Josep M. Folguera Bonjorn
 BARRET PICAT 131 - POEMES

EPIFANIES
1
cavalco entre onades de neu
a pèl en un cavall negre
mentre respiro a fons
glopades de fred hivernal
l’ànima se m’esquerda
nua mugrons encesos
com un espill a cops
de martells de tempesta

2
crits de víctimes de l’horror
sorolls de paraules buides
prostituïdes retalls de foscor
blanca nit gelada nit
unglejo el cel de la terra
i escopeixo insults i neguits
a les closques dels covards

3
nits blanques paraigües vermells
nàufrags solitaris pels carrers
tu on vas? què fas? què dus?
llavors de poesia entre la neu
no hi ha rius a la plana
i el gel cristal•litza ànimes
fúnebres tant de mort pertot
regles i normes i convencions i cadenes

4
esbufecs de boira símptomes només
romàntiques terres de ninots
petit village envoltat de gel
crits de Munch a cada cantonada
veig salamandres pels carrers
ulls al•lucinats cervells de pantalla
cases barates pisos de quatre metres quadrats
parets de fulla sorolls de gent
famílies nombroses llengües del sud
clans guettos cotxes consum

5
on és l’arcàdia dels desigs?
on la línia fronterera dels valents?
coratge companyes
perquè la revolta no la faran
ni els anarcoprogres de ciutat
ni els bocamolls amb carnet
ni els pobres desgraciats
ni els qui tenen por cagats
l’hem de fer nosaltres nosaltres nosalllllllllltres

6
voluntats indomables
escanyades per la boira
l’enveja dels estúpids
la mediocritat dels humans
se hace camino al andar
aferreu-vos a la vida
Darwin era un (home) savi
jo pertanyo a la Gran Femella
Humiliada per la societat mascle

7
nova Època impunitat per matar
estats que bombardegen pobles
guerres guerres guerres
armes com fal•lus enormes
que legitimen els assassinats
que anul•len partits i societats
que reprimeixen manifestacions
que tenyeixen de blau les ferides
que escampen la mentida
que amaguen l’estafa
violacions violacions violacions
mentrestant aniquilen els indis
amb la plus-vàlua dels mesells
polítics corruptes mentiders
al servei dels poders econòmics
i tots els seus còmplices
tothom calla i el silenci ens en fa
incorregibles subalterns de l’horror

8
només els grans poden ser magnànims
només els poderosos poden fer contents
els altres sense que els costi un cèntim
la pietat fa fàstic
la tolerància és vomitiva
cançonetes de plàstic
per apaivagar l’ànima dels esclaus

9
antidemagògics la por estatalitzada
antidemagògics opressió ultraliberal
antidemagògics ninots de vint-i-un botó
antidemagògics rostres engominats
antidemagògics afirmacions catedralícies
antidemagògics estafadors de guant blanc
antidemagògics dictadors al poder
bigotis i closques i corbates i galons
merrrrrrrrrda tanta podridura

10
llacunes de la història
feta a l’engròs i tant se val
oblides no tens records
no saps d’on vens
no saps qui ets
no saps res de res
drap brut amb sang d’orxata
i no vols descobrir res?
no vols saber res?
tu mateixa
ningú no t’hi animarà
s’estimen més que siguis
oh! sí una vegetal
que no vulguis res
ni desitgis res
ni somniïs gens
i pareixis criatures com una conilla
matriu adolorida llàgrima als ulls
i et panseixis et facis vella
i deixis el món com l’has trobat
tu mateixa


Laura Fernández
Badia, desembre de 2001
 


PRIMAVERAL

¡Gracies á Deu que s’en va l’hivern!

¡Gracies á Deu!

Ja era hora que renasqués la vida y s’endiumengés el mon; que als boyrosos celatges que fa tant temps nos enrotllavan, se sucsehissin los dies de sol.

El baf del hivern extingint aucells y flors y fulles, escampa per arreu la melangia restant nostres energíes que es un desconsol.

Per aixó es tan anyorada la missatgera de l’alegría, la benaurada primavera que’ns brinda un temps acurullat de delicies, vestint el paissatge ab ufana, encatifantlo de flors que embalsaman ‘l ambent, poblant al ensemps les arbredes d’enjogassats aucells que no paran en tot el día de corejar l’himne d’alegría que recrea á la criatura com alenada de vida.

* * *

Los hiverns son les nits fosques y tenebroses de nostra vida.

Sa feresa ’ns ompla de pahor y ’ns deixa sens poder assaborir l’indiscutible poesía que l’acompanya.

Durant el regnat del hivern, la tristes agombola nostres cors á son plaher, y ’ns treu l’alegría que ’ls recorts podrían portarnos.

Per aixó al avehinarse l’estació florida, veyent com s’allunya ’l temps de dol que se n’endú ’l llur bagatge de notes tristes, llensa nostre cor el sospir:

¡Gracies á Deu que s’en vá l’hivern!

¡Gracies á Deu!

Valeri Serra Boldú
Mars de 1899

Valeri Serra i Boldú, «Primaveral», La Creu del
Montseny, any I, núm. 1 (19-III-1899), pàg. 7.
 

correu electrònic
Pàgina anterior
Pàgina inicial
Pàgina següent