Dins d'aquest apartat parlarem no d'una sinò de tres espècies diferents d'homínids, l'Australopithecus aethiopicus, l'Australopithecus robustus i l'Australopithecus boisei. Les tractarem de forma conjunta per tal com les semblances són superiors a les diferències i els lligams entre les tres espècies són considerables, tant que alguns experts consideren els dos darrers com a simples subespècies d'un mateix individu.
El primer en fer la seva aparició és l'aethiopicus, ja que entra en escena fa 2.6 milions d'anys; tot seguit, fa uns 2 milions d'anys i de forma gairebé conjunta, venen el robustus i el boisei. Tots tres viuen en una època plena de períodes glacials amb un clima extremadament sec que no permet una vegetació amb gaires alegries. Selves i boscos desapareixen i són substituides per sabanes semiàrides, només plantes força coriàcies, amb pells gruixudes i amb poc valor alimentari floreixen fàcilment en aquestes dures condicions. No és un menjar per boques delicades, cal una bona eina per mastegar i això comporta una sèrie de conseqüències que determinen els trets definitoris d'aquests éssers: la solidesa del seu crani i la seva considerable massa corporal. Ens trobem davant d'uns individus amb uns molars realment gegantins, justificats pel seu tipus d'alimentació, molt més especialitzat que en cas dels homínids anteriors i centrat gairebé de forma exclusiva, com ja hem dit, en plantes, llavors i arrels que necessiten un imponent aparell mastegador. A més a més, aquest règim alimentari té una altra conseqüència, uns músculs que puguin fer treballar una gran mandíbula inferior i aquests músculs exigeixen al seu torn un lloc al crani on inserir-se, l'anomenada cresta sagital, que és el tret més tòpic i característic d'aquestes tres espècies. Ens trobem davant d'uns avantpassats nostres que tenen un aire més semblant al goril·la que no pas al ximpanzé. D'altres trets que accentuen aquesta semblança són el nas totalment pla i els grandiosos ossos de les galtes.
No tot però havia de tenir un aire tan simiesc i si bé és cert que els robustus no eren uns caminadors gaire lluïts degut a la pobra mida del dit gros del peu, si tenien uns dits de les mans molt humans que els permetien manipulacions força delicades.
Tots eren molt dimòrfics, amb unes femelles la massa corporal de les quals estava al voltant del 70% de la del mascle. No tenien tots però, el mateix volum. El més petit, el robustus, estava al voltant del 40 kilograms, mentre que el boisei podia arribar als 70 kgs. També hi havia diferències en la seva capacitat craneal, uns 400 cc l'aethiopicus; de 400 a 500 el boisei, i entre 550 i 600 el robustus.
La distribució geogràfica continua limitada a l'Africa subsahariana. Boisei i robustus es reparteixen el continent de forma força clara, el Sud pel segon, les altres zones pel primer. Mentre que l'aethioopicus, probable avantpassat de tots dos, es movia per Kenya i Etiòpia.
La seva extinció és progressiva, l'aethiopicus desapareix fa 2.3 milions d'anys, mentre el robustus dura fins fa 1.5 milions d'anys i el boisei continua existint fins fa 1.1 milions d'anys. Aquest darrer és doncs l'últim representant del gènere Australopithecus, amb ell s'extingeix aquesta branca dels homínids.
Darrera revisió feta el 17/10/97
This page hosted by 
Get you own
Free Home Page