Pròleg
        (De la segona edició)

 

Vingueren grans terratrèmols
i inundacions, i en lo curt espai
d’una nit l’Atlàntida s’enfonsà
dins la terra entreoberta.
PLATÓ.

Al llegir en un dels magnífics diàlegs de Plató que Soló anava a cantar el gran fet geològic de l’enfonsament de l’Atlàntida quan la mort, per malaventura nostra, gelà ses inspiracions abans de nàixer, los colors de la vergonya em surten a la cara i em sento caure de les mans mon petit llibre, convençut de que sols a l’escalfor del sol de Grècia podia escriure’s, vora les mateixes antigues fonts de la tradició que les ruïnes dels pobles, l’oblit i el descreïment han estroncades.

Ara, al traure’l a llum, veig amb recança quant sumptuós edifici hauria sortit d’eixes hermoses pedres, si haguessen caigut en una mà mestre, i que hi hauria terra de sobres per aixecar-hi un roure en l’endret a on he plantat aqueix reboll, que encara que reboll com és, anyívol i mal arrelat, me costa més que si l’hagués regat amb sang de les venes.

Era en les primeres volades de ma jovenesa, i per lo tant més perdonable, quan, poc satisfet de mes cançons i corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra, arraconat com vivia en un mas de la plana de Vic, sens haver vist més terra que la que s’obira des d’un merlet de les serralades que l’enrotllen, i coneixent la mar com si sols l’hagués vista pintada; mes açò i mon poc seny me posaren la ploma a les mans; altrament mai m’hi hauria arriscat. Mon apartament dels grans centres i ma falta d’experiència literària, i, més que res, l’espectacle sempre nou de la naturalesa, que amb les coses més petites dóna imatge de les coses més grans, me feren pendre el vol a la bona de Déu, sens adonar-me del poc delit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya i d’Espanya, de que m’agradava escartejar sobre tot les primeres fulles, m’ompliren la fantasia d’aquells fets que, de tan llunyers i embolcallats amb la calitja dels temps primitius, la història va oblidant i perdent-ne el compte, i en una obra ascètica de Nieremberg llegí per primera vegada, entre els grans càstigs amb què Déu ha flagellat la terra, l’enfonsament de la que tants savis geòlegs i botànics veuen jaient al fons de la conca de l’Atlàntic.

A l’ombra de sos tarongers, ¡que enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de l’antiga Grècia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes! ¡que esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores i belles les ones d’or i plata que de ses foses entranyes regalaren! ¡que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom, batent a colps de clava els gegants de la Crau en la Provença, atuint a Gerió i al líbic Anteu, esparverant les Harpies i Gorgones, i, en son darrer treball, esportellant la muntanya de Calpe, tanca del Mediterrà, i abocant-lo com un riu en la veïna Atlàntida, aqueix pont llevadís que Déu trencà per incomunicar en èpoques de corrupció els móns, tornats a unir en lo més hermós dels segles moderns pels titànics braços de Colon!

Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra i esqueixant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblà la més gentil corona del poema que amb massa coratge gosí empendre, començant-ne d’escriure els primers cants.

Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglaiadora d’on ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, i altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers l’alterosa cima el feixuc pes tan mal midat a mes espatlles de poeta. En eixa lluita terrible en què, vençut o vencedor, sempre era jo qui rebia les espurnes, una malaltia em féu deixar los dolços aires de la pàtria per les ones de la mar, no tan amargues per mi d’ençà que bressaven mos flairosos somnis, i amb càntics i música m’hi cridaven hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres o aterradores davant mos ulls enlluernats, i, caigudes les barreres de mes muntanyes enyorades, mon horitzó poètic s’eixamplà com un cel que s’esboira.

Vegí Cadis, la de cent torres d’ivori, Àvila i Calpe, que semblen dos gegants que acaba de despartir lo Mediterrà d’una arrambada, obrint-se pas entre llurs peus de marbre. Al ferreny Montgó i al cap Finisterre demaní ses llegendes mig oblidades ja, com los pobles que les dictaren, i al Betis i Guadiana records de les terres submergides per a on degueren allargar ses argentades cintes; orí davant les sagrades cendres de Colon, que des de sa tomba miserable, vergonyosa per nosaltres a qui regalà un continent, sembla guardar-nos encara la perla de les Antilles; voregí les Açores i altres illes atlàntiques, que, com a pilastres del gran pont romput, ensenyen encara el front ratllat pel llamp de la venjança divina.

Entre ells m’afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques i esculls, llençant-los contra el cel, i amb brams i cridadissa pujar, caure, i amb los bocins de llur pelàsgica torre rodolar a l’abisme de les ones; i, no cal dir-ho, mon poema s’acabà per ell mateix, com una d’eixes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llença a la platja; i, bé o mal arrodonit, veu’s-el aquí.

¿Hauré deslluït i fet malbé aqueixes esbalaïdores tradicions, tresor de les centúries, escampat com les perles en les marines espanyoles? ¿Hauré esfullat aqueixes flors collides la matinada de ma vida en les valls i garrigues de la pàtria? Oh! si l’àliga m’hagués deixat ses enlairades ales, si hagués tingut la cadena d’or de la inspiració dels grans poetes, d’aqueixes perles, malaguanyades en mes mans barroeres, li n’hauria fet un collaret de sultana, i amb eixes i altres més ben triades flors hauria coronat son front de reina. Ara, ella em perdó si goso posar a ses plantes mon manadet d’espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleiat i beneït de Deu, de sa literatura.

Al despedir-me, fa poc temps, del mar, bressol de mes darreres il·lusions, tot assegurant los peus en los escalons del Moll de Barcelona, poc esperava jo una acollida tan amistosa i falaguera per al poema que, en mal endreçat manuscrit, duia sota l’aixella, salabrós encara i fent olor de quitrà i algues marines. Poc creia que, aprés de llegir-lo una i moltes vegades en lo racó de la llar catalana, los propis lo mostrassen als estranys, amb una mà signant i fent obirar ses curtes belleses, i amb l’altra cobrint, benèvols, sos defectes i tares. A l’amor de mos compatricis, representants de la pàtria i de les lletres, més que a mon propi enginy literari, dec la feliç entrada de ma nau en lo port de la bona anomenada. Grans mercès ne sien dades a la institució dels Jocs Florals que li ha esbrossat i obert lo camí, a l’Excma. Diputació que li ha obert los braços, i a tants periodistes, crítics i poetes que cobriren amb flors los brots sécs i espines de ma toia, i en ses ales les aixecaren tan amunt, tan amunt, que de part d’allà dels Pirineus, de l’altra vora de l’Ebro i afins, Qui ho diria! de l’altra banda de l’Atlàntic, l’han obirada.

Avui, al traure’l a la llum per segona volta, he procurat donar a alguns de sos quadros los darrers tocs i pinzellades, i entre altres no sé si encertades addicions, hi afegesc, com episodi, lo chor d’illes mediterrànees.

Lo que si m’és plaent, i penso que no desplaurà a quants fullegen lo volum de ma tan reduïda com afortunada obra, és la traducció castellana que l’acompanya, bonic i primorós treball d’argenter, del qual no me’n deixa dir res la modèstia del qui ha de vestir també amb la riquesa de la llengua de Cervantes aqueixes pobres i senzilles idees. I aquí, per ben escaiguda final de pròleg i capçalera de l’ATLÀNTIDA, transcriuré la coral enhorabona de l’immortal autor de Mirèio, sols per honrar-me amb sos conceptes triats i bellíssims com tot lo que raja de sa ploma d’or.
[...]

 

L’Atlàntida

L’Atlàntida el text, les Notes | Imatges de la Renaixença