Ramon Solsona (1950) és un dels millors escriptors catalans. Escriu i llegeix la Contraportada de El Matí de Catalunya Ràdio. Autor de la lletra del Centenari del Barça, ha escrit Figues de Calidoscopi, Llibreta de Vacances, Les hores detingues, D.G., No tornarem mai més... Ha estat co-guionista d’Agència de Viatges i Estació d’enllaç. Us recomanem els seus llibres.

El prestigiós escriptor Ramon Solsona, va llegir a l’espai Contraportada del programa “El matí de Catalunya Ràdio” que dirigeix l ‘ Antoni Bassas, el següent text.

“Divendres 18 de maig del 2001.

Les campanes són notícia. Al Prat de Llobregat els lladres s’han endut la campana gran del rellotge de l’Ajuntament que està en procés de restauració. Des d’abans d’ahir, el campanar de Linyola ja disposa de tres campanes: l’Assumpta, la Quitèria i la Teresa Francesca. Com molts altres pobles, Linyola s’havia quedat sense campanes a la guerra civil, perquè el metall era utilitzat per a la indústria bèl·lica. També com a molts altres pobles, els primers anys de postguerra van restablir una campana. Ara han completat el joc definitiu de tres amb la Quitèria, convenientment afinada.

Què tenen les campanes que ens eixamplen el pit? Això sí, amb la condició de no tenir-ne una al costat de casa que marqui els quarts i les hores a grans batallades. TV3 va fer un reportatge sobre les campanes de Linyola i va ensenyar la plaça de l’església convertida en una festa. Els mestres hi van portar els nens i les nenes perquè veiessin en directe les maniobres de col·locació de la nova campana. Aquell dia, doncs, no hi va haver classe, però no es pot dir amb propietat que els alumnes de Linyola fessin campana.

Mestre Coromines diu que fer campana vol dir “córrer pel camp en lloc d’anar a estudi”. Ve, doncs, de camp i de campar i no de campana. En italià es diu marinare la scuola, que, en sentit literal, és “marinar l’escola, posar-la en remull”. En francès és faire l’école buissonnière, és a dir, “amagar l’escola entre matolls”. Els anglesos que no es perden en metàfores i diuen to play truant, que vol dir, ras i curt, “fer el gandul”. El castellà hacer novillos està relacionat amb saltar-se l’escola per anar a torejar novillos, en català, jònecs, o anar córrer bous, com diuen a les Terres de l’Ebre. Precisament a Tortosa de fer campana en diuen fer safrà, un eufemisme que vol dir “anar al camp per ajudar a collir safrà”.

Deixeu-me felicitar els mestres i les mestres de Linyola que van tenir l’encert de portar els alumnes a presenciar un esdeveniment excepcional, irrepetible. Han tingut més sort que aquests pobles on han substituït el so de les campanes per una rogallosa cinta magnetofònica i uns altaveus horribles. Quan aquests nens i nenes siguin grans, cada vegada que sentin la Quitèria, diran: ”Quan jo era petit, vaig veure com la instal·laven”. Que és el mateix que diuen els seus avis respecte a la campana que van reposar l’any 1941.

RAMON SOLSONA
 

Ens va tocar, per un caprici de la loteria del destí, obrir els nostres ulls al món en un lloc i un moment ben determinats: Linyola anys cinquanta o principis dels seixanta. Ben mirat hauríem pogut ésser suecs, ugandesos o filipins, però mireu com són les coses, som catalans i tant de bó.

Som els linyolencs que durant la infància vàrem arrossegar el dilema existencial dels diumenges a la tarda: ¿cinema, ball, o futbol? Els mateixos que entràvem a classe sota els acords d’una marxa militar, aquells nens i nenes que fèiem la col.lecció dels cromos dels herois de les sèries americanes de la tele que donaven amb una ampolla de “gaseosa la Casera”. Segurament al fons d’un calaix encara podríem trobar una figureta de plàstic groc del “Santo” que anava a les bosses de pipes, o un programa del cinema Planell on a les miges parts ens posaven cançons d’en Manolo Escobar per amenitzar l’espera de la segona pel.lícula; o potser un tros de paper amb les interminables còpies a les que el nostre mestre ens havia condemnat: “no hablaré en clase”. Som els nens i nenes que semblaven angelets del cel a la foto de la primera comunió, que anaven ben mudats a buscar la mona a casa dels padrinets, que temien el cop de regla d’algun professor pedagògicament parlant massa escrupulós. Nens i nenes que jugaven pels carrers del poble saltant a la corda, tirant baldufes o fent filigranes amb el yo-yo, els uns més discrets, els altres una mica més trastes.

Avui, quaranta anys més tard, aquests nens i aquestes nenes es poden relacionar normalment però en aquell moment, i parlant des d’un punt de vista purament masculí, vosaltres senyores éreu un gran misteri. Tirant llarg els més valents d’entre nosaltres us feien ballar en un racó dels palcos de l’Ateneu, allí on la família ens tenia a tots i a totes ben controlats esperant tenir l’edat per poder ballar a la pista, com els grans. Jo, personalment no he estat mai un bon ballador, així és que aprofito l’ocasió per demanar disculpes a totes aquelles a les que en un moment donat els hi vaig trepitjar les sabates de xarol del diumenge.

Una mica més tard, i coincidint amb la nostra adolescència, dues síl·labes d’origen britànic, ressonaren a tot el Pla de l’Urgell, el Big-Ben arribava amb la democràcia, i amb la pretesa llibertat condicional que vivíem. La febre del dissabte a la nit va contagiar la comarca. Discotequers, passotes, horteres i punkis es van lliurar a l’esport del moment: lligar. I prou que ho vàrem fer ¿oi? Per alguns de nosaltres la cosa anava més de psicodèlia, de concerts de rock a Canet de Mar i de viatges de motxilla cap a Ibissa. “Peace & Love” sota els acords dissonants dels Pink Floyd o les lletres surrealistes d’en Pau Riba. Qui més qui menys va viatjar d’una manera o d’un altra. Eren temps on tot es resumia en una paraula clau tan eficaç com el Sesam de l’Ali Babà: “experimentar”, que era un sinònim aproximatiu de viure, respirar, evadir-se. Teníem ganes de tastar la llibertat que durant tan de temps séns havia negat; els nostres detractors diran que ens vàrem passar un gra massa, que no vàrem tenir prou temps per digerir-ho i que vàrem confondre llibertat amb llibertinatge. Potser que no se n’adonen, però cal pensar que malgrat una mala digestió, el record que queda d’un bon àpat és el gust dels plats exquisits que s’ha tingut la sort de poder degustar.

Suposo que l’orgull més gran de la nostra generació ha estat el de donar color a un entorn on imperaven el gris i el negre, sortir dels motlles socials o si més no adaptar-los als nostres temps, obrir-nos més que tancar-nos, aprendre de la gent gran el que ens han sabut transmetre i respectuosament triar el que la nostra consciència ens ha dictat com el millor. Sempre hi poden haver excepcions, però globalment som una generació tolerant, dialogant, generosa i inquieta, que són, ni més ni menys, els ingredients de l’elixir màgic de l’eterna joventut.

Com diu una cançó, “…a partir de demà començaré a viure la meitat de la meva vida…”, l’altra meitat la tinc darrere i és una bona ocasió per fer-ne un balanç. Tot depèn de les nostres ambicions a la línia de sortida. Així, el que volia fer una carrera de seductor i que fins ara no s’hi ha pogut dedicar, més val que s’espabili i que miri de no fer el ridícol amb les nenes de vint anys; la que volia casar-se amb un milionari i anar a passar els estius a Montecarlo i els hiverns a Miami encara hi és a temps, cal que sigui conscient, però, que la competència serà nombrosa i potent. En un últim i desesperat intent encara ens queda el recurs als implants capilars, a la silicona als liftings i a les liposuccions, diuen que la cirurgia estètica avança a passos de gegant i fa miracles la qual cosa sempre és bona de saber per si de cas.

Siguem realistes, ja no som a temps de guanyar una medalla d’or als jocs olímpics, difícil ho veig d’endur-nos a l’hort a la Sharon Stone o al Tom Cruise (difícil però no missió impossible ¿eh?, no fotem). Guanyar un premi Nobel, obtenir un Òscar de l’Acadèmia de Hollywood, arribar a jugar al primer equip del Barça, convertir-nos en una estrella del rock o ésser el primer –o la primera– astronauta català(na) a posar el peu al planeta Mart ho tenim una mica cru; però de fet la nostra felicitat no depèn d’aquestes bajanades. Queden encara tantes coses per fer, totes aquestes coses que sempre hem volgut, que sempre hem desitjat encara les tenim a l’ abast. Ens queden molts dies per treure-li a la vida tot el suc, fins l’última gota, i ens queden moltes nits per viure-les apassionadament. Amb els nostres quaranta anys estrenem un nou mil.lenari, som la generació fronterera, som únics, excepcionals, irrepetibles; som els quadragenaris de l’any 2000 i això som molt pocs a poder-ho dir.

Josep Pinyol i Vidal
Fet a Nantes. Maig 2001