Passats uns dies, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que ocupen l'Ateneu Colón, enceten la persecució de veïns suspitosos de facciosos o simplement per ser creients o conservadors. Als qui els troben segons què els destrossen la casa, se'ls enduen a la presó i, en alguns casos, se'ls afusella. A l'Ateneu, pel desembre és jutjat i condemnat el bisbe Irurita.

Durant els primers dies de la guerra foren organitzades improvisadament columnes milicianes -formades per voluntaris civils dels diferents partits i sindicats, en què es diluïen unitats militars regulars-, l'objectiu de les quals era d'avançar cap a Aragó i conquerir-ne els territoris que havien caigut a mans dels insurrectes.

La CNT-FAI es llença a una intensa campanya de col.lectivitzacions. Les empreses resten sota el control d'un comitè obrer, gairebé sempre sense cap coordinació racional amb la resta del sistema productiu. La moral dels obrers era alta en aquests primers temps i procuraven que funcionessin la major part de fàbriques i tallers.

En alguns casos l'autogestió obrera resulta exitosa. És el cas de Can Rivière: En una assemblea general celebrada al cinema Catalunya un matí de diumenge del setembre de 1936, s'aprova la incautació de la fàbrica. Els amos havien fugit. Al llarg de la guerra, a la fàbrica s'hi treballa moltes hores però el sou és just, s'hi fan innovacions i es modernitza la maquinària. No tot és harmonia: hi han reaccions diferents segons els sectors de treballadors, entre els de les fàbriques -més arrauxats- i els dels despatxos -més moderats-, així com enfrontaments entre els diferents sindicats, sobretot motivats per la progressiva intervenció de la CNT en la vida de l'empresa. A Can Ribera i a Can Ponsa també s'hi treballa de valent i s'hi munta nova maquinària.

El 1937, les matèries primeres escassegen i això es fa notar en algunes fàbriques del ram de l'aigua. Malgrat que es limita l'horari de producció a 24 hores setmanals, arriba un moment en què ja no es pot pagar als obrers. Aleshores se'ls aconsella cercar feina en indústries de guerra.

La fam i el fred s'apoderen de la ciutat. No hi ha combustible i el pa s'obté després de llargues estones de cua.

Els fets de maig de 1937, quan els estalinistes del PSU s'enfrontaren a mort contra els comunistes antiestalinistes del POUM i els anarquistes de la CNT, no tenen trascendència al Poblenou ja que aquests últims dominen el barri.

Pel fet d'haver-hi tantes fàbriques, sobretot foneries, el Poblenou esdevé zona d'indústria de guerra. Hi destaquen les fàbriques metal.lúrgiques de Can Girona, Can Torras, Can Ribera, Can Soldevilla i els Tallers Oliva Artès.

Els franquistes aviat se n'adonen. Els primers bombardejos sobre el Poblenou venen per mar; el vaixell de guerra "Canarias", produeix els primers morts entre els veïns, concretament el 29 de març de 1937, al c/dels Pellaires. Els aeris vingueren després i s'incrementaren a partir del novembre de 1938. En els pitjors moments, dos o tres avions sobrevolen la zona fins a quatre vegades en una mateixa nit.

Can Rivière i Can Girona també són castigades, així com els habitatges dels voltants,com ara la França Xica on un dels bombardejos ocasiona molts morts.

Al c/Wad-Ras, enfront l'Aliança Vella, una bomba destrueix dos blocs d'edificis. En un dels baixos es troba l'orxateria el Tio Ché. Els seus propietaris, però, que es troben dinant, salven miraculosament la vida.

Les bateries antiaèries es troben a la Torre de les Aigües i a la Mar Bella. Per a protegir la població de les bombes dels aeroplans es construeixen a tot Barcelona refugis subterranis. Al Poblenou, les mateixes fàbriques metal.lúrgiques n'edifiquen, exceptuant Can Girona que aprofita la Torre de les Aigües com a refugi. Sota alguns carrers, els veïns també s'afanyen a construir-n'hi.