La antigua Langue d'Oc se habla en toda esa región, y se llama "Occitan".
Puede pensarse que tiene un potencial lingüístico de unos 4 millones de
personas, aunque en la actualidad se ignora desde un punto de vista
estadístico cuál es su uso. No obstante, el estado francés está haciendo
una macroencuesta al respecto, cuyos resultados aparecerán antes del
verano que viene.

El occitan tiene cinco variantes reconocidas: Gascon, Provençau, Limosin,
Auvernhés y Lengadocian.

Una de ellas, el Gascon, es la que se habla por la zona próxima al Valle
de Arán y en el propio Arán, en donde lo llamamos Aranés. 

Esa zona viene a corresponder con la antigua demarcación romana de
Lugdunum Convenarum, cuyo nombre actual es Comminges, y cuyo pico más
emblemático, el Pic de Gar.

Por tanto, el Aranés es el gascón (variante del occitano) hablado en el
Valle de Arán.

Jo era plan petita quan mo'n anèrem de casa. Ère ua des cases més polides dera Val d'Aran, era casa de Bacanera, ben plantada ath miei dera vila de Bausen.

Era sua façada, tota de pèira, auie ues hièstres plan granes e damb ues flòrs que desvelhauen era beresa d'aquera casa. Eth tet ère cubèrt d'ua lòsa nèra e vielha. Ena pòrta i auie un picaport de hèr nere.

Ena nèira, un mòble de husta de herèisho, que mos regalèc Ton de Vila. Ath dessús, un miralh que hèc pare quan ère hustèr. I auie ua pòrta ara dreta, era codina, e ues escales que pujauen entàs crambes.

Era codina ère recubèrta de husta e damb ua taula de hai ath miei. En un cornèr, i auie era codinèra, eth horn, eth polader, e ua estatgèra a on se metien es olières, era sau e eth sucre. Ena recodina, se sauvauen toti es aliments en ua despensa.

En un aute cornèr, i auie un buffet, damb tota era vaishèra, es caceròles, es cubèrts, es vèires e es tovalhons e es estovalhes. Eth huèc se hège ena paret que desseparaue era codina dera nèira.

Naut i auie cinc crambes. Era de pare e mare, era de papa e mama, era mia e era cramba de banh.

En ua auta, era saleta d'estar, i auie ua humenèja, ua hièstra que daue vista ath Mont de Bacanera e dues crossadores, ua a on mare hège tricot e ua auta a on pare escriuie istòries. Pare escriuie molt mès jamés arribèc a poblicar arren.

Era mia cramba auie un lhet de husta e ua petita taula e un armari a conjunt. Dessús dera taula i auie un tapet que hèc mare e ua petita lampa. Ena paret penjaua es mèns diboishi.

Naut, en humarau, sauvauem toti es trastes vielhs e ath costat ua petita cramba a on papa trebalhaue.

Ath costat dera casa auíem un lauader e era bòrda, damb cinc vaques. Pujant per ua escala de husta, en ua dusaua planta sauvauem era palha e eth gran entàs garies qu'auiem en corrau. M'agradauem fòrça es garies, dilheu perque les veiguia petites coma jo.

Dempús, venerem es vaques e es garies, mès era casa non la volec arrès e aquiu se quedèc e aquiu deu èster, tota esbaussada e vielha, aquera casa de Bacanera, sauvant es nòsti rebrembes; es istòries de pare, es mens diboishi, eth nòste humarau... 
 

                                                                                                             Maria Vilches.