EL CONTE

M’esborronen aquesta gent del Partit Popular. Fa uns números parlava dels torturadors del règim franquista. Ara el govern ha decidit donar una medalla a la primera víctima d’ETA, un comissari de policia, que no era conegut per la seva labor policial, sinó per la seva tasca de torturador. Les seves víctimes afirmen que era un sàdic i un dels seus números preferits –en que demostrava que era un mestre– era el trencament de canells... sí el govern ja sap això i altres coses, però era un espanyol que complia perfectament el treball encomanat... i això és un mèrit per l’actual govern del PP.

L’altre fet, és que Aznar, el president del govern, davant del nacionalisme elogiï a un home, que fou ministre de Turisme primer i després d‘interior de la dictadura, el president de Galiza, Manuel Fraga Iribarne, com a representant de la millor Espanya, però com és conegut l’any 1967 va declarar: “Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Catalunya fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volver a utilizarlo” .

Amb aquests dos exemples significatius el PP espanyol –jo ja no m’atreviria a dir que molts, repeteixo, molts dirigents del PP català, actuessin de la mateixa manera. S’ha tret la careta de partit “centrista i moderat” i ha començat la reconquesta de les Espanyes, que vol dir País Basc –ja– i Catalunya, en un futur immediat.

Qui ens en salvarà d’aquesta ofensiva? Crec que si no s’auto-odien –i amb ells, Catalunya– el pes de la tasca de defensa, la tindran de portar molts dels dirigents catalans del PP i del PSC, ajudats per convergents, esquerra, iniciativa i totes les institucions i associacions del país i la mentalitat i comportament de tot un poble –no estem cridant el via fora...– culturalment identificat amb el seu país. I si les coses anessin així, aleshores, estimat lector, i si resistíssim el primer embat, seria el moment de dir: “Adéu...”, democràticament. Després de veure renéixer tantes nacions en el sí d’Europa, a la capital de l’imperi, Washington –es l’hora dels pobles digué l’emperador Clinton fa uns anys–, crec que ens donarien la seva benedicció.

De totes maneres sóc conscient de que aquest govern que té majoria parlamentària ha fet enfadar en el darrer any i mig també a pagesos, ramaders, transportistes, funcionaris, comerciants... bascos, catalans –després d’espoliar-nos 1 bilió de pessetes, es tornen a fer els ofesos si els demanem 10 mil milions per fer arribar el TGV a l’aeroport– i (no són de los nuestros, ai Cañete) aragonesos...

Mentre escric aquestes ratlles, un diumenge per la tarda, milers d’esquiadors retornen cap a casa, mentre altres milers davant dels televisors repassen les seves malalties, i encara més milers pensen que som a mig mes i com podran arribar a fi de mes, i molts esperen amb impaciència el vespre per saber que ha fet el seu estimat equip i uns immigrants –ciutadans del món– estan tancats en esglésies esperant uns papers, i la mort visita a les seves víctimes als llits de dolor o a la carretera i encara més milers de persones corren pel seu camí de Damasc, esperant que una llum els faci caure del cavall i es retrobin amb l’amor. El sol se’n va a poc a poc, mentre la lluna rumbera –grossa com un cabàs– prepara al so de la música, interpretada per una orquestra de desganats morts vivents..., el número de cada nit. Un poeta escriu mots sobre la pantalla d’un ordinador. Encara no ha entès que som al segle XXI. Per això sóc poeta, respon...

Esteve Mestre
 

El dia 30 de gener em va venir de gust d’agafar els noticiaris impresos i escoltar els de la televisió. En vaig traure una conclusió: no vaig entendre res del que havia llegit i havia vist. Hi havia una allau de notícies diàries que esgarrifava la terra i semblava que la volguessin esventrar per traure’n d’altres realment incrèdules. I el més bo de tot plegat és que el 85% no tenien pas una informació gaire positiva, més aviat ens fan empassar –o ens estem empassant inconscientment– un brollador de successos i cròniques que ens regiren la consciència i l’estómac. L’altre 15% es limitava a dir que el Barça “ha suat” la samarreta en un entrenament, que la Rociíto s’ha enfadat amb el seu “ex” i altres morbositats insistents i barroeres.

Ara no discutiré la manca de rigor dels mitjans informatius, aquí hi ha molt a defensar i molt a criticar. Només vull insistir en la frase “no entenc res” i no pas pel seu contingut sinó per la manera que volen que ens arribin les notícies els mateixos protagonistes.

No entenc com a l’Índia es pateix un terratrèmol tan devastador, però no perquè hagi succeït en un lloc on la geologia d’aquella zona sigui susceptible de patir aquests estralls, sinó perquè precisament ha passat en un país on la supervivència és l’única forma de contrarestar la pobresa i la misèria que arrosseguen des de temps colonials. No només és l’Índia, també hi ha el Salvador, Turquia, les Illes Galápagos, Indonèsia, Costa Rica... tot un seguit de països amb un poder adquisitiu sota mínims que no es poden permetre ensurts com aquests. I per què això no passa en països més desenvolupats? Per quina santa casualitat sempre hi ha els mateixos desgraciats? Per què sempre que demanen ajuda econòmica al món sencer només responen uns quants i no pas els qui veritablement tallen el bacallà en el desenvolupament econòmic mundial?

No entenc res del que succeeix a Xile. Si tothom sap que aquest dictador i tota la seva rècula ha segrestat, ha matat i ha extorsionat un grup aleatori de gent per aconseguir el poder, per què no el tanquen a la presó i s’ha acabat la història, almenys si la raó és així de simple i legal. I encara menys entenc aquesta justícia tan “democràtica” d’inculpar un delinqüent pobret de mi i disculpar, més ben dit, exculpar, tota una insígnia militar xilena perquè, segons sembla, el seu estat de salut no aguantaria un judici. No entenc tampoc per què hi ha propinoxetistes i antipinoxetistes en el mateix país quan el món sencer repudia l’anomenada “caravana de la mort”. Sembla que l’empresonaran, a casa seva, sense moure’s, i si la justícia xilena i mundial entén que només es pot tocar perquè almenys es vegi que algú fa alguna cosa, visca l’equanimitat de la justícia!

No entenc com s’ha arribat a la mal anomenada “crisi de les vaques boges”. Em sembla que ja s’ha arribat a un pou sense fons i la solució és més lluny que mai. Com pot ser que s’hagi arribat a aquest punt? Com pot ser que els de l’illa anglo-saxona ens hagin immers en aquesta situació tan desagradable i en surti il·lesa de qualsevol culpabilitat? El que dèiem abans, visca la justícia! Aquesta malaltia ha provocat conseqüències econòmiques incalculables arreu d’Europa, s’ha de pressupostar una nova partida de diners en l’agricultura i la ramaderia, però qui treballa aquestes bèsties: el ramader, els escorxadors, les empreses càrnies, les farineres o el Cañete? Qui fa aquest pinso procedent d’animals morts, el ramader també? O sigui que el més innocent de tot aquest enrenou, el qui fa la matèria prima de les receptes culinàries d’una famosa ministra, resulta que és el més perjudicial de tots perquè segons sembla li toca la subvenció més petita, no hi ha diners. No entenc res.

I tampoc no entenc una altra crònica estelar; què significa això d’extraure òrgans de nens morts i comercialitzar-los amb el desconeixement dels pares? No entenc com un seguit d’hospitals anglesos, es veu que la majoria, ha estat capaç de vendre trossets humans perquè la investigació d’aquell país sigui la més avançada d’Europa? Potser volen ser els primers a descobrir el gran secret de la vida. Suposo que és el que he insinuat línies enrere, hi ha interessos econòmics i qüestions polítiques pel mig i això és a la mà d’uns quants que es poden permetre manipular tot el que toquen tot i ser conscients que al cel difícilment hi faran cap. Malgrat això, em costa de creure que alguns que practiquen la medicina siguin capaços d’arribar en aquests paranys.

No deixem els calerons, la clau de molts maldecaps, perquè ara resulta que, entre altres coses, els funcionaris de l’Estat espanyol tenen dret a cobrar la part del sou congelat des del 1997 i les Corts argumenten que això vulnera les seves competències. No entenc que puguin dir subtileses com aquestes quan molts altres sectors socials surten al carrer el senyal de protesta i de discòrdia; a part dels funcionaris perquè han perdut poder adquisitiu, hi ha els proetarres i els antietarres per reclamar un fals diàleg; els immigrants cercant una espurna d’esperança; els catalans i els aragonesos perquè els prenen indegudament l’aigua de l’Ebre; els soldats dels Balcans que se senten desatesos per una possible síndrome d’abast transatlàntic; els camioners, agricultors i pescadors perquè el gasoil ha anat pels núvols...

Tot són reclamacions i més reclamacions però el nostre govern s’entossudeix a dir que no plorem tant que el creixement econòmic ha d’estar per sobre de qualsevol queixa, justificada o injustificada, sinó perdrem el tren d’Europa i la feina feta durant aquesta legislatura no haurà servit per a res de cara a unes properes eleccions. La veritat, no ho entenc. I tornant als funcionaris, tothom sap què vol dir tenir una feina com aquesta i estaré mig d’acord amb moltes veus que diuen que, econòmicament parlant, viuen més bé que els reis, però no em cap al cap que el govern digui que no té diners per pagar aquesta congelació, uns 5.000 milions, quan els mateixos polítics i grans personalitats amb càrrecs importants desconeixen la paraula “congelació” en el seu salari.

No entenc com encara estiguem tan amoïnats per la violència domèstica i els casos de parricidi i de pederàstia. No amoïnats perquè cada dia sentim una cosa o altra, sinó perquè la justícia, un altre cop aquesta paraula tan confusa, és tan inoperant i tan difícil de comprendre. No entenc per què s’ha de reformar tant el codi penal un cop ja hem conegut una llarga llista de dones maltractades i d’altres de mortes, moltes d’elles desemparades pels cossos de seguretat i per la mateixa societat, que sempre arriben tard a un mal ja consumat i irreversible.

En definitiva, no entenc per què la raça humana acostuma a reaccionar amb efectes retardats o, el que és pitjor, amagant conseqüències perfectament predictibles, altrament censurables i justificades pels afectats.

Sandra Tarragona
 

QUAN el bon temps obria les portes cap al carrer i el què fer de la gent era la banda sonora del dia, volia dir que s’ atansava el temps de les vacances. I quan al vaivé de cotxes plens de barcelonins pintaven el paisatge de Linyola, apareixien ells, gairebé sempre sols, algunes vegades amb fills no reconeguts, perduts i deixats, ignorants del menyspreu d’aquells que un dia els van estimar de petits i conscients de la mala baba dels que ara els coneixen. Caminen pels carrers de Linyola, amb mirada trista i cap a terra, sempre a mercè de la bona voluntat d’algun veí que els doni un bocí de pa.

La nit arribava, fosca i fresca, i ells buscaven alguna entrada per a dormir i protegir-se dels malparits. Qui sap si el demà els portaria millor o pitjor sort. No demanaven molt, alguna cosa per menjar, una mica d’aigua i aixopluc, i a canvi oferien lleialtat i amistat a qui els volgués acollir, i els més reforçats oferien, a més a més, protecció. No volien diners, ni papers, només bona voluntat i res de mals tractes.

Però arribava el dia en què uns representants de la llei se’ls emportava, objectant que eren un perill públic i interferien en el què fer diari de la gent honrada. Ells no preguntaven res, només els seus ulls i els seus laments reflectien el terror que els produïa tanta injustícia.

Eren uns éssers oblidats, algunes vegades de bona família, a qui la gent anomenava gossos sense amo.

Montserrat Giné