>>Anàlisi del jovent català (II)
[tornar... 1> Introducció: conèixer per transformar]
2 > El concepte teòric de jovent català
La joventut engloba a tots i totes els i les joves. No hi ha cap franja cronològica d’edat establerta en la qual es pugui encasellar com a jove a una persona. Bàsicament, perquè la joventut és un concepte social: cada societat i cada època elabora i reelabora el seu propi concepte –idea- d’allò que significa ser jove.
Tot i així, la joventut és el període de transició i de preparació comprès entre la infantesa i l’edat adulta, i representa un repte angoixant i alhora engrescador, perquè ens força a prendre decisions transcendents sobre el futur personal i col·lectiu. Això implica la possibilitat que el jovent reforci l’ordre establert a partir d’actituds delegacionistes i a través dels aprenentatges passius, fruit de la ingerència de pares/mares, Estat, modes costums; o bé, se sumi a la subversió de l’ordre establert mitjançant les actituds participatives i els aprenentatges actius que desenvolupen i promouen els i les joves associats i organitzats (espai juvenil).
En la societat catalana contemporània l’increment de la longevitat i el creixement econòmic ha allargat els períodes de la infància, la vellesa i la joventut. Aquest fet explica el sorgiment de la consciència de grup del jovent, com a sector social caracteritzat, això sí, per la seva heterogeneïtat interna.
Els i les joves compartim un cúmul d’experiències iniciàtiques (sexualitat, treball, cultura, emancipació-vivenda, socials, política…) dificultades per les traves i limitacions imposades per la societat establerta pels adults. Però, ni de bon tros tots i totes els i les joves són i pensen igual. Perquè de fet hi ha diferents condicions i perspectives segons:
- el gènere:, perquè normalment el temps de joventut de les dones no coincideix amb el dels homes i reflecteix una condició de subalternitat producte de la societat masclista.
- la classe social: els fills i les filles de les classes populars viuen les dificultats de la joventut de mode diferent al fill/a de les classes adinerades.
- l’adscripció nacional: no tota la joventut parla català i se sent partícip de la cultura catalana. La coincidència d’interessos que englobin a tota la joventut, per damunt de les barreres de gènere, classe i nació es produeix excepcionalment en conjuntures històriques determinades i/o puntuals:
- als anys 60 va produir-se la subversió dels costums sexuals i el qüestionament de l’estructura familiar patriarcal.
- als anys 70 es produí la lluita dels moviments juvenils catalans per la majoria d’edat i l’edat de vot.
- als 80 i 90 es desenvolupà la lluita massiva de la joventut catalana per rebutjar el servei militar obligatori.
El jovent català no és una classe social, però en qualsevol cas, ara i aquí entenem com a jovent català el conjunt de joves dels Països Catalans (sigui quina sigui la seva cultura, procedència, religió, etc.). El compromís de Maulets ha de ser formar i mobilitzar a aquest jovent, per promoure i defensar la construcció nacional, l’abolició del patriarcat, l’equilibri ecològic i la transformació social en benefici de les classes populars. En aquest sentit afirmem que el jovent català és la força i el futur del nostre poble. L’expressió pública i organitzada del jovent català pren forma a través del moviment o l’espai de joves, entès com una minoria activa que lluita, incideix i opina a través de la seva condició de joves, reflectint les necessitats i els problemes dels sectors populars de la joventut.
Els Països Catalans compten amb una població d’11.737.102 d’habitants repartits desigualment al llarg de 69.822, 93 Km2 de superfície. Predomina el poblament dens de la franja litoral en contraposició al fort despoblament que pateixen les comarques interiors.
Segons la revisió del padró de l’1/2001 feta per l’INE, El País Valencià té 4.120.729 habitants, les Illes Balears i Pitiüses 845.630 habitants i el Principat de Catalunya té 6.261.999 habitants; la Franja de Ponent té 50.000 habitants, el Principat d’Andorra té 65.844 habitants, dels quals només 23.697 tenen nacionalitat andorrana [dades del Ministeri d’Interior del Govern d’Andorra] i la Catalunya Nord té 392.900 habitants [dades del Recensament de la populations de 1999 de l’INSEE].
Si extrapolem les estimacions [Idescat, 1998] referents al Principat de Catalunya, un 23,06% de la població catalana té entre 15 i 29 anys d’edat. Per tant, els i les joves constituïm, si fa no fa, _ part de la societat catalana actual. Del conjunt de joves, la proporció homes /dones s’aproxima al 50%, si bé el nombre afavoreix lleugerament els homes.
Ara bé, el gruix del jovent es concentra a les comarques de les conurbacions metropolitanes de Barcelona, València, Perpinyà, Ciutat de Mallorca i Elx-Alacant-Alcoi. De fet, al Principat de Catalunya, segons el padró de 1996, el 69% de la població es concentra en la regió metropolitana de Barcelona (que comprèn: Barcelonès, Alt Penedès, Baix Llobregat, Garraf, el Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), és a dir en un 10,1% del territori autonòmic.
Per tant, hi ha comarques com el Pallars Sobirà, que tan sols tenen 442 joves i en canvi n’hi ha d’altres com el Barcelonès, que tenen 165.136 joves. Tot plegat evidencia que el futur de la població dels Països Catalans se situa dins de les zones metropolitanes esmentades.
Però a la piràmide de població, i aquest fet sí que és rellevant, hi ha una forta contracció que indica un progressiu envelliment de la societat catalana. La població de 0 a 14 anys tan sols representa un escàs 14,05%. Això cal atribuir-ho a la baixa natalitat, fet que es relaciona directament amb la situació precària de la joventut i, de les dones en particular, en els àmbits social, laboral i d’accés a l’habitatge. D’aquí ben poc temps el pes específic de la joventut en el conjunt de la societat catalana serà menor, cosa que pot comportar l’expansió de la mentalitat conservadora pròpia d’una societat envellida. Aquest fet es veu reforçat per la reducció de les taxes de mortalitat i l’increment de l’esperança de vida, d’aproximadament 74 anys pels homes i de 82 anys per les dones.
Si bé el creixement vegetatiu tendeix a zero, un simple cop d’ull als censos evidencia un creixement demogràfic ininterromput de la població. Fet i fet, el buit de població –provocat per la baixa natalitat-és cobert per la immigració. La immigració socioeconòmica està formada per joves que fugen de la misèria o de la guerra existent als seus països i que vénen als Països Catalans esperant trobar-hi millors condicions de vida.
La immigració residencial, que tant afecta a les Illes Balears, està constituïda per ciutadans nord-europeus, amb nivells alts de renda i d’edat adulta avançada o vells, que busquen el lloc idoni de repòs. En el període 1999/2000 la immigració ha suposat, en el conjunt dels Països Catalans (xifres relatives a PV, IB i Cat.) un creixement demogràfic del 5,6% (6,8% al PV, 19,2% a les IB i 6,8% a Cat.).
[continuar ... 4> Habitatge: urbanisme i especulació]
