Sant Guim de Freixenet
 

Sant Guim de Freixenet és un poble de la Segarra, una comarca de terra endins força desconeguda, terra de gra, seca, amb un paisatge de turons coronats sovint per antigues torres i castells medievals. Sant Guim es troba al punt més alt de la comarca, a 750 metres d'alçada, en una zona on la sequedat es veu endolcida per boscos de tipus mediterrani, encara prou nombrosos, on dominen el pi, el roure i l'alzina. La història de Sant Guim és molt curta. El poble va nèixer a mitjans del segle XIX, quan es va fer la línia de tren que enllaça Barcelona amb Lleida, passant per Manresa. En el punt més elevat del trajecte es va construir una estació. Era el lloc on acabaven els túnels de la banda de Barcelona i, al final d'una pujada molt forta, començava la baixada cap a Lleida. Aquí s'encenien o s'apagaven (manualment i un per un, és clar), els llums del tren, segons en quina direcció anava, i es feien tot un munt d'operacions que ara ja fa temps que s'han oblidat. Aquella estació nascuda enmig dels camps es va convertir en un centre clau de transports per a la zona. Hi feien cap les càrregues de gra i de palla de poblacions com ara Santa Coloma de Queralt o Igualada i hi van arribar a treballar quaranta persones. Com era d'esperar, una de les primeres cases que hi va haver va ser un hostal i, de mica en mica, s'hi va començar a instal·lar gent dels poblets del voltant.

Aquest naixement fora del comú ha donat a Sant Guim un caràcter també fora del comú, des del seu urbanisme, marcat pel pas de la via, fins a la seva economia (la densitat de botigues és sorprenent per a un poble que no arriba als mil habitants, amb prou feines mil dos-cents si es té en compte tot el municipi...) i la manera de ser i de fer de la gent. Encara que amb alts i baixos, la gent de Sant Guim sempre ha estat molt activa. Hi va arribar a haver dos cines i, malgrat la crisi del sector, un d'ells va sobreviure fins a principis dels anys noranta; té un club de futbol que ha fet més de vuitanta anys i un de bàsquet que ha superat els cinquanta, i s'hi han practicat molts altres esports. S'hi ha fet de tot: teatre, grups d'esplai, revistes, exposicions; s'han inventat festes (quan un poble és tan jove, cal inventar), i des de fa uns anys funciona una escola municipal de música, nascuda al voltant d'una coral que, entre cantaires petits i grans, aplega un centenar de veus. De vegades sembla que Sant Guim s'adormi una mica, que la gent perdi l'empenta, la il·lusió. Tot plegat, però, no dura gaire. Sempre hi ha algú que s'espolsa la mandra i que diu: aquí s'ha de fer alguna cosa i, ben aviat, té un grup de gent a darrere disposada a donar un cop de mà. Si us penseu que en parlo així perquè hi vaig nèixer i perquè me l'estimo, tindreu tota la raó del món, però us asseguro que no he exagerat gens ni mica. I, si no, aneu-ho a comprovar vosaltres mateixos...