Llibertat

Ara —1976— tots els diaris i revistes parlen no pas de les llibertats, sinó de llibertat. Quan un o altre fa referència a la llibertat de comerç, o a l’economia dirigida són expressions que s’entenen. També s’entén que una persona parli amb la llibertat de la seva expressió amb la pròpia senyora o la seva amiga. M’agradaria en tot cas de saber la significació de la paraula «llibertat». Què vol dir? Què vol dir la paraula «llibertat»? Què vol dir la paraula «democràcia»? ¿No són pures abstraccions convertides en paraules de les quals la gent s’ha apoderat per pura i simple mandra de pensar? Ja se sap: quan no se sap el que és un desig o una cosa, se n’inventa una paraula representativa, i la paraula enganxa —passa. I llavors és aprofitada per demagogs, polítics i la general i usual requincalla. Aquests personatges, utilitzant aquestes expressions, fan un rebombori fenomenal. És gairebé segur que aquest rebombori és basat en la falsedat.

Des dels progressistes i els seus successors de la Revolució de Setembre, en aquest país on jo sóc nat, enganxaren les paraules «llibertat»i «democràcia». I així és natural que jo, en la meva primera joventut, aspirés a ser lliure i a la democràcia. Arribà un moment, però, que vaig haver de començar de treballar, i llavors la llibertat a què aspirava s’acabà. Llavors vaig veure amb tota claredat que tota forma de treball mata la vida lliure. Vaig veure que aquest simple fet fa que hom depengui d’un altre o altres o de la societat de què hom forma part. Com que la primera obligació fatídica de l’home és menjar —la definició de l’ésser humà per Orwell segons la qual és un tub que ha d’ingerir aliments, és exacta— és un fet que es produirà sempre la falta de llibertat. S’ha de menjar i, per tant, tota persona dependrà sempre d’una persona o altra o de la societat. Vaig pretendre ser un home lliure. En el curs de la vida no he format mai part de cap partit, ni de cap corporació ni societat, ni sindicat, ni cooperativa, ni organització de cap classe. Però no he estat mai lliure. Sempre he depès d’un o altre. En vista d’aquest primer fracàs, vaig tractar de ser un solitari. És el que he estat tota la vida. Ara, una cosa és certa: el solitari no ha existit mai, més que com una pura il·lusió de l’esperit. El solitari sempre depèn d’un altre o d’altres.

Haig de demanar perdó al lector si parlo d’aquestes coses tan primàries i elementals i tan conegudes i viscudes per tothom. Si ho faig és perquè d’aquestes coses, en aquest país, se n’ha escrit tan poc a causa de l’embalum verbal que ens ha inundat. Són coses absolutament reals, però tan arcaiques que ningú no gosa parlar-ne. El que és totalment inassequible i irreal s’ha convertit en mite i la gent es pensa que un dia o altre el mite es realitzarà. No hi ha res més fàcil que enganyar. En aquest país sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. És veritat. En aquest país i en tants altres, aspirar a dir la veritat no ha produït mai cap cèntim apreciable, la gent ha fruït d’aquest negoci fallit.

Jo no tinc cap coneixement per a afirmar que a l’època de l’antic règim hi hagués més llibertat que a l’època moderna. Els pocs i rars historiadors que tenen menys prejudici ho afirmen sense dubtar. És un fet acceptat per tothom que, el primer gran atac contra la llibertat, el produí la Revolució francesa instaurant el servei militar obligatori, cosa que no s’havia vist mai amb anterioritat. Napoleó perfeccionà l’obligatorietat i la portà fins a extrems d’una exactitud que fou copiada per tots els països europeus existents. Aquest primer atac en produí molts altres. Des d’aquella revolució fins avui, s’han anat extingint totes les formes de llibertat. La Revolució russa porta aquest procés d’extincions a extrems mai no vistos. Per implantar una utopia totalment irrealitzable, l’U.R.S.S. ha creat un ordre públic contrari a la llibertat que arriba als més petits detalls. Primer obeir... i després la misèria progressiva assegurada. La lluita contra la llibertat humana té a Rússia formes perillosíssimes i repugnants. Aquesta forma de govern ha estat molt imitada en molts països, quan un qualsevol demagog ha arribat a governar.

A l’occident europeu, o sigui en l’espai dels països de més tradició política, la baixa de la llibertat ha estat compatible amb el manteniment d’algunes llibertats. Espanya, com un tot, ha format part d’aquests països. Jo, per exemple, puc anar d’una banda a l’altra d’aquest país sense cap dificultat. Jo puc fer la vida privada que em sembli, puc rebre a casa qui em sembli, puc llegir els llibres que em doni la gana, puc demanar un passaport i anar a l’estranger. I moltes altres coses més, que no cal recitar, per excés. Tractin d’exercir aquestes llibertats a Rússia i ja me’n donaran notícia. Tot l’occident d’Europa es manté en aquest estat de fet, i aquesta és la seva constitució íntima. La llibertat no ha existit mai, que s’hi poden exercir encara moltes llibertats és inqüestionable. És clar, a cada bugada s’ha perdut un llençol, però encara n’hi ha uns quants que persisteixen. En els països comunistes —que segons diuen són els del progrés— totes les formes de llibertat han quedat debolides. A ningú no se li ocorreria de dir que existeixen. El món prodigiós que hauria de sortir a curt terme sembla que ha produït un ajornament. Tot està previst per a la seva aparició a llarg terme, o sigui quan Rússia s’haurà apoderat, militarment, de l’occident europeu. Les profecies a llarg terme, però són molt relatives.

Paul Valéry escriví, en una nota dels «Cahiers» que el descobriment de la Grècia antiga havia estat la més gran il·lusió de l’Europa occidental. Tinc la impressió que és cert. A aquest grup d’il·lusions, artístiques, arquitecturals, literàries i poètiques —que realment són enormes—, hom hi afegeix la creació d’un sistema democràtic a Atenes, a l’època de Pèricles i els seus amics. Aquesta il·lusió ha estat molt utilitzada pels demagogs moderns, d’una manera permanent. Ara, jo em demano, basant-me en els escrits dels historiadors, ¿quina democràcia podria establir Atenes, en qualsevol moment de la seva història, si la seva base social era l’esclavatge, considerat com la cosa més normal i corrent, no solament en l’economia, sinó en la vida constant dels ciutadans d’Atenes? Estirar el significat de les paraules d’aquesta manera és ben sorprenent. Si, com afirma Valéry, la més gran il·lusió ha estat el descobriment de la Grècia antiga, la característica més il·lusòria, o sigui més inventada, ha estat la democràcia d’Atenes.

Josep Pla Notes del Capvesprol