|
|
|
de tot arreu |
De tot arreu Subscripció |
|
Amb la col·laboració de MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ «L'art nou no és un art d'afalac, sinó de lluita...» (Joaquim Folguera, 1915) Malgrat l'empenta creativa i agitadora, fa unes dècades, del grup Guillem de Cabestany i dels activistes que el sostenien, malgrat les iniciatives col·lectives i individuals de guerrilla cultural, l'especificitat de la creació artística a Catalunya Nord és, cada dia més, ocultada, negada i desnaturalitzada. Aquesta creació específicament nord-catalana és fagocitada en primer lloc per l'entitat administrativa cripto-regionalista anomenada Languedoc-Roussillon. Una entitat creada en laboratori per enginyers sense accent ni memòria, pagats a preu fet i posteriorment condecorats. Aquesta région no és més que l'estadi últim del sempitern imperialisme cultural jacobí, a través dels seus organismes més polits (Direction Régionale des Affaires Culturelles, ARAM, Maison du Livre et des Écrivains, etc., lloadors d'un tradicionalisme en via de putrefacció malgrat la seva pseudo-modernitat d'inspiració parisenca). Aquest imperialisme jacobí és servit per zelosos funcionaris montpellerencs i col·laboradors locals, amnèsics tricolors, caps de Segarra miserables del «bé cal anar fent». Afirmem, com a creadors catalans, que aquest Roussillon (apel·lació reductora i tan infame com la francesització dels nostres topònims) no té res a veure ni a fer amb aquest Languedoc a qui ben poc li han deixat de llengua d'oc. Cap decisió administrativa no ens el poden fer sentir com a part integrant de la nostra identitat, malgrat les nombroses i força subvencionades iniciatives culturals que intenten legitimar aquesta fusió entre ambdós territoris. El revisionisme politico-cultural de la région és i serà l'instrument ideològic francès de l'agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord. Perquè creiem que Catalunya Nord -única apel·lació que respecta la dignitat històrica i geogràfica d'aquest territori- és part integrant dels Països Catalans (allò tan oblidat de Salses a Guardamar...). Als moralistes del regionalment correcte que veuran, en aquesta afirmació, un «reflex identitari passeista» o un «nacionalisme-agressiu-que-condueix-a-la-balcanització», els recomanem que rellegeixin (si l'han llegit mai) la proclamació de la República catalana d'en Francesc Macià o els escrits del sindicalista Salvador Seguí (si no saben qui és, que cerquin a la Gran Enciclopèdia Catalana) i comprendran, si els ho permet la seva ofuscació franco-francesa, el fons universalista i llibertari d'una part del poble català, tot al llarg de la història de la seva opressió. Refusem, doncs, com a creadors i com a persones, de considerar-nos languedociens-roussillonnais o, altrament dit, francesos regionals. Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d'un «Sud Global», tenyida d'un exotisme d'obligada mediterraneïtat. I així n'aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d'identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar a la uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d'un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s'hi passegen. Aquest projecte tan vergonyosament acceptat pels col·laboracionistes locals, i també barcelonins, exigeix que les cultures pròpies dels territoris inclosos en aquest invent régional es dilueixin fins a no tenir més color, sabor ni flaire. Unes cultures pròpies prou rebaixades perquè no facin ombra al new age que ens han inventat: corridas, bodegas i flamenco adulterat son, a hores d'ara, el nec plus ultra de la cultura méridionale i la imatge publicitària de la région. Un espanyolisme cridaner amb flaire d'aquell folklore sepulcral de moda a l'Espanya franquista. És el gran descervellatge, que sembla fer la unanimitat tant a la dreta (l'extrema, i l'altra) com a l'esquerra jacobina i patriota i, en definitiva, a tots aquells que ja no saben fer la diferència entre la vida real i un joc televisiu. Sem conscients, és clar, de la implantació cada dia més gran, al nostre país, de comportaments ultra-francòfils i de l'arrelament de les mentalitats nacional-integristes franceses. També constatem l'abandó progressiu de la percepció de la nostra catalanitat, com també la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre (l'exemple anecdòtic en seria l'èxit de la Maison du Languedoc-Roussillon a Barcelona, un insult per als nord-catalans). Nosaltres, en tot cas, volem crear aquí, perquè vivim i treballem aquí, i perquè ens repugna aquesta política d'asfíxia programada, sota els aplaudiments generalitzats, de la nostra cultura. Volem crear i anar fent, amb mandra o coratge i tal com li ragi a cada un. Però que hom no esperi, per valorar, mirar, llegir o escoltar el que fem i creem, que hàgim triomfat a Paris, com és tan sovint el cas amb els artistes catalans (del nord o del sud) que arriben a tenir un cert ressò a Perpinyà. Aquest comportament del públic i de les institucions locals no és més que un simptoma greu d'artrosi provincianista -obsessió per la Capital- que esdevé perversió mental quan és acompanyada d'un menyspreu tot just dissimulat per tot el que es crea aquí... Parlem doncs del Conseil Général. Maquinària departamental que, des que va sortir del fang de la nit jacobina, es mostra absolutament indiferent al que es fa i es crea aquí, si aquest fer i crear implica l'assumpció d'una identitat catalana sense equívocs. Perquè aquest fer i aquest crear s'allunyen dels seus costums culturals submesos i esquizofrènics: la cultura de la televisió patriòtica, dels festivals intercanviables i de les estrelles del show-biz que ens baixen de París. Ens diran, és clar, que no necessitem ni conseils généraux ni conseils régionaux per a crear... i és veritat. Que no s'ocupin de nosaltres, si no ho volen. Nosaltres sí que ens volem ocupar d'ells perquè la identitat catalana -sense la qual les nostres creacions no serien el que són- només podrà continuar existint si les institucions polítiques que regenten aquest territori l'assumeixen com a pròpia i com a cultura no fossilitzada. Reivindiquem doncs un independentisme individualista creador, un idioma divers vehicle d'una realitat rica, que englobi el Vocabulari Rossellonès, l'Alcover-Moll i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè la llengua catalana, en tota aquesta diversitat, ens serveix amb tota evidència a estructurar la nostra identitat. Reivindiquem una actitud llibertària de creació sense autocensures, sense vergonyes localistes i sense ajudes ni autoritzacions. I ho reivindiquem sense cap intenció de crear cap moviment o de dictar cap línia de conducta. Això sí, amb la voluntat de no renunciar al nostre marc cultural i mental, els Països Catalans, i amb un desig d'universalisme abastable únicament pels que no reneguen de la seva identitat. En el nostre cas, l'especificitat catalana septentrional. Perpinyà, juny de 1998 Pascal Comelade. Joan-Lluís Lluís. Aleix Renyé
« SI SEGUIM AIXÍ, EN POCS ANYS S'HAURÀ ACONSEGUIT QUE LA FRONTERA LINGÜÍSTICA CORRESPONEGUI A LA FRONTERA ESTATAL»Aleix Renyé, com a sotasignant del Manifest Revulsista, va accedir a contestar les nostres preguntes sobre el contingut del manifest que van donar a conèixer, juntament amb Pascal Comelade i Joan-Lluís Lluís l'estiu de 1998 t.: Una qüestió d'entrada. Es diu Manifest revulsista o revulsinista? Ho dic perquè ha aparegut amb les dues denominacions. Quin sentit té aquesta paraula? A.R.: El nom del manifest és "Manifest Revulsista Nordcatalà". Ve del mot revulsió, que és una antiga pràctica mèdica on es combatia un mal amb mètodes enèrgics i, a cops, mal acceptats pels pacients. t.: En el vostre manifest, quan denuncieu el sistema de subvencions a la cultura que practica l'estructura administrativa francesa, doneu a entendre que tota la vida cultural del Languedoc-Roussillon es regeix per aquest sistema. Fins a quin punt arriba aquest sistema? A.R.: Tota iniciativa o empresa cultural d'expressió catalana (o occitana) a la regió francesa del Languedoc-Roussillon és deficitària per principi, ja que no es pot autofinançar per manca de públic o lectors suficients. Per tant, cal una nova voluntat política o un mecenatge que la financiï (per exemple, un llibre publicat en català a Catalunya Nord pot pretendre a un màxim d'un centenar de llibres venuts). Si l'administració regional subvenciona algunes d'aquestes iniciatives és a canvi de la renúncia, per la part dels creadors, a afirmar-se com a específicament catalans, amb un marc mental i nacional de referència que són els Països Catalans. Per tenir dret a les subvencions (sense les que és impossible de crear cap empresa cultural amb cara i ulls) cal sotmetre's a ser fagocitat com un dels ingredients de la cultura "regional" francesa que, al Llenguadoc-Rosselló tindria una certa "coloració" catalana, occitana, gitana, magribí, etc., amb el francès per sobre de tot, és clar. t.: A què us referiu concretament quan parleu dels truquets de màgia literaris en relació a la vida cultural de la région? A.R.: Els truquets de màgia literaris a la regió són un provincianisme molt acusat envers París que fa que, gairebé sistemàticament, ens venen com a bona literatura tot el que baixa de París (i ens baixa el bo i el molt dolent) i s'ignora sistemàticament i es menysprea la creació que es fa en català o occità. Hi ha també un rebuig gairebé patològic a acceptar que existeix una literatura catalana de la resta dels Països Catalans... Tot el que els arriba d'"Espanya" cal que sigui espanyol. No els entra, dins el seu cap jacobí i hexagonal que a "Espanya" hi hagi literatures modernes no espanyoles ni folklòriques o passeistes. t.: Podries explicar breument quin és el panorama de la creació literària nord-catalana? A.R.: La creació literària nord-catalana, paradoxalment, passa per un dels millors moments d'aquest segle. Al mateix moment que l'ús social de la llengua tendeix a desaparèixer, durant la dècada dels 90 han aparegut (o han començat a publicar) un sèrie d'escriptors que trenquen amb la tradició literària nord-catalana d'autors rurals o amb referents ancorats en el passat. Aquesta nova generació d'escriptors tenen en comú d'utilitzar la llengua de manera desacomplexada, com un eina de creació que els permet d'utilitzar diversos registres que van del més dialectal al més normatiu. Són escriptors de 30 a 40 anys que tracten temes més urbans i no tenen por de descriure la crua realitat de la societat nord-catalana actual; amb una cultura molt "rock". Són escriptors no tan "militants" com els de dècades anteriors, cosa que els permet d'escriure més lliurement i de concentrar els esforços en l'acte de creació al no haver de defensar cap "causa"... tot i que, a Catalunya Nord, el fet d'escriure en caralà ja és un acte d'afirmació i risc artístic, una opció molt més arriscada que a ala resta dels Països Catalans. Formen part d'aquesta generació: Gerard Jacquet, Joanlluís Lluís, Norbert Narach, Joan Daniel Bezsonoff, Maite Barcons, Pascal Comelade, Aleix Renyé, Coleta Planas, Miquel Sargatal, Esteve Valls... la majoria publicats per l'editorial perpinyanesa El Trabucaire i altres per editorials barcelonines com la Magrana i Llibres de l'Índex. De generacions anteriors cal esmentar, sobretot, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes Jordi Pere Cerdà i, també, Pere Verdaguer (el ioner de la novel·la nord-catalana urbana i no passeista) així com la poetessa Renada Laura Portet i el poeta i assagista Patrick Gifreu. t.: Quan parleu, en el vostre manifest, d'uniformització cultural de l'arc mediterrani, denuncieu una mena de pacte franco-espanyol per ofegar la cultura catalana i dieu que aquest pacte és acceptat pels col·laboracionistes nord-catalans i també pels barcelonins. Qui són exactament aquests col·laboracionistes?A.R.: Aquest intent d'uniformització cultural de l'arc mediterrani 3/4 creant una pseudocultura feta d'un poti-poti on es barregin i desnaturalitzin el flamenc, la rumba catalana, les restes de folklores locals (català i occità), el "rai" i altres músiques magribines i, sobretot, la "modernitat" francesa3/4 està quallant ja en les mentalitats i tots els festivals, programadors d'espectacles i promotors turístics ho estan venent com la cultura del país, feta de mestissatge, sense haver consultat abans la gent si es volien mestissar o no. Evidentment, els "revulsistes" no refusem el mestissatge quan es tracta d'un acte voluntari fet a nivell d'igualtat, i som els primers a refusar qualsevol mena d'exclusió humana i cultural, però refusem que aquest mestissatge sigui l'excusa per acabar de fer desaparèixer l'especificitat de la nostra cultura... Actualment, és políticament incorrecte, a l'estat francès, afirmar que la cultura pròpia d'un territori com Catalunya Nord és la catalana (i la gitana, amb un arrelament de més de 400 anys) i que totes les altres (francesa, berber, àrab, anglosaxona...) són aportacions forasteres que mereixen tot el respecte però que no són originàries d'aquest país. Se'ns demana, doncs, renunciar a presentar la nostra cultura com una cultura "normal" i apta per a la vida i mentalitats actuals i se'ns invita (si no, no hi ha subvencions) a resignar-nos a presentar-la com una raresa i curiositat que s'engloba en aquesta gran "nova cultura" mediterrània. Els col·laboracionistes locals i barcelonins són, malauradament, gairebé tothom: programadors, periodistes, polítics, autoritats, artistes i ciutadans en general que accepten aquest estat de fet com a cosa irreversible, que donen per perduda la catalalanitat de Catalunya Nord, i que no volen córrer el risc d'afrontar-se a la institucionalització, per ells definitiva, de la mort de la personalitat catalana en aquesta part de Catalunya. Sobretot, que refusar tot això és afrontar-se a les idees suposadament més modernes en els àmbits culturals i córrer el risc de ser titllat d'intransigent, de nacionalista balcanitzador, etc.. Aquest és el gran poder de França, que ha aconseguit vendre com a progressites les seves concepcions hegemòniques, la seva manera uniformadora d'integrar els pobles que ha ocupat i les poblacions immigrades. t.: Com expliqueu el fet que el reclam publicitari de la vostra terra pugui ser una desnaturalització dels tòpic espanyols més tronats? Quins factors hi han influït? A.R.: La veritat és que és que és bastant inexplicable i sorprenent. Com que les formes tradicionals de folklore i de festa han, pràcticament, desaparegut a Occitània i a Catalunya Nord, el flamenc ha anat ocupant aquest buit (promogut, evidentment, pels dos estats). D'uns anys ençà les "Ferias", "Corridas", "Bodegas" i bars de moda espanyolitzats estan creixent com bolets. A l'origen, em sembla, s'ha aprofitat la població gitana que practicava la rumba catalana i s'ha manipulat aquesta població per aflamencar-la... Molts grups gitanos fan rumba i flamenc, cantant en espanyol i sense saber què diuen en molts casos, ja que la seva llengua habitual és el català i, si han estat escolaritzats, la seva llengua d ecultura és el francès. S'ha arribat a un punt que, per a la població francesa del Nord, el flamenc, la sangria, la paella i els toros són sinònim de vacances i sol al "Midi" de França i no a Espanya. Una impressió promoguda per les mateixes regions mediterrànies concernides que fan publicitats turístiques a la televisió amb fons musicals flamencs i imatges de toros i "sevillanes" a la francesa t.: Quan us referiu als catalans autònoms del Sud, no es pot dir que els tracteu amb gaire més consideració que als col·laboracionistes nord-catalans o als aparells culturals francesos. Podries aprofundir una mica més en l'afirmació segons la qual no sou percebuts pels sud-catalans com a integrants del seu àmbit cultural? Els integrants dels diversos Països Catalans no es reconeixen entre ells? A.R.: Els responsables de la Generalitat (i també els socialistes) en les seves visites a Perpinyà ens demostren que han renunciat a considerar Catalunya Nord com a part integrant de la seva nació, ja que utilitzen el francès com allengua de relació amb els seus interlocutors. El català el guarden per fer alguns afegitons folklòrics. Si els que es reclamen del nacionalisme català (com el president de la Generalitat i els seus ministres, representants institucionals de Catalunya) no actuen com a nacionalistes quan venen aquí, donant vergonyosament com a irreversible l'actual situació, els considerem còmplices de la política francesa i "reginal" de "rematar el muribund", encara que sigui de la família. L'actitud de la gran majoria de "catalans del sud" quan venen a Perpinyà, Cotlliure o Ceret és la mateixa que la dels seus dirigents: venen a França a practicar el mal francès que han après a l'escola. És per això que volem evidenciar la impressió d'abandó que tenim els catalans conscients de Catalunya Nord envers els "germans del sud"... A Catalunya Nord la nostra llengua comuna està desapareixent ràpidament en l'ús normal i, això, sota la indiferència més total de la resta de catalans. Si seguim així, en pocs anys s'haurà aconseguit que la frontera lingüística correspongui a la frontera estatal i els catalans haurem permès sense moure un dit que el nostre terriotri cultural s'hagi encongit, perdent precisament les terres on va néixer la nació catalana. t.: Si renuncieu a trimofar a París per poder tenir èxit a Perpinyà, quina és exactament la via per donar-vos a conèixer? Crear un centre d'interès exclusivament català a Perpinyà? A.R.: No renunciem a triomfar a París ni enlloc, és clar. El que demanem en el manifest, a la població nord-catalana, és que tingui criteri propi, que no esperi que, des de París i des de les televisions franceses, li diguin el que és bo o el que és dolent, que valorin el treball dels artistes catalans segons els seus propis criteris i gustos, lluny de la uniformització segons la qual només pot ser bo el que ha triomfat a París. Casos evidents són en Lluís Llach i el mateix Pascal comelade. Lluís Llach tenia 30 persones en els seus concerts a Catalunya Nord abans d'anar a París i després que parlessin d'ell els mitjans de comunicació francesos va començar a omplir sales amb més de mil persones, tot i fent les mateixes cançons. En Pascal Comelade sempre ha fet el mateix tipus de música i era totalment ignorat a Catalunya Nord quan ja era conegut a Barcelona, Alemanya, el Japó... fins que a París no es van interessar per ell, no fer ni un concert a Perpinyà! En el món de les arts plàstiques és igual i, pel que fa a la literatura, qui escriu en català ja no és ni considerat com escriptor "normal". Tenir bones crítiques a Barcelona, fins i tot, no serveix per a res per a les mentalitats de la majoria de gent que, fora de la literatura fancesa i dels best-seller nord-americans, no existeix res de bo. t.: Finalment, en el manifest es formula la demanda perquè les institucions culturals franceses reconeguin l'especificitat nord-catalana i l'existència del català com a vehicle cultural. Quines possibilitats reals hi ha que això arribi algun dia a convertir-se en realitat si no hi la intenció de crear cap moviment que ho defensi? A.R.: Els signants del manifest revulsista no pretenem crear cap moviment, però això no vol dir que no creguem necessària l'existència de formes organitzades (polítiques, culturals, activistes...) que formulin propostes i que lluitin per salvar el que es pugui. Personalment, crec que l'única solució, a la llarga, és que la resta del conjunt nacional català emprengui formes d'intervencionisme (econòmic, polític, cultural, etc.) a Catalunya Nord i aprofitant les estructures europees per a convèncer, així, el conjunt de la població nord-catalana que el seu interès es troba a girar-se cap a Barcelona més que cap a París. Tenim en compte, tanmateix, que el 97% de la població, quan va a votar, vota partits d'ideologia frnacesa i refusa de votar els partits catalanistes. Això vol dir que li immensa majoria dels habitants de Catalunya Nord refusa, actualment, de reconèixer-se com a part integrant del conjunt nacional català t.: En termes generals, quina incidència ha tingut el manifest en els ambients culturals de Catalunya Nord? I en l'àmbit de l'oficialitat cultural francesa? A.R.: El ressò del manifest, ho cal reconèixer, ha estat més gran al Principat que a Catalunya Nord. Els mitjans de comunicació de Perpinyà l'han ignorat totalment. Malgrat tot, el Manifest Revulsista ha estat una referència per als "Estats Generals de la Creació" que ha organitzat el Consell General dels Pirineus Orientals (equivalent a la diputació). En aquests estats generals, els creadors de Catalunya Nord (d'expressió francesa i catalana) han presentat una mena de "memorial de greuges" a les institucions on s'han reprès moltes de els afirmacions i constatacions del manifest. t.: I a la resta dels Països Catalans? A.R.: En l'àmbit dels Països Catalans s'han fet ressò del manifest TV-3, Catalunya Ràdio, Canal 33, El Punt, Presència, El Temps i l'Avui. Al llarg dels mesos hem estat convidats a diverses xerrades de girona, Barcelona i Lleida. t.: Per acabar: quina incidència, segons la teva opinió, poden tenir els nous mitjans de comunicació que permeten les tecnologies de la informació (Cat@Nord per exemple) en la preservació i el desenvolupament cultural i lingüístic nord-català? A.R.: Les noves tecnologies d ela informació agilitzen moltíssim els lligams que es poden establir entre tots els Països Catalans i per donar a conèixer arreu del món la nostra existència. De la mateixa manera que, en el seu dia, es van crear les ràdios i televisions lliures i pirates, sóc del parer d'utlitzar les noves tecnologies per a fer "activisme cultural". Preconitzaria, per exemple, d'entrar a tot arreu on hi haserveis en espanyol o francès, i que es fan des de territori català, per demanar la utilització de la nostra llengua. Per les mepreses i organisme que, a Catlaunya Nord, utilitzen Internet i volen relacionar-se amb Catalunya això seria una bona manera per convèncer-los. Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes. |