Per ÀNGEL PERIEL NAVARRO

QUANT L’HOMENATGE A L’ENRIC ARDERIU

Diumenge 22 d’agost del 1920 en fou retut a la vila de Linyola un impressionant i emotiu acte de veneració i respecte a l’honor i la memòria de l’il·lustre pròcer fill d’ella N’Enric Arderiu i Valls, recentment traspassat a Lleida, el qual havia estat fundador a la localitat del Sindicat
Agrícola i la Caixa Rural i en continuaria després com a principal conseller, alhora que el gran defensor d’ambdós entitats.

Consegüentment i només sentir-se la campana tocar les quatre de la tarda, En Francesc  Macià, el conegut de tothom i força prestigiós diputat a Corts per les Borges Blanques, feu la seva arribada a la nostra població; tot i que s’atançà aquí, junt d’una nombrosa representació
de la Juventut Catalanista de la pròpia ciutat, per tal de sumar-se puntual a l’acte programat.

Vingueren llavors aquelles salutacions protocolàries i, de seguida, un curt descans. En acabat el qual, i a l’interior d’un dels salons de la societat linyolenca “L’Espiga” –puix la inesperada
i desbordant concurrència haguda no hi cabia pas dintre l’existent al domicili sindical–, va començar tan peculiar celebració.

Per tant, i conforme en semblants ocasions acostuma ésser l’habitual, calia omplir la sessió amb uns obligats parlaments. Tanmateix, mentre que no estés pas descorregut, enmig d’uns fervorosos i sonors aplaudiments, l’opac llenç que cobria l’entranyable figura del senyor Arderiu, per tal que la mateixa hi romangués a la vista del públic, seria menester encara d’esperar el precís moment que En Camil Bergés, el vigent president del Sindicat Agrícola, mitjançant unes sentides expresions, va manifestar bastantment els quals fonaments induïren l’ens que ell regia per dedicar tan magnífic homenatge a la recta personalitat del benemèrit
patrici. Unes declaracions, les proferides, que estarien obsequiades d’una sonora ovació.

Tot seguit, va usar del torn oratori N’Antoni Bergós, president de la meritíssima i també linyolenca Societat Cultural Catalanista; el qual, amb unes molt oportunes i encertades
paraules, oferí un notable elogi respecte la singular personalitat del senyor Arderiu, tot afirmant ensems les qualitats i virtuts que al mateix l’ornaven; i, fins i tot, arribaria comparar-
lo a l’insigne Enric Prat de la Riba. D’aquí que, conforme era d’esperar, uns joiosos i unànims
aplaudiments dels assistents premiaren la intervenció d’aquest segon orador.

A continuació, li va correspondre parlar En Francesc Macià i Llussà –el militar, esdevingut després polític, que el 1931 presidiria la Generalitat de Catalunya i el qual, endemés, havia mostrat sempre una gran amistat personal al nostre testimoniat–, qui va estar rebut d’una estrepitosa i llarga tanda d’aplaudiments, just al punt de pujar l’escenari. Des d’ell, el cèlebre orador borgenc, amb una parla reposada però curull d’emoció i de sinceritat, feu dedicació
d’unes encomiàstiques i sinceres paraules a l’Enric Arderiu, “el qual –segons deia– havia estat el millor amic i el seu gran germà de causa”. I, tot continuant el discurs, En Francesc Macià clamava enardit una Catalunya lliure, alhora que convertida en un empori de saviesa, de
riquesa i de benestar, d’acord l’ideal compartit amb el considerat, ara difunt.

Interromput per l’aclamació enfervorida de la concurrència que, de gom a gom, omplia tal recinte, el senyor Macià es va dignar novament continuar aquell seu parlament, tot endegant
un breu esbós d’allò corresponent la història de Catalunya anterior al regnat d’En Felip V, per tal d’oferir després tothom una original i il·lustrativa comparança entre l’època passada i l’actual. Finalitzada la qual va felicitar efusivament la directiva i els membres del Sindicat
Agrícola de la població, donada l’encertada i plausible iniciativa que tingueren en concedir-li una recordació pòstuma N’Enric Arderiu i Valls, “un model, que ho era, d’il·lustres ciutadans, pel seu patriotisme, talent, laboriositat, abnegació i honestedat, en la seguretat que, si qualsevol moment de la pròpia vida pública el meu ànim s’afeblís, el record de l’homenatjat en seria bastant per seguir de bell nou la ruta traçada”.

Davant les citades paraules últimes, uns calorosos i entusiasmats aplaudiments obsequiaren el millor premi al tan magnífic orador.

Tot seguit, i com cal a la manera de cloure la part oficial de l’acte, l’al·ludit Sr. Bergés va efectuar un repàs del mateix, mentrestant en patentitzava la gratitud de l’entitat local que
ell representava vers els qui participaren l’aital esdeveniment amb la seva paraula; i, igualment, respecte les comissions que els seguien, com també a la totalitat dels presents.

Un cop va finir l’anterior, i en atènyer-se les 20,30 hores, els hostes vinguts de fora, acompanyats dels directius del Sindicat Agrícola, es varen traslladar l’acreditat establiment
d’hostaleria que, al lloc, regentava el simpàtic i apreciat professional En Domènec Mata, en el qual menjador principal els hi serviren explèndid banquet. Una circumstància aquesta que, només d’ésser l’hora del postre l’aprofitaria En Camil Bergés per dirigir als comensals un
concís discurs, tot informant-los els importants beneficis que als pagesos els hi reportava la pertinència, en la condició d’associats, si més no a un dels diversos sindicats agrícoles
establerts arreu, tots ells tenien assegurat llur avenir, sens dubte, força plaent.

Presentaren després la precedent actuació uns insistents precs En Francesc Macià, en demanda que volgués parlar-los. Així i tot, ell va declinar la petició; encara que emplaçaria
els reunits d’acudir plegats -com si d’un home sol en fossin-, a l’assemblea que el pròxim diumenge 29 s’havia de celebrar talment al poble, de cara a planificar la lluita contra els vividors i els avantatgistes que, mitjantçant l’ús d’uns ardits d’aparença legal, feien  l’encobriment d’uns escandalosos negocis, els quals incidien en el perjudici dels agricultors.

Només concloure l’anterior declaració i en ser ja l’hora de marxar a casa -puix els carruatges esperaven-, els uns com els altres es van acomiadar, fins... el dia de l’assemblea.
 

DOCUMENTACIÓ:
EL IDEAL, diari de Lleida.- Any, XXII.- Núm.
6100.- Corresponent a dijous 26 d’agost
del 1920.- Pàg. 4.
NOTA. Àngel Periel Navarro és un estudiós i
investigador de la nostra història, que ha
publicat els seus articles en nombroses
revistes i que des de fa anys viu a Bellcaire
d’Urgell. Segurament en propers números ens
donarà a conèixer d’altres informacions, tan
importants com la que s’ha publicat en aquesta
edició. Gràcies.
 

Aquest és un article molt subjectiu. L’he fet tot i apuntant les impressions que m’han donat diferents persones de pobles veïns –com Mollerussa, Miralcamp, Vilanova, Bell-lloc, Bellvís, Bellpuig, Belianes, el Poal, Bellcaire, Ivars, la Fuliola– que han visitat el nostre poble.

Primer de tot, assenyalen 
que per un costat sempre els ha fet estrany que un poble allunyat de les carreteres generals, es mantingui en nombre d’habitants, comercialment etc... i que en l’actualitat no perdi habitants, que el jovent quan es casa no marxi cap a Lleida o Mollerussa i
es quedi a viure normalment a Linyola.

Segon, constaten el creixement del casc urbà. Sempre que vénen a la vila, veuen obres, com s’edifiquen cases i se’n fan creus. Fa temps, una persona em digué si part de la població no traficàvem amb productes prohibits, perquè ell vivia de pagès i no podia fer unes obres de 10 o 15 milions de pessetes en una casa. Com podíem pagar les obres? D’on sortien els diners?, es preguntava. Realment, creuen que som molt rics.

Reconeixen tots que Linyola és una població amb molta personalitat, amb un casc antic -abandonat i que fa mal d’ulls, sobretot la plaça de l’església- i l’església i el seu campanar
que són els més bonics de tot el Pla d’Urgell, i la part nova del poble està molt ben cuidada i endreçada, encara que trobin a faltar un espai verd –una plaça gran– per la mainada. Resumint, que veuen que som una vila amb història.

Sobre el caràcter de la gent en tenen diferents opinions. Per exemple, als pagesos els titllaven de conservadors, perquè quan fa 25 anys, es va formar una línia geogràfica, que es va arriscar amb la fruita i una mica menys, amb la ceba, que anava de Lleida–Bell-lloc–Bellvís–el Poal–el Palau–Vilasana–Golmés, comprovaren que a Linyola amb el conreu de l’alfals i del panís ja en teníem prou... Ara que hem entrat ja amb el conreu de la fruita, em preguntaven fa
uns mesos, quantes càmares de fred teníem, per guardar i comercialitzar la fruita...? Encara que saben que tenim moltes granges, creuen que els pagesos de la vila, han estat conservadors i que sempre les han volgut veure vindre, i han jugat sobre segur. Ara bé, també ens consideren molt treballadors.

Per contra, políticament, des de fa anys, els van arribant notícies d’històries que passen al nostre poble i sempre que parlen amb algú, hi ha alguna anècdota per explicar... i que una part del poble, està contra l’altra part, que les dones no es saluden al carrer, que la gent gira la cara al contrari... són històries que els fan riure i estar contents. Per això ens consideren a la fi d’aquest mil·lenni, políticament arrauxats i problemàtics. És, segons ells, la nostra part negativa.

Però en general, ens consideren bona gent i quan parlen de la gent que ells coneixen o han conegut directament de la vila, l’opinió sempre ens és favorable.

Culturalment, en general tenen una opinió favorable, saben que existeix una revista -si han vist algun número, diuen que els ha fet patxoca-, alguns també saben que hi ha una emissora de ràdio, que la canalla va a l’escola fins als 12 anys i després a l’institut de Bellcaire –això no ho
haguessiu pogut fer a Linyola?–, coneixen que hi ha uns museus de pagès, però que no els  han visitat i els crida molt l’atenció –inclús en saben els noms– que en el poble hi hagi artistes com el Paco Mayoral, el Robert Perez o inclús coneixen les obres del Paco Garcia.  Desconeixen l’existència del museu del Pere Ramon Pedrós, que els recomano. Saben que tenim un cinema i ens envegen. I un fet sorprenent, la majoria sap que a Linyola hi ha l’Aquari, o bé han vingut ells a comprar, o els n’han parlat amics. Una altra cosa, i que no ho han vist ells, i els hi han explicats els pares, és que fa uns decennis, el CF Linyola, tenia
uns jugadors extraordinaris, que tocaven bé la pilota i feien molt bones jugades i acaben parlant del Fusté i preguntant si ve o viu a Linyola.

Saben que som gent de tabola, que fem el dia de la Cassola, bones festes majors –on hi vénen a donar un tomb, almenys un dia a l’any, i els impressiona sempre veure des de la plaça Planell fins al poliesportiu, gent anant i venint– i com no, la Festa de la Cervesa. Encara, però, no s’han assabentat de la Festa de Sant Antoni. Coneixen tots els bars del poble i  especialment L’Amoca per la cassola de pagès, que hi han vingut a menjar alguna vegada.

En definitiva, que els nostres visitants i els qui ens coneixen tenen una opinió favorable dels linyolencs i de Linyola.

E. Mestre
 

A Catalunya durant l’any 1997, els noms més freqüents que es va posar als nens i les nenes -en català o castellà- foren:
 

Dels noms de nois citats, destacar que a 59 nois els van posar el nom de Jorge, que a 387 el nom de Sergio, que a 120 el nom d’Alberto, que a 139 el nom de Juan, i que a un nom tan popular com Josep el van posar a 206 nens i el de José a 157. També el nom de Xavier el
van posar a 404 nens i el de Javier a 337. Com a curiositats es va posar el nom de Kevin a 179 nens, el Nil a 150, Aitor a 140 i Mohamed a 69 nens.

Quant als noms de nenes destacar els noms d’Ainhoa 116, i d’Ainoa 79, Aina 188, Elena 154, Helena 142, Yaiza 72, Aroa 71, Sheila 102, Tamara 65, Anaïs 60, Nàdia/ Nadia 52, Abril 48, Saray 45...

Per cert, el dia 12 d’octubre de 1999, amb el naixement d’un sarajevita vàrem arribar a la quantitat de 6 mil milions de persones, que habitem el món.