En Kwenya distingim diverses consonants i altres combinacions consonàntiques úniques. Vegem com pronunciar cada fonema per separat:

Adicionalment, l'alfabet kwenya inclou un seguit de combinacions consonàntiques:

Finalment, cal destacar que les paraules en kwenya només poden acabar en vocal, n, l, r, s o t.

Hi ha deu vocals kwenya: a, e, i, o, u, á, é, í, ó, ú. Les cinc primeres són iguals que les del nostre alfabet; e i o es pronuncien com les obertes del català. Les cinc restans són les vocals llargues i senzillament les pronunciarem allargant el so de la vocal: aa, ee, ii, oo, uu.

La representació de la síl.laba tònica kwenya no es fa gràficament. Totes les paraules de dues síl.labes són planes i les de tres o més són esdrúixules si la penúltima vocal és curta, i planes si és llarga.

En kwenya es presenten com a diftongs les sis combinacions següents: ai, oi, ui, au, eu, iu. Qualsevol altra combinació vocàlica s'haurà de pronunciar com a dos sons independents. Els diftongs citats tenen una entonació descendent, això és, es pronuncia amb més intensitat la primera vocal. L'única excepció n'és el diftong iu, que presenta una entonació ascendent.

Finalment trobem l'elisió, fenòmen que es produeix quan un mot acaba en -a i el següent comença per vocal. Davant d'aquesta situació podem substituir la -a per un apòstrof (') que fa de cohesionant.

Exercicis
Pronuncieu les paraules següents tot indicant-ne la síl.laba tònica:
- Anka (mandíbula), ankale (el Sol), ankalima (el/la més brillant);
- Ingóle (ciènciia, saber), ingólemo (algú molt sabi), ingolmo (sabi)
- Míre (joya, tresor), mírie (enjoiat), miril (joya brillant)
- Téra (recte), teerene (prim), tereva (penetrant, agut)
- Yalúme (antany), yalúmea (passat, antic), yalúmesse (hi havia una vegada...)

Sembla que el kwenya no fa distinció de gènere entre paraules. Això ho veiem en la carència de morfemes flexius de gènere dels determinants i adjectius. Tot i això, existeixen una sèrie de mots que es refereixen estrictament a éssers femenins o masculins i, per distingir-ne l'ambigüetat, canvien de terminació o, rarament, s'expressen amb un altre mot. Generalment, els mots que acaben en -i, -e, -ie, s'apliquen a noms femenins; i els mots que porten terminació -o, -u, acostumen a ser masculins.

Finalment, podem trobar un seguit de sufixs que indiquen una qualitat apliclable als noms masculins o femenins. Així, -wen (donzella), -ndis o -nis (potser), -isse (dona), -ien (donzella, filla), -iel (filla, donzella, dona), -rien o -riel (donzella engalanada), -rel o -sel (filla), -ndilme (amant de), són sufixs femenins; i -ion (fill, home), -ndil (amant de), -ndur (servent de), són sufixs masculins.

A diferència de moltes llengües centreuropees com és el català, el castella, el francès, l'italià o l'alemany, en kwenya, de manera semblant al anglès, l'article no és un element indispensable pel nom que l'acompanya. Així com en català la major part dels substantius s'han de determinar (el noi, un noi, les noies, unes noies, etc), el kwenya pot prescindir d'un article que el determini. De fet no existeix el determinant indefinit un, una, uns, unes. Podem parlar, en tot cas, de l'article el, la, els, les, que el kwenya tradueix per i, ja que no fa distinció entre noms femenins o masculins. Així doncs, tant podem trobar l'article representat com ometre'l, tot i que, en general, s'utilitza quan realment volem determinar un nom: quan diem el noi va a classe, sabem que, de tots els nois que coneixem, "aquest" és el que va a classe. En canvi, en un noi va a classe no sabem de qui se'ns parla; pot ser qualsevol noi. Passa el mateix en la llengua èlfica, només determinem el nom si és necessari, i si no ho és, senzillament no afegim cap article.

En els següents apartats veurem la formació dels substantius en kwenya. Per ara només hem de saber que el kwenya distingeix entre el singular, el plural simple, el plural partitiu, el plural dual i rara vegada el plural genèric. El singular designa un ítem, com ho faria qualsevol llengua romànica; el plural simple indica diverses coses i el plural dual n'indica només dues. Generalment s'utilitza per a objectes que van en parella com guants, sabates, arracades, etc. Observeu que d'altres llengües ja utilitzen un "plural dual"; l'alemany, per exemple, empra la partícula ein Paar + substantiu per expressar la dualitat d'objectes (ein Paar Handschuhe, "un parell de guants" o "dos guants"). El plural partitiu sembla que expressa molts objectes. Es creu que també podria tractar-se d'una dessignació d'objectes englobats dins un grup més gran. Podem parlar de moltes noies de la classe sabent que el nombre de noies a què ens referim ha de ser més petit que el nombre total de noies de la classe. El plural genèric, utilitzat amb poca freqüència, engloba tots els integrants d'un poble o raça. Aquest es forma mitjançant la partícula -lie al substantiu corresponent (Eldalie, "poble dels elfs").

Sabem del cert que la gramàtica que va utilitzar Tolkien per a elaborar el llenguatge èlfic la va extreure en gran mesura del finès, llengua per la qual estava molt interessat. Però el finès no és una llengua molt difosa entre els europeus, de manera que m'he valgut d'altres similituds entre llengües més comunes. Una d'elles, molt útil per la seva lògica i per les seves arrels nòrdiques, és l'alemany. L'alemany utilitza "casos" per construir la seva gramàtica de manera semblant al kwenya; però, és clar, en té menys. Tot i així, són vàlids per iniciar-se en la comprensió d'aquest tipus de gramàtiques. El kwenya presenta deu casos: nominatiu, acusatiu, instrumental, genitiu partitivo-derivatiu, genitiu posesivo-adjectival, alatiu, datiu, locatiu, adesiu i ablatiu; respecte dels quatre de l'alemany (nominatiu, acusatiu, datiu i genitiu). Tot seguit estudiarem cada cas i les formacions que adopten els mots en aquests.
Abans de tot, cal tenir en compte les declinacions que empra el kwenya. Serveixi el quadre següent de referència constant sobre les declinacions del kwenya, degut a que se'n parlarà quan estudiem tots els casos.

Veiem que dins la primera declinació hi ha dues variants, les paraules acabades en vocal i les acabades en -ie; dins la segona declinació trobem els mots acabats en vocal i els acabats en consonant.

El nominatiu és el més simple de tots els casos. El trobem en la oració únicament com a subjecte, això és, només quan el substantiu actui de subjecte en una oració utilitzarem aquest cas. El nominatiu també es troba als diccionaris, ja que és la forma primaria dels mots, i també el podem trobar en vocatius.
En nominatiu, el singular no té terminació, senzillament s'emprarà el mot que trobem als diccionaris. El plural simple es forma afegint la terminació -r en els mots acabats en -a, -o, -u, -ie; i afegint la terminació -i a les paraules acabades en consonant. Els mots acabats en -e (però no en -ie) canviaran la e per -i. El plural partitiu es forma mitjançant la partícula -li, que equival a molts. Els mots acabats en vocal acostumen a ser regulars pel que fa a la formació del plural partitiu, però els acabats en consonant tenen regularitats: si al afegir la terminació la combinació de sons és incoherent (vegeu l'apartat de fonètica) és freqüent afegir una vocal de lligam com -e- o -i-. Finalment, el plural dual es forma amb el sufix -t. Per motius fonètics, si l'última consonant és -t o -d s'afegirà -u enlloc de -t. Vegem un quadre que ho simplifica tot.

Important:a partir d'aquest punt utilitzarem sovint aquests quadres conceptuals. Cal entendre que, quan trobem dues divisions dins d'un mateix nombre (singular, plural simple...), ens estem referint a les terminacions corresponents a la 1ª i 2ª declinacions respectivament.

Aquí disposo alguns exemples. Seria interessant que s'estudiessin amb detall i se'n fes una revisió de tot el que s'ha fet fins ara (proveu la pronunciació, la identificació de la síl.laba tònica -no és tan senzill com sembla-, vegeu si hi ha diftongs i com s'han de pronunciar, etc.). També és recomanable agafar a l'atzar alguns mots del diccionari i practicar la formació del nominatiu, i, més tard, la dels altres casos.

L'acusatiu, com en llatí, es posa després de les preposicions, i el distingirem de l'acusatiu per la posició i el context de l'oració.

Tant en català com en castellà podem trobar els complements circumstancials d'instrument o CCI. L'instrumental funciona de manera semblant a aquests complements. Ens indica el "per mitjà de", "per", "per a", "amb", "mitjançant"; pel qual es realitza l'acció. Quan hi ha ambigüitat amb el locatiu (sovint la hi ha), que expressa lloc on es realitza l'acció, emprarem sempre l'instrumental. Aquest cas també s'utilitza com a complement agent enuna oració passiva, tot i que això s'explicarà amb detall més avall. A continuació s'exposen les terminacions de l'instrumental. Noteu que per a la formació del plural dual s'han seguit les mateixes regles que en el nominatiu.

En alguns casos, els mots acabats en -e amb la penúltima vocal llarga (súre, líre) substitueixen la -e per -i a l'hora d'afegir terminacions complexes (súrinen, lírinen).

Com en l'alemany, el genitiu respon a la preposició "de" i s'utilitza per modificar el significat d'un mot mitjançant un altre mot. Per exemple, a "el cotxe del meu pare" modifiquem la paraula cotxe per donar-li un sentit més ampli: que és del meu pare. S'anomena partitiu quan modifiquem un nom a partir d'un altre nom incontable: per exemple a "una gerra d'hidromel", on el mot gerra és modificat pel nom incontable hidromel; i es diu derivatiu quan el nom modificador és origen o causa del primer: per exemple a "l'anell d'en Sauron", on veiem que l'anell procedeix d'en Sauron, ja que és ell qui el va fer; a "el corn de Boromir", veiem que el corn pertany a Boromir, com a conseqüència d'un regal o bé perquè ell el va fer. A continuació segueixen les terminacions corresponents al partitivo-derivatiu.

El genitiu posesivo-adjectival representa l'autèntic genitiu: el que indica possessió. Però sovint hi ha confusió sobre quin dels dos genitius hem d'insertar. Per aquest motiu diem que el preimer genitiu, el genitiu partitivo-derivatiu, és el que mana en cas de dubte. No està molt clar tampoc quines característiques específiques van associades a aquest cas, i tampoc tenim la formació del seu corresponent plural dual (per sort és el que s'utilitza amb menys freqüència), però per deducció l'emprarem quan veiem molt clar que el primer no satisfà els requeriments de la oració. Per altra banda, se sap que aquest genitiu s'utilitza molt bé quan volem descriure una qualitat del nom que modifiquem (el noi de cabells lluents, per exemple). Les seves terminacions són:

Hi ha, a més, una construcció especial denominada genitiu posicional de la qual s'en té molt poca informació. No el veurem aquí, sobretot per facilitar la simplicitat estructural i per no aportar més matèria del tipus "excepcions i normes o construccions especials", ja que només es pretén donar una idea bàsica sobre la gramàtica èlfica.

L'alatiu s'utilitza per expressar la direcció del moviment o el punt final d'un canvi. Respon a la pregunta "a on" o "cap a on". En català i en castellà, es molt fàcil l'existència d'errors d'aquest tipus: no és correcte dir "on vas?" ni dir "a on ets", tot i que en el llenguatge parlat s'acostumen a solapar aquests dos termes. Com a llengua de referència per aquest problema podem utilitzar l'alemany, un idioma molt coherent en aquest aspecte i que segueix la norma fil per randa: wohin equival a "a on", mentres que wo equival a "on". El parlant alemany sempre utilitza la fórmula correctament, de manera que ens pot servir de model en cas de dubte.
L'alatiu també pot expressar el moment previst d'una acció responent a les preguntes "per quant" o la finalitat d'una acció: "per a què"; o el destinatari de l'acció, que respon a "a qui" o "per a qui". També pot exercir de compl. circumstancial de finalitat (CCF) o de complement indirecte responent a "qui", "a qui" o "per a qui" (Gandalf va donar una pipa al seu company de viatge). Donem les terminacions corresponents.

Aquest cas s'empra per indicar procedència, lloc, situació o mement de l'origen d'una acció o moviment. Respon a "d'on" i "des de quan". Vegem les seves terminacions:

El datiu és la forma reduïda de l'alatiu. Semblant a l'alemany (dem, der, dem, den), el datiu s'empra com a complement circumstancial de finalitat i, sobretot, com a complement indirecte. Podem utilitzar qualsevol dels dos (datiu o alatiu) per expressar aquests complements. Sembla però, que, per ser més simplificat, el datiu correspongui a un llenguatge més propriament quotidià o parlat, mentres que l'alatiu es faci servir com a parla culta o formal. La seva formació és la següent:

L'adesiu és el cas del qual en tenim menys informació. No existeix (de moment) cap exemple on s'apliqui aquest cas, de manera que només s'han donat hipòtesis sense fonament estable, tot i que bastant notòries. És possible que es tracti d'una forma reduïda del locatiu, com en el cas del datiu. Anàlisis més detallats, revelen que podria ser un cas utilitzar per a la formació del verb tenir (vegeu el cas del locatiu), tot i que no és una afirmació comprovada. Tenim, almenys, les terminacions corresponents, encara que no tenim la que forma el plural dual.