L'erectus, que va aparèixer fa 1.8 milions d'anys és un vell conegut nostre, ja que les seves primeres restes van ser descobertes entre 1890 i 1894 al riu Solo (illa de Java) per Eugene Dubois, que el va batejar llavors com a Pithecanthropus erectus.
Aquesta espècie va tenir un èxit sense precedents, a banda de viure durant un període força llarg, ja que els darrers exemplars daten de fa 300.000 anys, va aconseguir en la seva llarga existència tot un seguit de fites que van revolucionar la posició de l'home a la Terra.
Comencem per una de les dues més importants, l'expansió. L'erectus és el primer "homo" que surt d'Àfrica i s'escampa per tota Euràsia, fins a Indonèsia, aturant-se només a la "Wallace's line", frontera que ja havia separat els mamífers australians dels asiàtics i que només serà superada pel seu successor, l'Homo sapiens. El fet que fa possible aquesta expansió és el canvi radical en el seu sistema de vida. Si amb l'habilis havia començat el consum de carn, tot i que limitat pel fet de ser un carronyaire, ara ens trobem davant d'un caçador que encara fuig dels gran felins però que alhora comença a ser temut i respectat per aquests mateixos animals. L'erectus és ja plenament un caçador-recol·lector que comença a independitzar-se de tots els lligams que limitaven l'expansió dels seus avantpassats australopitecins i habilis. Ja no depèn d'una manera tan exagerada dels canvis climàtics que al modificar sensiblement la flora africana posaven en perill la seva existència. Molt més flexible i adaptat als terrenys àrids, sabanes obertes i entorns menys estables comença a allunyar-se dels rius i llacs en les seves migracions rera la seva principal font d'alimentació, els animals. Aquests li proporcionen gairebé tot el que necessita. La carn per alimentar-se; ossos per fabricar armes i eines; pell per vestir-se quan, fa uns 800.000 anys, arriba a Europa on troba un clima força mes dur que al seu bressol africà; i també per fabricar "motxilles" on transportar els nens petits.
L'altra gran aportació de l'erectus és el descobriment del foc, fet que es produeix fa més de 400.000 anys, durant el període glacial de Mindel, ja que les restes més antigues, a la cova de Zhoukoudian, a la Xina, daten de fa 460.000 anys. També aquest descobriment revoluciona la seva manera de viure i els seus hàbits. Per primer cop l'home té llocs estables per viure, ara ho fa al voltant del foc que li permet, per una banda estar més calent i per l'altra allunyar els depredadors i dormir més tranquil. A més a més comença a poder "cuinar". La carn, que ja anteriorment preparava picant-la i tallant-la a bocinets, passa a ser encara més digerible, facilitant l'alimentació de nens i vells. El grup té ara llum més hores i per tant els processos de socialització i convivència, indispensables per a la caça, és veuen afavorits. La socialització té també les seves conseqüències, es fa indispensable un llenguatge per comunicar-se. Llenguatge molt primitiu, això sí, ja que la poca amplada del canal medul·lar no permet l'existència de una medul·la prou gruixuda com per a controlar perfectament el llenguatge i la respiració. L'erectus no pot dir frases llargues, ni mantenir una discussió durant hores però si és capaç d'emetre uns sons curts que ja fan possible la comunicació dins del grup (Quantes vegades funcionem només amb monosíl·labs i paraules?).
També els canvis físics són considerables. El crani que ens els primers exemplars té una capacitat mínima de 750 cc i mitjana de 900 cc, passa a tenir en els fòssils més recents 1225 cc, cosa que el deixa gairebé al mateix nivell que l'home actual. Pel que fa a la forma encara podem trobar individus amb cresta sagital, tot i que aquesta característica tant poc humana només la trobem en exemplars asiàtics. La part posterior del crani es desenvolupa força, passant a ser la seva forma general allargada i baixa. Aquest augment del volum posterior en relació amb els australopitecins, implica una molt bona vista. El front però, continua sent inexistent i també continua la presència de grans torus supraorbitals, més accentuats fins i tot que en el seu predecessor l'habilis, característiques ambdues que no li permetrien ser considerat gaire "maco" des d'un punt de vista actual. Tanmateix durant el període final de la seva existència comença a desenvolupar-se el front com a conseqüència d'un desenvolupament del lòbul frontal, per tant comencen també a aparèixer funcions pròpies d'un pensament complex i inexistents fins llavors, com ara el raonament, la predicció i la concentració. Continuant al crani, però baixant una mica, podem veure com les mandíbules i la dentadura canvien força. Si en els primer exemplars ens trobem unes mandíbules molt massives, la diversificació en l'aliment primer (abandonament de llavors, arrels i parts dures de les plantes), i l'ús del foc després, permeten que els molars es vagin fent cada cop més petits, tendència que també segueix la mandíbula. Continuen però sense tenir cap mena de barbeta.
Pel que fa al cos en general no podem generalitzar gaire, per tal com hi ha una gran diversitat. Si en algun moment de l'evolució humana ha tingut sentit la diferenciació en races, ha estat en aquesta època. Així per exemple, l'exemplar anomenat "Turkana boy" és alt i esvelt mentre que l'Home de Pequín, és baix i molt robust.
Si que podem dir tanmateix, que tenien un esquelet molt més robust que el de l'home actual, i que eren uns grans caminadors, ja que la pelvis més estreta feia que estessin més adaptats a la marxa bípeda que nosaltres. Per altra banda, la seva gran superfície corporal, els permetia regular la seva temperatura (mitjançant la suor) en les tòrrides sabanes africanes de forma més efectiva que nosaltres.
Si ens centrem en el seu representant més famós i complet, el "Turkana boy" o KNMWT-1500, que va viure fa 1.6 milions d'anys, hi ha un parell de fets que ens criden l'atenció. L'existència de sis costelles flotants que el feien molt més flexible que nosaltres i la seva gran alçada (tenia 1'65 metres en morir als 11 anys i es calcula que hauria arribat a tenir l'85 metres en l'edat adulta).
La gran disparitat física i algunes datacions fetes darrerament han canviat una mica la visió que fins ara teníem d'aquesta espècie. L'any 1994 es va procedir a analitzar els dipòsits volcànics on s'havia trobar un crani fossilitzat a Java i el resultat va ser sorprenent. Eren de feia 1.8 milions d'anys, per tant aquell crani era un dels primers representants de l'espècie. Davant del sorprenent fet només quedaven tres possibilitats: Primera, l'edat del dipòsit volcànic analitzat no corresponia a la del crani i per tant no havíem de modificar l'esquema anterior. Segona, no era l'erectus sinó l'habilis el primer que havia sortit d'Àfrica i l'evolució cap a aquest segon s'havia produït paral·lelament als dos continents; cosa que explicaria la gran divergència entre els erectus africans i els asiàtics. Tercera, la defensada per molts antropòlegs xinesos; l'erectus havia aparegut a Àsia i d'aquí havia passat a Àfrica. A hores d'ara encara no és clar quina de les tres és la correcta. El que sí està guanyant terreny es la tendència a considerar que dins del grup hem de diferenciar dues espècies, els antropòlegs reserven el vell nom d'erectus per als representants asiàtics, mentre que han creat una nova espècie, Homo ergaster, on encabiríem els representants africans.
Sigui quina sigui la tesi correcta hi ha uns fets innegables, ens trobem davant d'un ésser que va fer una gran salt endavant, escampant-se per tot el vell món i augmentant de manera considerable el seu nombre de representants. Per primer cop a l'història, el nombre d'éssers humans era considerable i res ja no seria igual ni per als altres animals, ni per a aquell descendent d'uns homínids petits i espantadíssos que havien aparegut un parell de milions d'anys abans. Les seves eines eren molt més perfeccionades, poc després de l'aparició de l'erectus, feia 1.7 milions d'anys (Konso-Gardula), s'havia passat de les "chopping tools" i els "choppers" a unes eines diversificades i més especialitzades: destrals de mà, ascles, ganivets, raspadors..., en fi, tots els estris que caracteritzen la cultura Acheuliana, la víctima passava a ser el botxí. Potser fins i tot havia arribat al canibalisme com semblen demostrar les restes de Zhoukoudian, però això mai no ho sabrem de segur.
Darrera revisió feta el 17/10/97
This page hosted by 
Get you own
Free Home Page