu havien fets els 60, i va ser una d’elles [Hellen Mirren] la que es va endur l’estatueta a casa) i amb temàtiques adultes.
En aquest context, la llibertat creativa dels directors està cada cop més condicionada pels executius dels estudis. Allen ha afirmat que «la gent que m’ha patrocinat ha sigut molt generosa i no ha mirat d’influir-me. Això és cada cop més difícil a Amèrica, on puc aconseguir finançament sense problemes, però els estudis no volen ser tractats com un banc: hi volen participar cada cop més».
Les dues anteriors pel·lícules seves van ser produïdes per la BBC, que és com si aquí hagués estat TVE [o TV3] la patrocinadora: diners públics. Tant és així que quan va començar a preparar la pel·lícula va assumir que necessitaria un repartiment exclusivament britànic per aconseguir les deduccions fiscals que reben les subvencions cinematogràfiques en aquell país, i només quan va saber que aquest requisit no era real va fitxar Scarlett Johansson, la qual no sols té els papers estelars en aquestes pel·lícules, sinó la missió fonamental de rejuvenir l’audiència.
Per tant, els directors més consagrats, que lògicament són els menys disposats a ser editats pels estudis, cerquen indrets al món on puguin trobar finançament de patrocinadors que ni gosen a demanar l’script, ni molt menys a intentar editar-lo, i són aquests socis barraquers allò que atrau el senyor Allen a la nostra ciutat. Hi ha la possibilitat, per tant, que aquest director no sigui l’únic ni el darrer que pot arribar per aquí a la cerca d’un lloc on donin facilitats per filmar i on trobi finançament i llibertat creativa. D’acord amb el NYC Department of Film and Television, a la ciutat on tan habitualment discorrien les històries de Woody Allen es van donar, l’any 2006, 34.718 permisos d’un dia per filmar [això vol dir que s’hi fan permanentment gairebé un centenar de gravacions alhora, comptant cine, publicitat i TV].
És clar, això de no influir en el guió té riscos. M’agradaria saber si la pel·lícula aprofita l’apagada elèctrica [de Barcelona] de la setmana passada. A Nova York en tenen una cada vuit anys, i d’acord amb un amic la darrera no va arribar a afectar ni 30.000 veïns. M’imagino que ha de ser difícil resistir-s’hi. Imaginin el que pot ser que es vegi arreu del món l’espectacle de les tres administracions que es reparteixen la col·lecta del patrocini però no la responsabilitat per l’apagada!
[…] Només una recapitulació. La citació que obria aquest article (la de la borsa de paper) la va pronunciar el senyor Allen a Londres, ara fa tres anys.
(Extracte d’un article publicat per J.L. Nueno i J. Mancebo a LV-Dinero, 29 juliol 2007)
Això vol ser un elogi de la gent que té paciència, que no cau en provocacions, que es mulla, que fa feina discreta i que, a sobre, ha d'aguantar que els considerem mediocres o directament covards.
Puntua més ser contundent, provocador, tenir idees fortes. El matís avorreix, l'acostament al rival fa mandra i ser mal·leable és assumit com a sinònim de ser idiota. La confusió imposa que tirar la tovallola al mínim problema és ser honest, que dir el que penses sense madurar-ho és un valor i no una irresponsabilitat, que ficar-te en problemes si no hi tens res a guanyar és de bojos i que només pacten els perdedors.
Per sort hi ha gent que no pot evitar l'empatia, que no és cap malaltia, sinó la capacitat de posar-te al lloc dels altres. No és donar la raó a tothom, sinó discutir-te-la fins i tot a tu mateix. No és afalagar, sinó ser crític. No vol dir estar bé amb tots els fronts, sinó saber-los incomodar tots per un igual, amb arguments i dots de seducció.
El nen que al pati ni és la víctima ni l'assetjador, però no dissimula, ni riu les gràcies al xulo ni es neteja la consciència practicant la compassió d'amagat. Sap que es barallaven dos i el tercer va rebre, i tot i això exerceix de tercer: si a sobre és tan llest que no rep, millor, que no necessitem màrtirs, sinó intermediaris eficaços.
El del PP que aquests dies intenta fer veure als seus que freguen la indecència. El del PSOE que anima Zapatero a no acovardir-se, el de l'esquerra abertzale que planta cara al sector més radical.
El que no confon odis personals amb batalles ideològiques, el que sap felicitar el rival sincerament si ho ha fet bé, el crític que es posa al lloc del públic i aparca les ganes que li té al director.
El veí que ni aixeca pancartes racistes ni dóna lliçons morals des de la distància: intenta parlar amb els uns i els altres per fer-los rebaixar el to, evitar mals més grans i frenar una espiral de retrets imparable. El que negocia amb les bandes llatines violentes perquè s'integrin en lloc de matar-se. El que es fa de l'AMPA i dedica hores a defensar fins i tot els interessos de l'histèric que només va a una reunió a l'any a queixar-se amargament i protestar sense raó ni educació.
Els solem agrupar amb un genèric i despectiu "bona gent" i els tractem d'il·luminats o supervivents. Sort que és gent tan clarivident i tossuda que no pot evitar ser com és, no viu de l'afalac ni necessita per a res aquest article. Perquè si depenguessin de com els tractem, de si els valorem o menystenim, ja s'haurien extingit.
Carles Capdevila, Avui 7 febrer 2007
Si cerqueu nines (pepes) que parlin en català o videojocs que continguin aquest idioma, esteu ben lluïts. No ho tindreu gens fàcil. És clar que n’hi ha que diuen que demanar aquesta mena de productes en una botiga o uns grans magatzems pot fer-nos antipàtics. Tot sovint, el catalanoparlant que vol exercir el seu dret de consumidor ha de resignar-se a endurar per por de ser considerat raret. És com allò de pretendre, a Barcelona, que t’entenguin si demanes un tallat i no un cortado. Quins acudits! La dificultat de trobar joguines que incorporin el català és ben certa i posa en evidència la feblesa social d’aquesta llengua, i també una cadena d’obstacles incessant per a qui aspira a viure en català sense ser extraterrestre ni optar al càrrec de pubilla d’honor. De què serveix una escola que doni prioritat a la llengua minoritzada si després al carrer no hi ha maneres que el català sigui percebut en un pla de normalitat equivalent al castellà? El mateix passa amb l’estrena de les pel·lícules en les sales: les còpies en català, quan n’hi ha, són escasses, en cines allunyats del centre, durant pocs dies i en horaris estrafolaris. Amb aquest panorama, no ha d’estranyar que la llengua del pati de l’escola sigui, cada dia més en moltes localitats, el castellà. Si fos el català, seria un miracle.
[…] Pot creure algú seriosament que la llengua que cal reforçar a l’escola ha de ser el castellà, que és majoritari en els mitjans i la societat? No havíem dit, a més, que calia augmentar les hores d’anglès?
A un amic que volia regalar a la filla una pepa que parlés en català, un venedor amb aires d’ideòleg li va contestar: «Vostè busca joquines identitàries.» El terme identitari serveix ara per designar la identitat que es vol presentar com a anòmala. Voler joguines en català és una anomalia. Hi ha una identitat lingüística que es produeix per defecte i una identitat lingüística que acaba sent una càrrega per als mateixos dipositaris, perquè juga a contracorrent. Ha de ser molt anòmal que els catalanoparlants no acceptin l’eutanasia idiomàtica […].
Francesc-Marc Álvaro és periodista
La Vanguardia 22 desembre 2006
Mestres que es manifesten demanant als pares que assumeixin les seves responsabilitats, alumnes filmats fent bretolades als centres, professors que expliquen els seus drames... i, al damunt, l'ombra dels resultats de les proves Pisa. Hi ha motius d'alarma? Tan esquerdat està el nostre sistema educatiu? Potser sí que li cal una rehabilitació, però no una demolició i una nova construcció. Hi ha un gran nombre de centres on, calladament, es progressa i es troben solucions als nous reptes. L'usuari ho sap i la prova és que fa mans i mànigues per matricular els fills als centres que rutllen. Què distingeix un centre que rutlla d'un que no? Al sector hi ha un cert consens a assenyalar que els que funcionen bé, els que assoleixen l'objectiu d'educar els alumnes segons el pla d'estudis vigent, tenen trets comuns.
Els centres que rutllen solen tenir un projecte, una direcció sòlida, unitat d'acció en les qüestions de convivència escolar, flexibilitat per atendre la diversitat i acció encarada a l'usuari. És a dir, la sopa d'all: resulta que els paràmetres de qualitat són similars als de qualsevol empresa. Aleshores ve quan alguns ensenyants s'esquincen els vestits: qui gosa comparar un centre educatiu amb una empresa? Doncs qualsevol persona que, sigui quin sigui el servei o producte amb què treballi, demani objectius, planificació estratègica, jerarquia, mitjans i avaluació dels resultats. Dit d'una altra manera, s'ha d'acabar l'era del professor que considera que pot explicar el que vol i no el que marca la llei, o la del que creu que no té per què seguir les normes de la direcció per tractar la indisciplina.
Pel que fa a la necessitat de recuperar l'autoritat dels ensenyants, aquesta no s'aconsegueix per decret, sinó aplicant mesures com les indicades; però també és cert que de ben poc serveixen els esforços davant de criatures que tenen pares que es queixen a la inspecció perquè la mestra de P5 no li deixa portar una bossa de patates xips per esmorzar, o que denuncien l'IES per discriminació perquè la seva filla no ha estat assignada a un agrupament flexible. Aquesta és la clau de la situació actual: la dificultat que tenen els ensenyants per fer la seva feina en una societat que va en sentit contrari. La supernanny hauria de ser d'obligat visionat per a molts pares. Per cert, el primer ministre britànic diu que en necessita un grapat.
La convivència escolar no és només una qüestió de coincidència entre ensenyants i pares, l'Administració educativa hi té el seu paper. Val a dir que no dorm a la palla i que ha pres mesures per abordar els problemes emergents, però també cal abordar aspectes estructurals.
Gestió. S'estan prenent mesures per potenciar els equips directius, però encara hi ha molt camí per recórrer. Els directors dels centres docents continuen havent de fer tots els papers de l'auca i, i tot i que era prevista, als centres grans no s'ha creat mai la figura d'un secretari administrador. No cal anar gaire lluny: als hospitals, les funcions del gerent i les del director mèdic estan diferenciades.
Acreditació externa. Som l'únic país de la Unió Europea on un alumne pot obtenir successives titulacions sense que hagi hagut de superar mai cap revàlida o prova externa. Dit d'una altra manera: en aquest moment, no hi ha cap indicador objectiu que garanteixi que dues titulacions atorgades per centres diferents hagin estat mesurades amb el mateix barem. No es pot ventilar la qüestió, com es va fer al seu dia, dient que la revàlida és franquista, entre altres motius perquè va ser instaurada per la República per controlar les titulacions. A tots els països de la Unió Europea, aquest tipus de proves ajuden alumnes, centres i Administració a saber on són i quines decisions els cal prendre.
Itineraris. A tots els sistemes educatius europeus amb un tronc comú 12-16 anys hi ha mesures que permeten oferir itineraris diversificats, incloent-hi la preprofessionalització, que, sense crear vies mortes, permeten oferir un servei més bo. Entestar-se en vies úniques té l'efecte pervers de cremar uns anys de l'adolescència que són preciosos per a l'educació.
Escolarització. Estirant la qüestió anterior, es podria afirmar que, a moltes zones, ja hi ha itineraris fets: la pública i la privada. En el moment de la preinscripció, i per a les noves incorporacions, hi continua havent diferències que no toquen entre centres públics i alguns centres concertats, malgrat que tots siguin sostinguts amb fons públics. El Pacte Nacional per a l'Educació és un intent d'abordar una qüestió que no és gens fàcil de resoldre enlloc. [...]
Hi ha més factors que influeixen en la consecució del clima de bona convivència que un centre necessita per poder ser eficient, però els que he apuntat són els que estan més relacionats amb el que ara mateix és en boca dels usuaris, i a les portades dels mitjans de comunicació. No hem d'oblidar, però, que el fet que un ensenyant faci bé la seva feina i que un centre aconsegueixi els seus objectius, malauradament, no és mai notícia.
Jordi Font és inspector d'educació i escriptor.
(El Periódico 29 novembre 2006)
Olaia Fernández va arribar a Catalunya, procedent d’Oviedo (Astúries, Espanya), encara no fa un any. Havia fet primer de batxillerat. Estava en una edat difícil, 16 anys. Els seus pares van anar a viure a Òrrius, al Maresme. No sabia ni una paraula de català, i aquesta era la llengua en què hauria de fer totes les assignatures a l’institut Miquel Viada de Mataró, on es va inscriure per fer el segon de batxillerat.
Ha passat un curs: setembre del 2005, octubre del 2005... abril, maig, juny del 2006. Olaia Fernández ha aconseguit arribar al mes de juny i és viva: ha passat curs! Viva i prou? No, ha tret un 10 en gairebé totes les assignatures. I què més? Li han posat la màxima nota de la selectivitat de tot Catalunya, un 9,79. I el català? El parla perfectament, més bé que alguns polítics d’aquí. I, és clar, l’han obligada a fer-ho tot en català i... No, gairebé tots els exàmens del curs els ha fet en castellà, i això no ha estat cap obstacle perquè els professors i professores avaluessin els seus coneixements. I deu estar traumatitzada pel canvi de llengua, d’ambient, d’amistats i ara que aviat farà els 18 anys segur que voldrà marxar a estudiar en un altre lloc... No, es quedarà a Catalunya, pensa estudiar biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ella diu que el secret de tot plegat és una cosa molt estranya, que ningú no diria que pogués passar a Catalunya: «A l’institut tothom m’ha tractat molt bé, els professors i els companys m’han ajudat molt i per això tot ha anat estupendament.» Diu que gairebé des del primer dia es va esforçar a prendre apunts en català, tot i que al començament encara no l’entenia: «Primer jo mirava de traduir els apunts mentre el professor explicava, però això era impossible, de manera que vaig començar a escriure en un idioma estrany, que no era ni castellà ni català, i després tot va anar genial.» Enraona català amb tota naturalitat, si bé explica que al començament «em va costar una mica». Diu que no hi ha cap secret per treure bones notes: «L’única cosa que has de fer és portar sempre els deures al dia i quan arriba un examen estudiar una mica més seriosament.»
(Font: elaboració pròpia, amb informacions de diversos mitjans)
Quants anys caldrà esperar per veure una altra construcció fins ara impossible? Segurament uns quants, tot i que els vilafranquins de Cal Figarot ja han demostrat que dels impossibles, ells se’n rifen.
El pilar de 8, tot s’ha de dir, els va caure en descarregar-lo i es va lesionar l’enxaneta Marçal, però l’endemà en Xin Xan –que és com se’l coneix– ja tornava a estar amb la colla, tot i que amb el nas una mica boterut.
Els 500 castellers de la colla verda poden estar més que satisfets, perquè amb paciència i constància, dedicació i feina ben feta, sense presses, continuen fent història. Prop de 10.000 persones van veure en directe la feta.
Ací teniu un petit tast de l'entrevista d’El País:
P. La falta d’integració, és culpa d’ells o del recel de la societat receptora?
R. No és culpa de ningú. La integració és un procés lent i passa per conèixer amics catalans, defugir els guetos, que són el caldo de cultiu que els impedeix la integració. Els catalans han de permetre-la i ells s’hi han d’esforçar. Tots els immigrants vénen per treballar. La societat d’aquí els margina al deixar-los les feines que ningú no vol. Però encara que no els tracti de la mateixa manera, sí que els acull. Quan arriben a una societat amb unes condicions com les d’aquesta, ràpidament s’enlluernen per tot el que veuen ací i no han tingut mai. Però si els priveu d’accedir-hi, és possible que caiguin en la violència.
P. La llengua catalana és un problema afegit?
R. Al contrari, és un dels avantatges de Catalunya. La llengua els despista, parlar català els fa sentir que no trepitgen el mateix terreny. Quan un parla la mateixa llengua, creu que coneix prou, i això el porta a cometre molts errors. Ha de saber que és en una societat diferent, amb lleis diferents. Aquesta primera desorientació, aquest primer cop, els pot ajudar.
I continua “L’eix del debat se situa ara, doncs, en la manera com es gestionarà aquesta diversitat lingüística, i molt especialment en quin és el missatge que transmetem a través d’aquesta gestió. Si la nostra societat és conscient que les llengües mostren visions complementàries de la realitat i que, per tant, totes aporten coneixements útils per a tota la humanitat, hem d’esperar que serà capaç d’incorporar-les al nostre patrimoni. Si, en canvi, estem disposats a retrocedir en el procés d’humanització i acostar cada vegada més la capacitat humana del llenguatge a un simple sistema de comunicació animal, aleshores tot està a punt perquè reproduïm el missatge colonial segons el qual només les llengües de la metròpolis són llengües, i la resta, vulgars dialectes que no serveixen per a res.”
Les dades bàsiques del problema són dos, continua dient la professora de la UB. Per una banda, “els parlants de llengües subordinades, alliçonats durant segles amb aquest missatge colonial, quan ens adrecem a un desconegut acostumem a optar per la llengua dominant, aquella que no ens connotarà com a membres d’un grup estigmatitzat.” Per altra banda, “el fet és que, avui, tres o quatre catalans de cada 100 són parlants de llengües molt maltractades en els seus llocs d’origen, llengües que oculten perquè els marquen i marginen. És a dir, que per a molts dels nostres conciutadans, el vincle més tangible amb els seus avantpassats –la llengua– és objecte d’escarni. Aquestes persones, en arribar al nostre país, s’emmirallen ràpidament en la nostra situació i estableixen una relació simètrica entre la seva llengua i el català. A partir d’aquí, tot depèn del nostre comportament perquè ells, o bé vegin reforçat el missatge destructiu que han rebut sempre –‘hi ha llengües que no serveixen per a res’–, o bé rebin un missatge alliberador en el sentit que hi ha un espai per a totes les llengües i que totes són iguals.”
Com a conclusió, “el nostre país té ara, doncs, l’oportunitat de revitalitzar l’ús del català en tant que pot ser vehicle de transmissió d’un missatge solidari i alliberador, i per això mateix generar reciprocitat. Però abans que res cal conèixer a fons el nostre patrimoni, reconèixer les aportacions de tots els catalans i no reproduir el discurs dominant que fins ara ha estat fonamentat en les llengües oficials dels estats i que ha ignorat sistemàticament que els estats monolingües al món són una raresa.”
Per Cunill i Canyelles, el llenguatge SMS és “un llenguatge col·loquial i innovador, amb recursos propis, encara en procés de creació, que porta la llengua catalana a estar present en les noves tecnologies. Hi ha moltíssima gent que utilitza aquest tipus de missatges per comunicar-se, però el fet que la majoria de vegades no s’utilitzi cap criteri per abreujar les paraules d’una manera o d’una altra fa molt difícil la intercomunicació fora del grup”.
Als missatges de mòbils –una forma de comunicació telefònica que admet un màxim de 160 caràcters per missatge– es tendeix a suprimir lletres no sols per encabir-hi tot el que es vol dir, sinó sobretot per guanyar velocitat en la producció del missatge i evitar el cansament físic que produeix la pulsació en un teclat alfanumèric. Aquestes filòlogues ofereixen una pauta per sistematizar aquesta nova ortografia a fi que s’abreugin els missatges sense desvirtuar la identitat del català i les seves normes bàsiques i sense entorpir la comprensió entre usuaris.
Per a això, han creat una mena de Gramàtica del Català per al Mòbil. El projecte de les dues filòlogues és inèdit: “Pel que hem pogut saber no hi ha cap proposta d’aquest tipus”, ha explicat Margalida Cunill, “i només s’han publicat una mena de diccionaris molt mediocres en diversos idiomes, que recullen el que fa la gent, però sense oferir pautes”. El sistema de les investigadores és el contrari: oferir unes normes als usuaris perquè sàpiguen com abreujar. Segons les seves dades, “els joves no abreugen sense normes ni sense sentit, ni volen corrompre la llengua. Busquen el que vol tothom: estalviar temps”. Canyelles afegeix que la proposta, a més a més, “és més pràctica que fer un diccionari”, perquè, en la seva opinió, la gent no pot estar cercant contínuament en un llibre com s’escriu cada terme. En aquest sentit, és molt millor donar unes regles generals que tothom pugui conèixer i fer-se seves.
De les regles y propostes que anuncien destaca, per la seva originalitat, l’ús dels números com a part fonamental d’algunes paraules: os3 (ostres), al3 (altres), 6plau (sisplau), d1 (adéu), spcta2 (espectadors), cur7 (curset), 9 pen6 (no ho pensis)... En aquest sistema alfanumèric hi han inclòs paraules i exemples de tots els Països Catalans: per exemple, gra6 (gràcies a les Balears), b7 (el beset valencià) o qz (coseta per als catalans del mig). En la proposta, hi ha una norma que trenca la regla de l’economia de lletres, que és que es poden allargar paraules si és a favor de l’expressivitat. Per exemple: tstimo moooolt.
Les filòlogues balears han volgut aclarir explícitament que la proposta no vol anar més enllà dels missatges SMS i que les seves regles no han de ser sempre aplicables als correus electrònics, fòrums d’internet, etc.
Hi ha normes recomanades, normes que es podrien utilitzar en casos excepcionals de falta d’espai i un tercer bloc d’abreviacions “prohibides”.
Per exemple:
Regles sobre el so /k/:
Per al so de l’oclusiva velar sorda /k/, les filòlogues proposen les següents substitucions:
-ca per k: stic mlt knsat (estic molt cansat)
-que per q: com qdm? (com quedem?)
-qui per qi: qi hh? (qui hi ha?)
-cu per q: hh 1 qa + llarg! (hi ha una cua més llarga!)
-qua per qa: qan vns? (quan véns?)
-qüe per qe: s 1 qestio dficil (és una qüestió difícil)
Altres regles:
-S’eliminen guions i apòstrofs: lstimo + q a tu / vnc a buskrt ja (l’estimo més que a tu / vinc a buscar-te ja)
-Els pronoms febles perden la vocal e: t pnses q 9 se? / no m knso dstimart (et penses que no ho sé? / no em canso d’estimar-te)
-Cau la e inicial seguida de dues consonants: stic fart no mmprnyis + (estic fart, no m’emprenyis més)
-La vocal neutra (a/e àtona) cau sempre
-Es conserva la doble ss i rr i la r a final de paraula. Així, mass per massa, krro per carro i kntar per cantar (encara que la r final del verbs es pot obviar “en cas de necessitat, per falta d’espai”)
-Es manté sempre la h, “i per això no abreugem hi ha per ia sinó per hh, ja que a més s’usa el mateix nombre de caràcters”: q hh lgu mb tu? (que hi ha algú amb tu?)
-S’eliminen els accents (també pel fet que cal prémer molts cops els botons perquè surtin). Només es posen quan hi ha perill de confusió.
Prohibicions:
-la ll sempre ll, no y ni l.
-la ny sempre ny, mai ñ.
Com és lògic, tenint en compte la distància enorme de continguts en les dues llengües que hi ha a la xarxa, un 83% dels usuaris catalans visiten més pàgines web en castellà que en català. De fet, només un 37,2% d’usuaris d'internet a Catalunya recorden haver visitat pàgines en llengua catalana l’any 2003 (any al qual es refereix l’estudi) i només un 20% dels usuaris amb web pròpia tenen la pàgina inicial en català, mentre que un 66% la tenen en castellà i un 12% en altres llengües.
Tot i que Catalunya és líder a l’Estat en ús d’ordinadors i internet, només un 31% de les llars de Catalunya tenien connexió a la xarxa ara fa un any, xifra que estava encara prop de nou punts per sota de la mitjana europea. En aquest punt canvien molt els percentatges segons el lloc de residència, ja que a Barcelona ciutat les llars amb connexió a internet s’acosten al 60%, segons l’últim estudi de l’Ajuntament. Les estimacions diuen que hi ha hagut un creixement sostingut en els últims mesos a tot el país, de manera que s’ha retallat una mica més el decalatge amb Europa.
Només 99 paquets, dels 260, van arribar abans d'una setmana al seu destí, quan en la majoria dels casos les empreses gestores del correu asseguraven al client que els seus enviaments –els ordinaris!– arribarien al destinatari en un termini de quatre a vuit dies. 37 paquets (el 14 per cent) van patir danys durant el transport. I 10 paquets es van extraviar, gairebé un 4 per cent del total. Es va posar de manifest que en la meitat dels casos no hi ha diferència entre les trameses urgents, que costen més diners, i les ordinàries: un 50 per cent dels enviaments urgents van arribar al mateix temps que els ordinaris, i en algun cas fins i tot més tard. En uns pocs casos els paquets havien de superar entrebancs per sortir del país remitent i en altres casos obstacles encara més importants per arribar correctament al destí. Tot i que no era fàcil de saber exactament com es produïen els retards o les pèrdues, en la majoria dels casos es va poder comprovar que els problemes sorgien sobretot al lloc de destí, on hi havia sovint un desfasament entre l'arribada a correus i el moment de l'entrega definitiva al destinatari.
“And the winner is…” Luxemburg, clarament. Tots els paquets enviats des de Luxemburg van arribar al seu destí en un temps rècord, la majoria en només dos dies. I a Luxemburg es van distribuir també sense problemes tots els paquets que hi van arribar. La tramesa més ràpida va ser el doble enviament d'Enschede (Holanda) a Brussel·les (Bèlgica): en 26 hores, tots dos paquets, l’ordinari i l’urgent, van arribar al destí.
Els pitjors? Sí, ho heu endevinat. Va ser l’empresa pública espanyola “Correos”, que gestionava les trameses fetes des de Barcelona i Vitòria i també els enviaments que hi arribaven des de les altres onze ciutats europees. Vitòria va perdre ella soleta el 50 per cent del total de paquets que no van arribar a destí a tot Europa. Dels que no es van perdre, el que es va enviar a Brussel·les va batre el rècord de retard: hi va arribar al cap de 22 dies, i no va ser culpa dels belgues. Barcelona va obtenir també uns resultats força dolents, sobretot pel que fa a puntualitat: només 4 paquets –tres dels quals, enviats d’urgència– dels 18 que va rebre van arribar en menys d'una setmana al destinatari, 6 van trigar entre 7 i 12 dies, i 8 entre 13 i 20 dies.
(Font: elaboració pròpia, amb informacions d’El Periódico 9 desembre 2004)
Najat el Hachmi, autora de Jo també sóc catalana (Columna, 2004)