L’Atlàntida
Notes
1. Notes d’Ew
1.1 Els versos de la majoria d'estrofes són alexandrins, dividits en dos hemistiquis de set sí·labes:
Les eugues que batien / lo blat volen pels aires,
1 2 3 4 5 6 7 1 2 3 4 5 6 7
1.2 Els clítics "el, els, ens..." segueixen sempre vocal, i la -e- hi és muda.
2. Notes d’en Verdaguer
Cant I
1. De les riqueses lo déu en tu posaren los grecs. Posidònius diu que Plutó, lo déu de les riqueses, habitava sota les terres d’Espanya.
2. Mon nom escrit amb astres del cel en lo llindar... Les set Plèiades o Atlàntides, anomenades aixís per Virgili en lo primer llibre de les Geòrgiques: Ante tibi Edæ Atlantides abscondantur. Per altre nom se diuen les Cabrelles, que amb les Híades formen part de la constel·lació del Taurus, i estan a ses espatlles.
3. Compta una tradició muntanyesa que el mall tirat per Roldan als moros, des d’un coll dels Pirineus, anà a caure en lo pla d’Esterri.
4. Rabassuts gegants. Diodor Sícul parla d’eixa batalla d’Hèrcules amb los gegants de la Provença.
5. Portvendres, de Portus Veneris [=Port de Venus].
6. Pirineu... «A causa d’aquest tan gran incendi, los grecs anomenaren a la muntanya Pyrenea, perquè Pyr en aquella llengua vol dir foc.» PUJADES, Llibre segon, cap.
7. Conflent. «Com la calor del foc fes fondre les secretes i riques mines de les entranyes de la terra i correguessen los riells d’or, argent i altres metalls per la terra; d’aquí part d’ella, per a on amb més abundància era la confluència d’aquells metalls, se digué Confluens. A la qual avui diuen Conflent.» PUJADES, id.
8. Llevants plorosos... Aquí ve com l’anell al dit, lo poètic adagi que l’observació ha inspirat als muntanyesos de Catalunya:
Ponent té una filla
casada a Llevant;
quan ell la visita
se’n torna plorant.
Cant II
9. Columbrets. Illots que entremig de l’Ebre i València s’aixequen, algunes milles mar endins. He sentit dir que duen lo nom de Churruca, Valdés i d’altres hèroes de Trafalgar.
10. Montgó. Muntanya espadada que al cap d’allà del golf de València se n’entra en la mar vers l’illa Formentera.
11. La muntanya que en dues migpartí l’espasa de Roldan... Serrat molt conegut dels mariners, que s’aixeca forcat a prop de Benidorm. Segons la tradició, després d’haver sabrejat l’hèroe francès als moros que en la cima l’esperaven, descarregà damunt d’ella tan terrible colp, que, fent-ne dues, llençà el tros mitger rostos avall fins a la mar, a on se pot veure en cara fet una illa.
12. Costa de Palmes i Marfil. Territori de la vora occidental d’Àfrica, més ençà de Fernando Poo.
13. Mel·lària. Segons Adolfo de Castro, estava a l’endret a on és avui Tarifa; segons altres, en Vejer de la Miel.
14. Drac... Entre les moltes obres d’art que són testimoni de la vida que en los segles moderns ha tingut aquesta bellíssima tradició, és notable el tapís que s’acaba d’exposar en lo Museu d’antiguitats de Barcelona, a on hi ha representades les Hespèrides en l’acte en què Hèrcules va a desfer-se del drac i robar les temptadores taronges d’or.
15. Tant per justificar la idea primordial del present Poema (mostra de nostre pobre enginy literari), com per aclarir aqueix passatge, lo més important de la història dels Atlants, transcriuré lo que ens recorda Plató, en son Timeu:
«Un jorn en què s’entretenia Soló conversant amb los sacerdots de Sais, sobre la història dels temps primitius, los digué un d’ells: «Oh Soló, Soló! vosaltres, grecs, sereu sempre nois; no hi ha pas vells a Grècia... Nostres llibres compten com Atenes destruí una poderosa armada, que, sortida de l’Atlàntic, invadia com un torrent l’Europa i l’Àsia. En aquesta Atlàntida savis reis havien format una gran i meravellosa potència que dominava tota aquella terra sobre moltes altres illes, i afins sobre algunes encontrades del continent, apoderant-se de totes, des de la Líbia fins a l’Egipte, i de l’Europa fins a la Tirrènia. Un dia, reunint totes ses forces, emprengué lo fer-se seu, d’un colp, nostre país, lo vostre i tots los pobles de part d’ací de l’estret. Fou llavors, ¡oh Soló! que vostra ciutat mostrà son coratge i son poder. Ella, magnànima i hàbil en les arts de la guerra, enardí als pobles veïns: amb sols los grecs, per la prompta retirada de sos aliats, arriscà els més grans perills, triomfà de sos invasors, aixecà sos trofeus, deslliurà de les cadenes de l’esclavitud a tots los pobles situats com nosaltres ençà de les columnes d’Hèrcules, i els donà a tots la llibertat. Mes sobrevingueren grans aiguats i terratrèmols, i en un sol dia i en una sola nit fatal tots aquells guerrers foren engolits per la terra entreoberta. L’Atlàntida desaparegué, i veus aquí perquè encara avui no es pot recórrer i explotar aquella mar, trobant la navegació un entrebanc en lo llot fangós que ha deixat la terra a l’abismar-se.»
Cant III
16. D’Haití la cordillera que el cor ama, en illes és trencada... Segons la Crònica de les Índies d’Oviedo, los antics habitants de Santo Domingo tenien record d’un diluvi, que explicaven d’aqueixa infantil manera:
Un dels més poderosos cacics de la terra, donà la mort a un fill seu, pel crim d’haver conspirat contra ell. Netejà després alguns dels seus ossos, segons ús i costum del país, i els deixà dins una carabassa buida per tenir-ne un record perdurable. L’obrí un dia, per contemplar les tristes relíquies de son fill, i s’admirà de veure-la plena d’aigua i de peixos grans i xics i de totes menes. Tancà l’estoig a més córrer i, posant-lo damunt sa cabanya, començà a dir i a fer glòria de que tenia la mar i la pesca dintre de casa. Tant i tant ponderà la carabassa, que, aprofitant-se un dia de la sortida del cacic, quatre vailets l’abastaren; mes, per mala ventura, lliscant de ses mans tendres, caigué a terra i s’esberlà, i amb un gran torrent, sortiren d’ella saltadors dofins, taurons i fins balenes de les més formidables. Lo riu espantós cresqué, i sortint de mare formà l’oceà, deixant a descobert solament los cims de les muntanyes, que eren aquelles illes.
Los Zhemis eren divinitats mitjanceres entre Deu i l’home; ells feien remor entre les fulles dels arbres, feien rodolar i empenyien les ones dels rius, la tempesta era moguda per llur alenada, i el llamp era llançat per llurs mans.
Les següents ralles són tretes d’una obra de Roisel titulada: Les Atlants.
«En temps de la conquesta de Mèxic, los insulars de les Antilles comptaren als espanyols que totes aqueixes illes havien format un sol continent, mes que foren sobtadament separades. Segons les tradicions locals, lo Yucatà estava unit a Cuba; i deien los Caribes que les seques i esculls d’aquella mar eren formats per una gran revolta de ses aigües. Los habitants de la Castella d’or guardaven lo mateix record, i els pobles de l’Orinoc anomenen aqueix desastre Catenamonoa, o sia submersió dintre el gran llac.»
Segons Diego Landa, los Quixes o habitants de l’Amèrica Central compten aixís eixa catàstrofe: Les aigües pujaren llavors de nivell; i vingué una gran inundació que muntà sobre el cap dels habitants. Tots foren coberts d’aigua, i una reïna espessa baixà del cel. La terra s’ensutjà, i una pluja tenebrosa començà; pluja de dia, pluja de nit; i passaven grans foguerades per sobre llurs testes. Llavors se veia córrer los homes plens d’espant i de desesperació. Volien pujar sobre llurs cases; i les cases, enderrocant-se, els feien caure a terra. Volien muntar als arbres; i els arbres los rebatien lluny d’una sacsada. Volien entrar en les cavernes; i les cavernes s’entraven davant ells. Los antepassats dels Quixes foren testimonis d’aqueix fet, puix no haurien pas sabut imaginar una tan fidel explicació dels fenòmens que degueren acompanyar aqueix terrible terratrèmol.
Veus aquí, segons M de Froberville, una altra antiga tradició conservada pels Amakona, poble africà i que es refereix evidentment a aqueix cataclisme, qual trist record tan pregonament degué gravar-se en la memòria de tots los pobles riberencs:
Ja fa molts anys, lo fons de la mar, que separa avui la terra dels negres de la dels blancs, era un país d’una fertilitat meravellosa. S’anomenava Kassipi. Hi hagué una anyada tan abundosa en grans, que, tenint ja plens i acurullats sos graners, los habitants sembraren lo blat pels camins, en lloc de fer-ne present als pobles veïns, que havien tingut una collita miserable. Moloko, el bon Déu, s’irrità a vista de tan criminal indiferència. —Ai de vosaltres! —digué als moradors de Kassipi, i eixa maledicció no trigà pas gaire a complir-se. Los dimonis se feren seu lo país; lo cor dels habitants s’endurí més encara, i feren companyia amb los diables; i prompte la mar invadí llur territori.
«Si s’examinen les Antilles, diu Buffon, començant per la de la Trinitat, que és la més meridional, no podrà dubtar-se que aixís aquella illa com les de Tàbago, la Granada, les Granadines, les de Sant Vicenç, la Martinica, Maria Galante, la Deseada, Antigua i la Barbada, amb totes ses adjuntes, formen una cordillera de muntanyes, qual direcció és de Sud a Nord, com ho és la de Terranova i la terra dels Esquimals. Després la direcció d’aquestes se canvia de Llevant a Ponent, des de la Barbada fins a Cuba. Totes estan tan acostades unes amb altres, que poden considerar-se com una faixa de terra continuada, i com parts més alteroses d’un continent submergit.»
Milne-Edwards [famós naturalista] adés s’és adonat de que la fauna de les Açores, especialment en lo que toca als mol·luscos, és continental i, en gran part, alpina; lo que prova que estigueren lligades a Europa.
17. Blat del diable... Herba més coneguda amb lo nom de blat bord. Echinaria capitata. Desf.
Cant IV
18. La paraula freu és viva encara en algunes encontrades de Catalunya i usada en tots los llibres de derrota. Los llatins anomenaven l’estret de Gibraltar Fretun herculeum.
Cant VII
19. Equínades. Casi amb les mateixes paraules compten los mitòlegs lo naixement d’aqueixes illes, situades a la boca de l’Aspropòtamo (Aquelous), i més conegudes avui pel nom de Curzolari. Entre elles i la ciutat de Lepant se donà la gloriosa batalla d’aqueix nom, en què, ferit de mort, l’islamisme començà sa llarga i penosa agonia.
20. Lesbos. Segons testimoni de Reclus, s’uniren en època no molt llunyana, les dues illes, Issa i Antissa, formant l’hermosa Lesbos.
Los lesbians eren los millors músics de Grècia. Eixa illa encantadora fou mare de Safo i de Terpandro, que posà set cordes a la lira; i en ella les ones anaren a portar la testa d’Orfeu, que a l’arribar-hi repetí amb veu neguitosa el nom de sa perduda Eurídice.
Mirada Lesbos sobre el mapa, sembla tenir alguna semblança amb l’instrument músic quals harmonies segles i segles tan dolçament ressonarien en ses riberes.
21. Tempe. La tradició, d’acord amb la geologia, refereix que en època molt remota lo Peneu inundava la Tessàlia, país dels centaures, i que un terratrèmol separà l’Ossa de l’Olimp, obrint al riu un passadís fins a la mar.
Los mitòlegs afegiren aqueix fet a les ja nombroses gestes de son hèroe predilecte, i, sols per referir-se a ell tan hermosa i veritable narració, he fet parlar al Tempe entre les illes, llicencia poètica que, ara, a mi mateix me sembla imperdonable.
22. Los primers grecs miraren la terra com un cercle pla, a l’entorn del qual lo gran riu Oceà anava donant voltes.
23. Rhodas, del grec rhodon, roses.
Cant VIII
24. Minhocao. Històries terribles d’est animal circulen pel Brasil, terra probablement veïna de l’Atlàntida, revestides d’un caràcter sobre tot punt meravellós. Habita, diuen, les muntanyes meridionals d’aquelles encontrades; i els qui suposen haver-lo vist li atribueixen una llargària de 250 pams i uns 25 pams d’amplària, i afegeixen que va cobert d’ossos com si fos una cuirassa i arrenca pins com brins de molsa, i gira els rius a son gust, convertint los plans en llacunes. M. Fritz Müller [famós naturalista], d’Itajahy, acaba de fer una notable comunicació al Zoologische Garten, dant compte de tot lo que ha pogut recollir relatiu a tan gegantina bèstia; i apar que s’inclina a creure que pot ser un peix monstruós de l’ordre dels Lepidosiren o del dels Ceratodus. Altres autors lo creuen un enorme descendent dels Glyptodontes.
25. Drago. «Tenía otrosí (Cádiz) un árbol llamado de Gerión, por causa que, acortado algún ramo, destilaba como sangre, cierto licor, tanto más rojo cuanto más cerca a la raiz cortaban el ramo. Su corteza era como de pino, los ramos encorvados hacia tierra, las hojas largas un codo i anchas cuatro dedos; y no había más de uno de estos árboles y otro que brotó adelante cuando el primero se secó.» MARIANA, capítulo l5.
Sant Isidor parla també d’aqueix arbre en ses Elimologies. «Nascitur in ea (Cadis) arbor similis palmae, cujus gnammi vitrum ceranium gemman reddit.»
26. Anteu volgué batre’s amb Hèrcules; aqueix l’aterrà tres vegades, aixecant-se l’altre sempre amb més delit al contacte de la Terra, sa mare. Diuen que, havent Sertori fet obrir son sepulcre, hi trobà uns ossos descomunals.
27. Gorgones. Hesíode les posa al cap d’allà del món, vora l’estatge de la nit.
Cant IX
28. Amb lo nom vulgar de Boabab se coneixen los colossos de la vegetació, que els botànics anomenen Adanzonia digitata. Los negres tenen grandíssima veneració per tals arbres, en lo tronc dels quals, que arriba a mesurar una gruixària tal que quinze homes amb los braços estesos no podrien enrondar, hi enterren los músics i poetes, creient que, tenint comunicació amb los genis, no deuen ésser soterrats. Fins a l’edat de vuit-cents anys no paren los boababs sa creixença. De les cavitats que naturalment lo temps practica en lo seu tronc, n’hi ha que podrien soplujar o contenir fins dues-centes quaranta persones.
29. I els cims de les muntanyes topant amb ses rabasses... Hesíode, amb valents versos, descriu aqueixa formidable agressió dels Titans, fins que, ferits pel llamp, són rebatuts a l’infern en un lloc pestilent, situat en los darrers termes de la terra, d’a on no hi ha sortida, puix Neptú el rodejà amb un gran mur tancat amb portes de bronze.
30. Elíseu. Homer posava aqueixa mansió de la felicitat en los límits ponentins de la terra, més ençà de la gran mar que la rodeja.
31. Conta Herrera en ses Décadas que en son temps durava el record d’una raça de gegants, exterminats per lo cel, a causa de llur impietat, en lo mateix indret que conserva el nom de Pueblo Quemado; a una catàstrofe semblant se fa referència en l’antiga història de les illes Canàries, assegurant que al cim del Teide foren trobats ossos colossals, los que es suposa són deixalles d’homes que en segles remots s’havien rebel·lat contra Déu.
Cant X
32. És Hèsper. En la província de Cadis, vora el Guadalete, hi ha la vila d’Espera, que té per armes un castell amb una estrella coronada d’aquella senzilla llegenda: «Soy Espera, tan antigua como cualquiera.» No molt lluny de Sanlúcar de Barrameda hi hagué un temple dedicat a l’Estrella del Alba.
33. A Finisterre. D’un article sobre les antigues tradicions de Galícia, publicat fa alguns anys en lo Museo Universal per D. Ricart Puente, copiam lo següent, referent a aqueixa llegenda, verament meravellosa:
«Los antics, que adoraven al sol, havien determinat seguir-lo de Llevant fins a Ponent. Caminaren des de les més llunyanes muntanyes de Caldea, i arribaren a aqueixes costes, que foren per ells lo fi de la terra. Allí vegeren que no podien passar més avant darrera llur ídol estimat, que s’amagava sota les aigües de l’Oceà, i li erigiren una ara, que fou anomenada Ara Solis.
«La torre d’Hèrcules, de la Corunya, era un monument que recordava al mateix temps la història d’una conquista i la d’uns amors.»
«Galacte, fill d’Hèrcules, l’havia feta bastir tan bon punt s’ensenyorí d’aquell territori... Galícia prengué el nom del seu nou rei Galacte, i la Corunya d’una donzella de qui s’havia enamorat lo jove conquistador.»
34. Veurà nàixer a Elcano. Carles I li féu mercè, en premi del seu arriscat i gloriós viatge, de que usés quarters al·lusius a aqueix en son escut d’armes, posant-hi per cimera un globo amb esta lletra: Primus me circumdedisti.
35. Zacinto. Veusaquí com explica aqueix passatge el senzillíssim Beuter:
«Viniendo Hércules a Sagunto o Morviedro, quiso ver aquella población. Zacinto, caballero principal que lo seguía... poniéndose a dormir a la sombra de un árbol, en la siesta, fue mordido de una culebra y murió. Hizo Hércules tanto dolor, que enterrándole a la punta del norte, do está Sagunto, sobre una torre alta por memoria, que se llama hoy torre de Hércules y tiene unas tablas de enebro. Queda hoy en un camino que va de Morviedro a Almenara, entre la marina y el camino real, una piedra muy grande, casi enterrada, y diz tiene la figura de culebra, y se dice camino de la culebra.»
36. A Baleu atribueix Tito Livi, encara que impròpiament, lo nom de Balears que donaren los grecs a les illes de Mallorca.
37. Torregen dotze pedres. «Unicamente en la menor de las islas, los altares han podido atravesar los siglos y si los dolmen de aquellas regiones extranjeras (Armorica e Inglaterra) se componen de una piedra plana sobre tres o cuatro verticales clavadas en el suelo, a los de Menorca, más osados, bástanles una roca levantada a manera de pedestal o columa, y otra atravesada con admirable firmeza y equilibrio, y tres solos, entre su gran número, admiten doble o triple apoyo. Variados en sus dimensiones, en lo cual también se asemejan a los armoricanos y británicos, unos alcanzan a cinco o seis palmos en su pedestal y en la longitud de la piedra atravesada; otros sobre una roca vertical de quince palmos de altura, doce o trece de ancho y dos de grueso, sostienen una mesa larga de diez, ancha de siete u ocho y gruesa de tres o cuatro, mientras alguno descuella sobre los demás su pedestal de veinte y un palmos de elevación, doce de anchura y dos y medio de espesor, coronado de una peña larga de diez o ocho. En torno de muchos, y con mayor o menor diámetro gira un círculo trazado con grandes piedras.» PIFERRER, Recuerdos y bellezas de España.
En lo volum de Mallorca mateix pot veure’s la descripció dels clapers dels gegants, massa extensa perquè pugam transcriure-la aquí.
38. Sardus. Respecte a aqueix personatge, diu Solin, cap. 10, lo següent: «Sardus, fill d’Hèrcules, i Norax, fill de Mercuri, eren partits l’un de Líbia, l’altre de Tartessus, vila d’Espanya, i arribaren fins allí. Sardus donà nom a tota l’illa i Norax a la vila de Nora.»
Sant Isidor, Origin. L. 14, c. 6, compta que Sardus, fill d’Hèrcules, partit de Líbia amb un estol de naus, ocupà l’illa de Sardenya i li donà son nom.
39. Testimonieja la riquesa de Sardenya aquest vers d’un antic poeta: India ebore, argento Sardinia et Alica melle.
40. Del Tàber al cim, on sa ruïna du escrit al front encara lo nom de Paradís, A propòsit d’això, diu Carbonell en fol. 4 de la seva obra:
«Altres creuen que fos un bell hort o verger construït sobre columnes riques en lo alt de la ciutat, i per ço pres lo nom de paradís, per l’amenitat e glòria del verger e gran miranda, regant dit verger un gran conduït d’aigua, lo qual, sobre alçat de terra amb arcs i voltes, venia del riu Bètulo, que es diu Besòs. Les antigalles e fonaments se troben en molts llocs.»
41. Vora Gades bastiren-li un gran temple. «Era de arquitectura fenicia la fábrica del templo gaditano; de setecientos pies de longitud: el techo sin bóvedas: de vigas tan fuertes sus enmaderados que hasta el siglo de Aníbal existieron sin necesidad de ser tocados para la firmeza del edificio; aspiraban a la incorruptibilidad, según cantó Silio Itàlico.
«En el frontispicio se ostentaban relevados los doce trabajos de Hércules. La divinidad del templo era invisible: ninguna imagen daba a conocer dentro de su recinto la figura del Dios a quien se tributaban cultos. Los sacrificios de sangre humana jamás se admitieron en ese templo: un fuego nunca extinto por la incesante vigilancia del sacerdocio ardía en sus aras.
«El vestido de los sacerdotes era de lienzo blanco con toca de igual color y materia. La ropa que usaban éstos para las ceremonias del sacrificio era blanca también; pero bordada de flores carmesíes. Cuando los sacerdotes ofrecían incienso al numen, iban sin ceñidor en la túnica, desnudos los pies, recogido el cabello. Permanecían en el estado de castidad los sacerdotes de Hércules, y así era vedado a las mujeres entrar en el templo.» CASTRO. Historia de Cádiz.
Calmet i el P. Alexandre, parlant d’aqueix famós temple, diuen que s’hi observaven infinits vestigis de la religió hebrea, i veuen gran semblança entre molts de sos ritus i cerimoniós amb los que cita Moisès en los sagrats llibres de l’Èxode, Levític i Deuteronomi.
L’olivera d’or que hi havia, diuen si era present del rei Pigmalió, cunyat de Siqueu, pontífice del mateix temple.
Per a refermar i aclarir nostra idea respecte al Deu que adorarien los primers espanyols, transcrivim les següents ralles de la obra de Carrasco sobre la mitologia universal:
«Con razón se debe decir que los primitivos españoles tuvieron su culto originario o indígena, distinto del importado por los Celtas, Tirios o Fenicios, Cartagineses, Griegos y Romanos. Eforo, hablando de España, dice que en su tiempo (338 años antes de Jesucristo) no había todavía templos de dioses en la Turdetania, Andalucía; y que en vez de éstos se hallaban piedras amontonadas de tres en tres, o de cuatro en cuatro, y que no hacían sacrificios, tradición general que estaba admitida entre los Españoles. Según Estrabón, los Celtíberos y los que habitaban los paises comarcanos al Norte, adoraban un Dios sin nombre. San Agustín dice que los españoles, por sus sabios y filósofos, adoraron un solo Dios, autor de lo criado... incorpóreo... incorruptible, nuestro principio y nuestro bien. Dupleix se expresa así..., «es una cosa admirable que estando todas las otras naciones del mundo sumergidas en la idolatría y en el culto de diversas divinidades distintas con nombres diferentes, los Celtíberos adorasen a un dios sin nombre; ellos se conformaban en esto con los principios de la verdadera teología, la cual confiesa al Dios verdadero, inefable, y cree que ninguno es capaz de nombrarle ni dignamente ni con propiedad...» Los padres Mohedanos, con referencia a San Epifanio, opinan porque el barbarismo, que este santo entiende hasta el tiempo de Noé, duró en algunas naciones hasta la introducción de la idolatría; citan a Banier, que dice que algunos autores dividen las religiones de los primeros tiempos en Sabismo y Helenismo, la primera que fue la religión de los antiguos gentiles: la segunda de los Griegos: y hablando de España dicen:... «La religión de los Españoles debió padecer también un daño considerable con la venida de los Fenicios. El conocimiento y culto de la divinidad era, sin duda, entre ellos, muy imperfecto y confuso. Verosímilmente reinaba la secta que San Epifanio llama barbarismo o el Sabismo, que, según otros, era la más antigua y común entre los pueblos primitivos. Aunque no concedamos lo que pretenden algunos de nuestros modernos, que los antiguos españoles conservaron la tradición y culto primitivo del Dios verdadero, ni extendamos a estos tiempos lo que dice San Agustín, que algunos filósofos españoles conocían a un solo Dios; sin embargo, es preciso confesar que apenas nos quedan vestigios de la idolatría de España antes de la venida de los Fenicios. Su culto y religión, si alguna tenían, no era tan abominable y supersticiosa como la de los pueblos de Oriente. No contentos con la idea interior de la divinidad, la procurarían hacer sensible con símbolos materiales que la representasen. Convirtieron después estos «símbolos o imágenes en objetos absolutos del culto y adoración. Reconocieron por divinidades al Cielo, el Sol, la Luna y los demás astros; ésta parece la primera y más natural fuente de la idolatría. También el amor de los padres a sus hijos, la veneración de éstos a sus antepasados, la habilidad de los artífices para hacer imágenes primorosas, fue causa que las estatuas de los héroes, y los retratos de familia se convirtieran en otros tantos dioses; hasta que, en fin, una errada filosofía y una política artificiosa multiplicó sin número las divinidades. Pero esto fue en las naciones cultas, y donde florecían las ciencias y las artes. Mas en las incultas y bárbaras no se multiplicó tanto el número de las falsas divinidades. Su misma barbarie las preservó largo tiempo de esta desgracia. Su religión, a la verdad, era falsa, diminuta y más grosera que en los pueblos civilizados, pero al mismo tiempo más sencilla, menos absurda y no tan supersticiosa. Tal sería el estado de los Españoles antes de la venida de los Fenicios... Masdeu dice que se debe convenir que la religión revelada se introdujo en España juntamente con los primeros habitantes, y que se mantuvo constantemente por medio de la tradición, hasta que los Fenicios llevaron la muchedumbre de sus deidades. Según Erro, los Españoles, por el rito simplicísimo de aquellos tiempos, no conocían templos ni altares: unas piedras amontonadas eran las únicas aras que usaban y en que ofrecían al Señor las primicias de sus frutos: todo el mundo era para ellos templo de Dios: añade que los primeros templos que se vieron en España fueron los de las colonias Fenicias, que trajeron con sus costumbres la horrenda multitud de sus ridículos dioses, que no llegó sino con mucha dificultad a introducirse en algunas partes de la Celtiberia, y jamás en otras muchas, ni en las provincias septentrionales, donde conservaron para la primitiva religión, hasta la anunciación del Evangelio.
Conclusió
42. Plini, en lo cap. 3 del llibre segon de sa Història Natural, diu que el mar circumda la terra, i que sa llargada de Llevant a Ponent és des de l’Índia a Cadis.
Estrabó, en lo llibre primer de la Cosmografia, afirma que la mar volta la terra, que per Llevant banya tota l’Índia i per Ponent l’Espanya i la Mauritània, i que es podria navegar d’un a altre país a no impedir-ho l’Atlàntic.
Venient annis
Secula Seris, quibus Occeanus
Pateat tellus, Typhisque novos
Detegat orbes, nec sic terris
Ultima Thule.
Veus aquí la preciosa paràfrasis que d’eixos versos de la Medea féu Colon en son llibre de Profecies:
«Verán los tardos años del mundo ciertos tiempos en los cuales el mar Oceano aflojará los atamientos de las cosas y se abrirá una grande tierra: y un nuevo marinero como aquel que fue guía de Jason, que hobo nombre Tiphis, descobrirá nuevo mundo; ya entonces non será la isla Thule la postrera de las tierras.»
44. Illa de les Flors. La més occidental de les Açores.
*
L'Atlàntida el text, el Pròleg | Imatges de la Renaixença
