(Philip Rasico, Universitat Vanderbilt de Tennessee, La Vanguardia 17 agost 2007)
Allà on hi ha voluntaris hi ha, és clar, voluntat. El país és ple d'aficionats que treballen amb més entusiasme que els professionals. El problema és que sovint ho fan amb més eficàcia i tot.
per Carles Capdevila
Vaig ser amb famílies de persones amb síndrome de Down, a Lleida. Hi vaig trobar, igual que en molts altres col·lectius de gent que lluita, uns organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d'alegria, i un públic feliç i extremadament agraït. Té la seva lògica, però no deixa de sorprendre'm que les persones amb més motius per estar queixoses siguin les més generoses. Contrasta amb la indignitat dels que s'arriben a inventar síndromes com la postvacacional per donar glamur a la seva mandra.
La gent que no es rendeix i s'arremanga, a més de fer funcionar el món, sol ser la més feliç. Malgrat l'oposició ferotge dels que han vingut a aquest món a criticar, que s'irriten davant les actituds dels entusiastes, sobretot si aquests no cobren. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, posa en evidència molts mecanismes professionalitzats, i fa quedar fatal els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme.
La força de voluntat del voluntariat, l'afició dels aficionats i l'amor dels amateurs no són un joc de paraules: existeixen. L'amateur s'estima el que té entre mans, i assumeix sense deprimir-se que si no s'ho arregla ell, allò no li arreglarà ningú. El més greu és que el plus d'energia, les ganes, la fermesa, la certesa que el seu és el camí adequat, es perden sovint quan l'activitat es regula i l'assumeixen les administracions. De l'esforç que fas sense cobrar en diuen desinteressat, però en realitat el fas amb el màxim d'interès: t'interessa molt que allò funcioni.
A la política, en canvi, es parla directament de joc d'interessos, que és aquell joc d'ous on el que menys acaba interessant és el resultat. Estan tan ocupats vetllant per emportar-se el mèrit o perquè no se l'emporti l'altre que s'obliden del més important: fer que allò sigui un èxit. Llavors procuren que el fracàs no els esquitxi a ells i reboti al màxim en l'altre, i en paus.
Que la Catalunya amateur, la que formen els voluntaris d'entitats de tota mena, funcioni tan bé és una gran notícia. Però la Catalunya professionalitzada que no té ni la passió dels aficionats ni està a l'alçada del seu sou s'hauria d'espavilar urgentment, que no està el país per córrer el risc de desanimar els pobrets i alegrets que el fan rutllar des de la base.
(Avui 10 desembre 2008)
Aquests dies s’han publicat les estadístiques relatives als cognoms de l’Estat espanyol. Et diuen quin és el més nombrós. Són purament quantitatives. Com que a Catalunya, el primer sempre és Garcia i el segon acaba sent un Martínez o un Pérez, es generen dues actituds convergents des d’orígens molt diferents. A la del català ploramiques que hi veu la confirmació de la desaparició de la pàtria s’hi ajunta la de l’intel·lectual anticatalà que, per la mateixa raó, troba que, en el fons, el catalanisme és un invent (perquè la nació catalana ja no existeix). Podem discutir-ho tant com vulguem, però no pas amb l’excusa dels cognoms.
Si a Catalunya els cognoms catalans són minoria és precisament perquè som una nació. En primer lloc, l’origen del nostre sistema de denominacions és històricament diferent del castellà. És més dispers. En segon lloc, som una nació derrotada des del segle XVIII, precisament l’època en què es regularitza de manera més o menys definitiva l’ortografia de les grans llengües de cultura. Nosaltres, en vam quedar fora. Resultat? Desgavell gràfic dels cognoms.
Ara sumem les dues variables. On a Castella és majoritari el sistema de patronímics (Martínez, Pérez, González, etc.) a Catalunya, que també hi existeix, és menys important. Així, en l’època de formació dels cognoms, a casa nostra, en Pere fill d’Arnau era en Pere Arnau (que genera després cognoms com Arnau, Perarnau o Pernau). Però també podia ser en Pere del puig (després, Pere Puig) o en Pere del cap de la vila (després, Pere Capdevila). O sigui que en un hipotètic poble català amb dos Martínez, un Puig, un Hom, un Capdevila i un Jaumandreu, l’estadística et diria que són majoria els cognoms d’origen castellà. Fals.
A això cal afegir-hi la qüestió ortogràfica. Avui en dia, en els cognoms espanyols gairebé no hi ha divergències. Tothom ho escriu igual. Hi ha el cas de Jiménez, Giménez o Ximénez i poca cosa més. En català, per contra, un cognom molt comú com Vergers, pots trobar-lo escrit de mil maneres. Per a l’estadística, constarien com a cognoms diferents quan, per comparar-los amb els Martínez, haurien de constar com un de sol. De manera que, si en un altre poble català hipotètic hi hagués dos Martínez, un Bargés, un Bergés, un Berjés, un Vergés, un Vergers i un Barjers, l’estadística diria que el cognom majoritari tornaria a ser Martínez (cosa, tal com es demostra, falsa).
Anem pel Garcia. N’hi ha que s’inflen de felicitat en comprovar que el cognom més usual a Espanya és el mateix que a Catalunya: Garcia. Cal recordar que aquest cognom, a casa nostra, és antiquíssim. Sense anar més lluny, hi ha el poble de la Ribera d’Ebre Garcia, el castell del qual ja s’esmenta a principis del segle XII. Això dificulta la teoria d’una implantació massiva d’origen castellà. Per una altra banda, l’etimologia lliga Garcia amb el nom de l’ós en basc (hartz). Sabem que es va parlar en llengües bascoides als Pirineus catalans fins a prop de l’any 1000. No seria forassenyat, doncs, establir la hipòtesi que l’esmentat nom sorgís alhora a Catalunya, Aragó, Navarra i les zones de Castella d’influència basca. Això ens porta a posar en qüestió l’automatisme d’atribuir a Garcia l’origen castellà.
Però, atenció, encara que tots els Garcia catalans tinguessin els seus ancestres en parents castellans, aniríem a la reflexió més important: Catalunya pot estar orgullosa d’assumir totes les barreges. I pot estar orgullosa dels seus ciutadans, plenament catalans, de cognoms ben diversos. S’equivoca molt (o manipula molt) qui s’entossudeix a ficar automàticament dins el mateix sac un Sáez de Barcelona i un Sáez de Salamanca, posem per cas. Després tot són sorpreses: els rengles independentistes són avui plens de cognoms d’origen castellà. I d’aquí dos dies, n’hi haurà d’origen pakistanès.
(Article de Lluís-Anton Baulenas, escriptor, al diari Avui, 2 octubre 2008)