Un bon exemple del pobre paper de Barcelona en la recuperació dels Països Catalans és el tema lingüístic, una qüestió que, en el cas català, és -si més no fins ara- indestriable d'una certa reconstrucció nacional de la nostra comunitat lingüística. El Principat de Catalunya ha viscut en els darrers anys una mena de nuvolosa pel que fa al tema de la llengua i, en aquest sentit, Barcelona i la seva àrea d'influència són el paradigma, pel pes econòmic, polític, cultural i, sobretot, demogràfic.

 D'una banda, més de vint anys de "pujolisme" han fet que la societat catalana més o menys conscient pel que fa aquest tema visqui en un cert cofoisme, en el qual la Generalitat ja ho fa -ja ho ha fet, tret d'algunes "batalletes"- tot per la llengua. El cas més clar el tindríem en entitats com Òmnium Cultural, que s'han refugiat en un ostracisme que, si no es produeix un canvi, els conduirà inexorablement a la desaparició. Des del govern de CiU s'ha volgut fer creure que tot anava molt bé. Per posar un exemple només ens hem de fixar en la joia de la corona de la normalització (què vol dir aquest mot?) lingüística: l'ensenyament. Una anàlisi acurada de la realitat actual, però, ens demostra que la catalanització de l'ensenyament primari no és tan general com s'ha volgut fer creure (quina és la capacitat real d'expressar-se en català i amb actituds lingüístiques favorables a l'ús de la llengua de molts, moltíssims, mestres que exerceixen a Catalunya, fent teòricament classes en català o el que és pitjor, immersió lingüística?, en quina llengua s'atenen en moltes escoles els alumnes estrangers?, què passa amb les escoles privades religioses en les qual l'orde és d'origen espanyol?...) o que a l'ensenyament secundari el professorat en general no té una consciència lingüística clara - que com a professional que és hauria de tenir-, sinó que fa la classe en la llengua que li és més còmode -per raons personals o per raons pràctiques si l'alumnat és majoritàriament castellanoparlant-. I no parlem de l'ensenyament universitari on la situació del català en algunes facultats ratlla la marginació.

 En aquest context, agreujat per una pressió demogràfica que fa que a ciutats com Mataró a hores d'ara no arribi al 30% el nombre de joves d'entre 29 i 15 anys que s'expressin habitualment en català, segons un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona, la famosa "societat civil catalana" no ha reaccionat per defensar la llengua. És més, molts cops el cofoisme catalano-barceloní ha fet que s'hagi mirat paternalistament els altres territoris de parla catalana tot pensant que bé que estem nosaltres. A voltes fa la sensació, llegint certes revistes, que el problema més greu que pateix la llengua catalana és l'ús del guionet, o l'acceptació d'un o altre mot. I, malauradament, aquestes discussions, evidentment lícites entre filòlegs i en revistes especialitzades, arriba un dia sí i un altre també al gran públic en articles de diari i cartes al director de "famosos" lingüistes, la qual cosa crea, encara més, una sensació de desconcert entre els usuaris. I, sense usuaris, ja es pot anar discutint sobre la bondat d'una o altra forma, que tot plegat és perdre el temps i convertir la llengua en un objecte d'adoració, que pot fer caure en un fonamentalisme lingüístic absurd.

 D'una altra banda, però, complementant aquest discurs cofoista, ha aparegut un discurs bilingüista que ha aconseguit, en general i no en les seves formes més radicals com podrien ser les de Vidal-Quadres, arrelar en una part de la població (castellanoparlant però també catalanoparlant). Només un exemple, el de l'Ajuntament de Mataró, ja que citàvem abans aquesta ciutat de la conurbació de Barcelona. La Llei 1/1998, de política lingüística, indica, com ja es feia en el desplegament de la llei de normalització lingüística de 1983, que "les administracions locals" "han d'emprar normalment" el català "en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l'àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen". I ho recalquem: si ho demanen! I ve't aquí que aquest Ajuntament, en els escrits, diguem-ne més propagandístics, s'ha llençat a una política bilingüista que no s'ajusta ni tan sols a l'esperit de la llei (aprovada, per cert, amb els vots també del PSC-PSOE i d'Iniciativa per Catalunya, l'actual equip de govern de la ciutat). A part dels diversos escrits bilingües convocant la ciutadania a actes inaugurals (a voltes amb una versió catalana farcida d'errors ortogràfics, sintàctics i lèxics, i, en canvi, amb una versió castellana pràcticament impecable), hem de destacar un "Calendari per a la gent gran/Calendario para las personas mayores" que han editat els Serveis Socials de l'Ajuntament de Mataró. L'excés de zel bilingüista dels seus autors els ha portat a escriure "febrer/febrero" (per si algú no sabés que febrer vol dir "febrero") i coses tan curioses com "abril/abril" o "octubre/octubre" (sic). Sense oblidar, és clar, la publicació d'un joc sobre el 150è aniversari del tren, editat totalment en forma bilingüe, que s'adreça als nens -els quals, segons sembla, haurien de fer l'ensenyament en català-. El missatge és clar: és igual el català que el castellà, useu la que vulgueu. I quan és igual una que una altra a la llarga -i no tan a la llarga- s'imposa la llengua que partia d'una posició de superioritat, i no cal dir-ho aquesta llengua és el castellà.

 Aquest és el context sociolingüístic -i si m'ho permeteu també nacional- en què es troba aquell centre a voltes tan sospirat i envejat per la, mal anomenada, perifèria. És cert que la situació de la llengua a Alacant, a Catalunya Nord, a l'Alguer o, fins i tot, a Eivissa -encara que en menor mesura, malgrat els tòpics-, la situació és molt i molt preocupant, si voleu desesperada, però també ho és, de desesperada, a la conurbació de Barcelona. I encara ho és més perquè, davant de la cortina de fum que representa que les noves generacions, en la seva pràctica totalitat, coneguin la llengua, ningú vol fixar-se que l'ús del català en el millor dels casos s'estanca quan no retrocedeix.