L'antropologia física presenta tot un seguit de característiques que la diferencien força d'altres ciències més "pures" com ara les matemàtiques o la física. Per una banda, deixa un ampli marge al subjectivisme, ja que la intuïció, la interpretació personal i la imaginació, tenen un paper considerable en la seva construcció.
Per una altra, les "proves" en les quals es basen els seus postulats no són mai clares ni definitives, ja que sempre es treballa a partir de restes incompletes i gairebé no es té mai en compte la varietat intraespecífica. Tot plegat fa que els fragments fòssils saltin amb massa freqüència d'una espècie a una altra.
Per acabar-ho d'adobar les restes es guarden zelosament, amb la qual cosa es dificulta el seu estudi. Es va rera d'una descoberta nova que sempre donarà més prestigi que la troballa de més restes d'una espècie ja coneguda, la qual cosa porta a prestar més atenció a les diferències que a les semblances. Els pes de les ideologies socials de l'època i de les tesis tradicionals és aclaparador. El consens entre els científics és impensable...
Ens trobem en un món on les restes no es poden datar amb una certesa absoluta i inqüestionable. Dates i espècies presenten unes fronteres massa borroses. Fets considerats inqüestionables i abastament demostrats, per a la majoria dels especialistes, com el bipedisme de Lucy, són encara posats en dubte per alguns investigadors i, les interpretacions, són tan nombroses com els grups de científics.
Tot plegat fa que qualsevol afirmació tingui un percentatge de relativitat i incertesa més elevat que a d'altres disciplines científiques, cosa que fa que cada informació que llegim difereixi, ni que sigui en petits detalls, de la que hem vist tot just abans o veurem una estona o uns dies després.
En resum, que la paraula certesa no forma part del vocabulari propi de la paleoantropologia i no ens ha d'estranyar que a la seva història hi hagi relliscades tan sonades com la del crani de Piltdown.

A més a més estem veiem com darrerament, l'antropologia física, rescriu les seves pàgines dia a dia, ja que el ritme de troballes s'ha accelerat molt els darrers anys.
Així, per exemple, durant els dos anys que tenen de vida aquestes pàgines hem pogut veure com s'han descobert dos nous homínids, l'Homo antecessor i l'Australopitecus garhi. Com la llista de simis primitius també s'ha enriquit amb el Victoriapithecus i el Morotopithecus bishopi, que passa a ser l'avantpassat més llunyà de tota la família hominoidea i com un altre simi, l'Oreopithecus, ens ha robat l'exclusiva de la marxa bípeda.
També les espècies ja conegudes han vist com canviava el que sabíem sobre elles. L'habilis veu perillar la seva classificació dins del gènere Homo. L'africanus (StW573) es fa més vell i roba a Lucy el títol de posseïdor de l'esquelet més antic i més complet, però queda cada cop més bandejat del nostre arbre familiar i pot acabar convertit en un carreró sense sortida, unint el seu destí al dels altres australopitecins robusts. La fabricació d'eines es fa cada cop més antiga i es troba ja a 2.6 milions d'anys del present. L'erectus perd el domini del foc, si més no a Zhoukoudien, però se li allarga el període d'existència i se li reconeixen habilitats marineres. El neanderthal queda fora de la nostra línia familiar per a més tard tornar-hi, cosa que també es produeix amb les seves capacitat lingüístiques, ara parlo, ara no parlo... Deu n'hi do per a un període tan curt.
Queda clar doncs que, en aquestes condicions, qualsevol afirmació és relativa i allò que avui es considera cert pot ser demà fals. Aquestes pàgines no són doncs un manual que encarni la veritat científica sobre el tema de la nostra evolució. Són només un intent de síntesi de tot allò que he llegit i sé, que és només una ínfima part d'allò que es publica i es sap sobre el tema.

Dit tot això, i centrant-me ja en el contingut de les meves pàgines, passo a fer alguns comentaris sobre quins criteris he fet servir en l'organització d'aquestes pàgines.
El fet d'haver agrupat tots els australopitecins robusts dins d'un sol epígraf penso que no sobtarà gaire, ja que es un fet habitual en força llibres d'antropologia. El mateix podem dir del criteri que he fet servir a l'hora de les denominacions. Australopithecus és un terme més estès que Paranthropus i per tant és el que he escollit.
Criteris semblants he fet servir quan no he diferenciat l'Homo rudolphensis de l'habilis, ni l'ergaster de l'erectus. No hi ha un criteri clar seguit per tots els antropòlegs i, en conseqüència, m'he inclinat per la postura més tradicional, senzilla i conservadora. No oblideu que aquestes planes van ser creades com a una ajuda a professors i estudiants de l'ESO
On sí he deixat de banda el conservadorisme ha estat en la inclusió de l'Homo antecessor. Tot i que la nova espècie encara no ha estat plenament acceptada i que les reserves es basen en raons lògiques i assenyades, he considerat que l'enrenou que havia ocasionat la troballa, la implicació dels nostres científics en la descoberta i el ressò trobat a uns diaris que normalment no s'interessen gaire pel tema, justificaven plenament l'existència d'aquest apartat.
El mateix punt de vista he adoptat en incloure els dos darrers australopitecins descoberts, el bahrelghazali i el garhi.

Darrera revisió feta el 04/08/99

This page hosted by
Get you own Free Home Page