Els treballs realitzats al voltant del llac Turkana, concretament l'any 1988
a Allia Bay i el 1994 a Kanapoi, pels equips d'Alan C. Walker i Meave Leakey,
van portar al descobriment d'una nova espècie d'homínid que va ser
anunciada a la revista Nature l'agost del 1995, i que va prendre el seu
nom de la paraula anam, que en el llenguatge de la població local
significa llac.
Els dos jaciments es troben a les proximitats del llac
Turkana, ja que el segon, que és el més allunyat, està
situat a 50 kilòmetres de les seves ribes. No sempre ha estat així
però, fa 4.200.000 anys tots dos emplaçaments es trobaven sota les
aigües, i va ser durant el posterior període de 200.000 anys que les
oscil·lacions de l'aigua van permetre crear un entorn prou arbrat com per
ser adient per a uns éssers que tenien més amor per les zones selvàtiques
que per la sabana.
La collita de fòssils, tot i ser més
abundant que en el cas del ramidus, és força
magra. Nou restes a Kanapoi i dotze a Allia Bay van servir per determinar la
nova espècie. Després, en succesives campanyes, s'han aconseguit
trobar 38 restes més que han permés als seus descobridors
confirmar i ampliar les hipòtesis inicials a un nou article aparegut també
a Nature, el maig del 1998.
Fins ara s'han trobat fragments de tíbia,
peroné, humer, mandíbula, maxil·lar superior, ossos del
canell i diverses dents que considerats en conjunt ens permeten imaginar un
individu amb trets simiescs i homínids que simplificant i en paraules de
la mateixa Meave Laekey, podríem representar com un cos d'afarensis amb un cap de ximpanzé.
Entre els
trets que comparteix amb els nostres cosins simis podem destacar que la seva
mandíbula inferior té la barbeta encara més desplaçada
cap enrera que els
afarensis i per tant el seu aspecte facial és
totalment simiesc. L'arc dental, en comptes de ser arrodonit com en els humans,
presenta uns costats paral·lels. I els canins, en el cas dels mascles, són
molt grans. Com a torna però, la seva inserció a la mandíbula
és més humana, ja que les seves arrels, en comptes de formar
l'angle típic del simis, són verticals. Això fa que les
dents no quedin projectades cap endavant. Tampoc trobem rastres del desgast que
s'originen els simis en afilar-los. Totes les dents tenen ja una considerabla
capa d'esmalt, els molars són més quadrats que al ramidus i els
canins són més reduïts.
No només trobem caracters
primitius a la mandíbula, ja que també l'os del canell l'acosta més
als ximpanzés que a nosaltres. De fet, sembla un bon trepador provist de
braços llargs i falanges corbades, si bé l'húmer presenta
ja una lleugera tendència a l'hominització.
Tanmateix i
malgrat l'aparença corporal de la seva meitat superior ens trobem, sense
cap mena de dubte, davant d'un homínid, tal com demostren les seves
extremitats inferiors, que tant per les seves mides, com la forma dels còndils
i de la part inferior de la tíbia ens permeten assegurar que estem
parlant d'un ésser bípede.
Una altra característica física
que a hores d'ara ha quedat plenament demostrada és el seu accentuat
dimorfisme sexual. Ara sabem que els mascles tenien una alçada d'uns 150
cm i una massa que oscil·lava entre els 55 i els 68 kgs, mentre que les
femelles amb una alçada de 105 cm estaven al voltant dels 27 kgs. En
conjunt, i a partir de la mesura de la tibia, sembla ser més gran que
ramidus i afarensis.
El seu hàbitat era mixte ja que oscil·lava
entre la sabana i la selva més esclarissada que es troba als seus límits.
Sobre
la seva cronologia podem dir que les noves dades recollides darrerament permeten
situar-lo temporalment amb una gran precisió, fent-lo viure durant un període
que oscil·la entre els 4.07 i 4.12 milions d'anys.
Darrera revisió feta el 22/07/99
This page hosted by 
Get you own
Free Home Page