Els professors de l’Escola Municipal de Música de Linyola creiem que, si volem desenvolupar la musicalitat que tots portem a dins, i que constitueix un aspecte molt important per a poder madurar com a éssers socials, hem de començar ben aviat a aprendre música. Hem de crear un context apropiat per a fomentar constantment l’aprenentatge musical, mitjançant un seguit d’activitats acceptades socialment en les quals participi tot el cos de l’infant. Hem de fomentar l’interès vers la música des de la infància per la creació d’un entorn que afavoreixi la pràctica musical, tant individual com en grup, i també per l’elaboració d’uns plans d’estudi i currículums que comprenguin una gamma d’ensenyaments específics àmplia i adequada als interessos, a la dedicació i al ritme d’aprenentatge de l’alumnat.

- Desenvolupament de la sensibilitat i les capacitats de l’infant en el primer contacte amb el món musical a través del joc, la rítmica, el moviment i la cançó.

- Descobriment de les qualitats del so mitjançant la utilització d’instruments Orff, a través de jocs cooperatius, audició, dansa i cançó.

- Inici en la roda d’instruments, d’audicions pedagògiques i immersió en el món del llenguatge musical a fi de desenvolupar l’oïda i despertar-los la curiositat vers algun dels instruments treballats.

En els cursos posteriors s’introduiran en la grafia bàsica del llenguatge musical com a eina d’aprenentatge per a l’instrument, desenvolupant així l’activitat motriu i la creativitat. S’iniciaran, també, en el món de la pràctica instrumental treballant amb l’instrument escollit i assolir la base del llenguatge per tal d’accedir al nivell elemental.

Ja per finalitzar comentar-vos que a l’escola s’imparteixen, també, classes per a adults. Consisteixen en classes individuals d’instrument i/o de llenguatge musical amb l’objectiu d’aconseguir un cert nivell musical com a entreteniment i diversió.

Per a qualsevol consulta adreceu-vos a l’Escola Municipal de Música de Linyola.

Escola Municipal de Música
 

El treball que s’edita és un estudi detallat de diferents pobles (Montgai, la Sentiu, Bellmunt d’Urgell, Bellcaire d’Urgell, Penelles, Castellserà, la Fuliola i Linyola) els alumnes dels quals estan adscrits a l’IES Bellcaire d’Urgell i pertanyents a les comarques de la Noguera, l’Urgell i el Pla d’Urgell.

Se centra en aspectes de Geografia, Economia, Demografia, Festes, costums i tradicions, Història, Llocs de visita, Cultura i Adreces d’interès general i conclou, així, la tasca iniciada en el llibre Descobrim Bellcaire i la Plana d’Urgell de la col·lecció Sortides culturals per la Noguera, 4 / Descobrim.

L’esmentat treball és el resultat de l’esforç d’un grup de diferents àrees integrat per Gemma Arrufat i Vilaginés, Ramona Balagué i Jovell, Mª Antònia Fa i Carné, Montse Gené i Botargues, Esteve Monzonís i Roca, Maria Nabau i Camarasa, Margarita Oró i Lluch i Rosa Mª Trepat i Cantons que, sota la direcció de Joan Arjona i Sales, director del CRP de la Noguera i amb la col·laboració dels diferents Ajuntaments i d’empreses ubicades en aquestes poblacions i altres vinculades al centre (Autocars Agramunt i Catering Santesmasses) han fet possible confeccionar un recull de materials i dades d’aquest tipus.

L’objectiu pedagògic d’aquest CD és donar a conèixer els diferents àmbits de l’entorn dels alumnes, essent el propi IES el principal element aglutinador, per tal de convertir-lo en una eina de treball a l’aula, a més de promocionar i difondre els lligams dels pobles pertanyents a tres comarques veïnes.

La seva difusió arribarà als Centres d’Educació primària i secundària, als Centres de Recursos Pedagògics i Biblioteques de Catalunya.

Totes les persones interessades a adquirir aquesta publicació poden adreçar-se al propi Institut d’Educació Secundària (Tel. 973 58 62 14 – iesbellcairedurgell@centres.xtec.es)
 

Des del proppassat 11 de setembre un nou símbol ens dóna la benvinguda a l’entrar el poble venint de Mollerussa.

Aprofitant la manca d’actes institucionals i sensibilització per commemorar la Diada nacional de Catalunya i en especial al nostre poble, es va organitzar una concentració d’artistes locals per plasmar un nou símbol.

Molts us haureu preguntat quin significat té el mural del gat negre, doncs bé no és res més que el naixement d’un nou símbol d’identitat nacional dels països catalans, que podríem definir i sintetitzar en tres conceptes: insubmissió, broma i surrealisme.

Per fi una resposta digna a la proliferació dels símbols espanyolistes al nostre país. El Cat-Gat és la resposta catalana i felina a l’abús que els nostres veïns-ocupants, des de França cap avall, sotmeten als pobres toros i de pas als petits pobles que hem tingut la desgràcia històrica de caure sota llur dominació.

I per què un gat? Doncs per definició i simbolisme.

El Gat és un mamífer de la família dels felins. Petit, però molt àgil. Sagaç i sigilós, s’estima sobretot, la seva independència. És un animal territorial, i per definició insubmís i sense amo. Caça rates amb gran habilitat, i es deleix per cruspir-se ocellots, constitucionals o no, entre altres bèsties desagradables. Si convé treu les urpes.

El Brau és un mamífer rumiant, de la família dels bòvids. Corpulent i notablement banyut. Té un caràcter d’allò més irritable i feréstec, i acostuma a participar –contra la seva voluntat– en l’espantós “Fiesta Nacional” de l’imperiet de sota la Franja.

Humiliat i torturat fins a la mort, té una fi tant indigna, que un cop mort li tallen les orelles i la cua!! Sovint acaba estofat.

Simbolitza la “Txuleria”, comportament ridícul i prehistòric que combina estupidesa, prepotència i covardia, a parts iguals. També encarna una estranya i malaltissa sobrevaloració dels “ous” o “pebrots”, i el masclisme catòlic d’abans de la guerra, molt popular encara als mitjans de comunicació imperials i al seu star-system.

Tota aquesta iniciativa ha nascut dels amics del Dr. Cat, d’acord amb l’ideari de la Lliga Anticolonial, i utilitzant la paròdia, l’humor, la substitució simbòlica i el surrealisme polític, arrepleguen uns quants indígenes dels països catalans que havent fet el primer pas per reconèixer que vivim en un país colonitzat, han decidit plantar cara a l’imperiet espanyol, tot adoptant com a premissa ideològica que no hi ha cap cultura més universal, més important que les altres. Cap govern o poble té dret a colonitzar o intentar diluir la cultura d’un altre poble.

Tothom que tingui curiositat per conèixer més a fons aquest projecte, o desitgi adquirir samarretes o enganxines del Gat-Cat, ho pot fer connectant a: www.estelnet.com/catigat/lliga.htm.

Salut, alegria i independència.

Àlex Mases
Òscar Camí
Ramon Mª Altisent
 

L’any que nosaltres vàrem néixer, a Linyola encara hi havia les monges, i els que van començar a l’escola entre 3 i 4 anys ho van fer a les monges, ja que en aquell temps el preescolar encara no estava institucionalitzat. 1r i 2n el vam fer a les antigues escoles municipals, nens i nenes separats, tal com ho dictava “el régimen”.

Les nenes teníem de mestra la Sra. Ramona, una senyora gran, amb ulleres gruixudes que sempre feia cara de pocs amics. A les mans duia una canya molt llarga i amb ella havíem rebut moltes vegades. Aquesta canya la feia servir per no haver d’aixecar-se de la cadira, i quan es trencava li deia a les nenes que en portessin una de nova, ves per on que una vegada d’aquestes quan es va trencar la canya li va portar una canya nova la Lourdes i ja us podeu imaginar qui la va estrenar, ella mateixa, ja que com deia la Sra. Ramona era un “terremoto” i que era tan dolenta que posaria foc en una bassa d’aigua.

- Ens donaven llet en pols.

- Cantàvem el “Cara el sol”.

- Els nens cada dia posaven la bandera espanyola a fora al pati.

- Se celebrava el mes de Maria.

A 3r vam passar a les escoles noves i aquest edifici antic el van utilitzar temporalment com a menjador escolar i també hi van habilitar una petita biblioteca municipal. Més endavant aquest edifici el van derruir, i van construir l’edifici actual on hi ha la llar de jubilats, la biblioteca, el consistori del metge, l’escola de música...

El fet de passar a les escoles noves va esvair aquell ambient ranci i semblava que respiràvem nous aires. Aquí vam tenir molts mestres. La Srta. Anna, la vam tenir de tutora a 3r i a 5è. Era una noia jove i soltera, simpàtica i riallera i amb moltes ganes de fer coses. No vivia a Linyola i venia amb un 127 de color blanc, en aquell temps va donar un aire de modernitat al poble i a l’escola. La Srta. Maria amb la seva veu potent i molt de caràcter, però tendra i càlida a la vegada, ens donava la música. Amb ella vam aprendre a tocar la flauta i també a fer moltes manualitats (labors, punt de creu, macramé, estany…). El Sr. Aldavó, director de l’escola, era el més gran, i nosaltres el vam tenir a 4t. Feia servir molt el regle, més per als nens que per a les nenes. Alguns de nosaltres, però, no el vam tenir, ja que alguna ment brillant del govern d’aquells temps va decidir que els cursos havien de ser per anys naturals, no de setembre a setembre tal com es feia. Uns quants van haver de fer el 4t en un estiu. De tots els cursos el de 6è va ser el més complicat. Aquell any vam tenir 3 mestres tutors. També van venir a la nostra classe els alumnes que acabaven els estudis primaris del pla antic, ja que nosaltres a partir de 5è ja estàvem en el nou pla la “Educación General Básica”. Aquests alumnes nouvinguts tenien dos anys més que nosaltres i això va contribuir a esvalotar més el galliner, ja que érem una classe molt esvalotada i a partir de 4t, mixta.

Bé doncs tornant al 6è, en primer lloc vam tenir el Sr. Capell, un noi jove i una mica esvalotat que ens va deixar al desembre per continuar estudiant. Actualment és inspector d’ensenyament. Va arribar, després, el Sr. Morell. Era la dècada dels 70 i aquest mestre era molt modern, físicament era ben bé de l’època que vivíem: cabells llargs, bigoti, una bufanda al coll i gorro de punt ratllat verd i vermell, i una guitarra a les mans. Amb ell vam cantar molt, sobretot aquelles cançons Kumbaia. I finalment el Sr. Bafino, també molt jove, cabells curt i una guitarra, tenia un 600 de color fosc i un dia ens hi vam posar 11 alumnes en aquell cotxe per anar a la Granja Sant Vicenç per acompanyar a la Pili Sota. Eren altres temps, ara li cauria el pèl! Aquest curs, però també hi va haver una novetat a la classe, un alumne nou que venia de “Huelva”, en Gabi o Gabrielillo, més endavant. Va arribar a la classe i tots ens vam quedar bocabadats quan es va recolzar a la taula del mestre amb un mà i el dit gros de l’altra posat a la butxaca dels pantalons amb aquell aire xuleta que el caracteritzava, però que després tots vam veure que no era així. Arribem a 7è i ens toca una nova mestra que ve de Lleida, La Srta. Mari, ja hi som! Definir a la Srta. Mari és una tasca molt dura ja que només ho podeu entendre vosaltres que l’heu tinguda. Molt especial, però que molt especial. Era baixeta, rodoneta, blanca de pell, coqueta, sempre portava les ungles pintades de vermell i molt llargues. Sempre anava vestida igual, de dilluns a divendres, amb pantalons de quadres granatosos i grisos i per a més inri es posava també una bata de quadres i unes sabatilles també de quadres com si anés per casa. Nosaltres ens pensàvem que no tenia més roba, però sí que en tenia, segons ella, però era per mudar-se els diumenges.

Li vam regalar un braçalet de plata, amb el seu nom, i quan s’enfadava amb nosaltres se’l treia i ens el tirava. No ens podia controlar, sempre hi havia algú castigat fora el passadís. El problema era si et trobava el Sr. Vilanova, ja havies begut oli! Va ser un curs molt mogut i amb moltes anècdotes i disbauxa, la Srta. Mari cridant, el David saltant per damunt dels pupitres fent el mico, el Josep Ramon al seu darrere, i el Ramon Martí fins i tot va trencar un armari amb una escombra que feien servir de llança, etc. El 7è va ser un curs molt especial i de molt esvalotament.

Finalment, després de com ens ho havíem passat de bé a 6è i a 7è, havia arribat l’hora de posar seny i a 8è ens va tocar com a tutor el Sr Vilanova. Tots recordem el Sr. Vilanova amb el seu vestit gris, la corbata granat, ulleres de pasta quadrades, sabates de punxa negres i el seu posat seriós que a tots ens imposava i que bé que ens va anar! El seu lema era que cada cosa havia de ser en el seu lloc i en el moment adequat, a l’hora de treballar s’havia de treballar i a l’hora de fer gresca es feia gresca, això passava poques vegades, tal com havíem estat acostumats fins aleshores. Amb ell ens portàvem bé, i tant que ho fèiem! Allí no es bellugava ni un pèl! De tant en tant ens gastava alguna brometa mentre feia la classe, com “Madrid empieza por M i termina con T”. El seu humor era una mica negre. Sempre era al lloc i en el precís moment quan feies alguna malifeta, com per exemple una que ens van explicar l’altre dia. Es veu que eren uns quants al darrere de les escoles, era l’hora del pati i estaven jugant al joc de “La prenda” (no molt recomanable sobretot en aquells dies). Un dels participants va anar a no ser on i va topar cara a cara amb el Sr. Vilanova. Aquest li va preguntar què feia allí al darrere i l’altre no va saber què contestar. Ja se li deuria notar a la cara que alguna malifeta devien estar fent, i és clar els va enxampar. Al final de curs vam anar d’excursió a Madrid i allí va passar de tot. La Maria José ja es va perdre a Saragossa per anar a comprar postals, després al parc del Retiro va caure de la barca. En Pujades, la Lourdes, l’Antonieta i en Martí van inundar la barca amb una baralla de rems que van tenir amb uns nens d’una altra escola. En Martí ens va delectar amb una desfilada de models pels passadissos de l’hotel, etc. Per cert aquesta anècdota està relatada a la pàgina següent, però barrejada, meitat ficció meitat realitat. Aquesta és la petita història dels nostres anys d’escola a Linyola, després ja tots vam seguir diferents camins i molts de nosaltres fins i tot no ens havíem tornat a trobar més o bé parlat, tret d’alguna salutació esporàdica quan ens vèiem per la Festa Major o alguna altra festa que es fa al poble. Ara, a les portes d’una nova etapa en la nostra vida, i deixant enrere l’edat de la conserva, ens retrobem tots, els del poble i els que han vingut a viure al poble –segurament amb una història dels seus dies d’escola semblant a la nostra–, ja que tots vam viure la mateixa època. Una època molt diferent a la d’ara, que tothom fa el que vol i té els seus entreteniments, en aquella època tots fèiem el mateix, tots vèiem els mateixos programes de televisió, ja que només hi havia dues cadenes, tots anàvem el diumenge al cinema, tots jugàvem al carrer i amb els mateixos jocs: les nenes, a saltar a corda, a matar, etc.; els nens a futbol.