En català i en castellà tenim tota tota una sèrie de pronoms personals. Aquests pronoms poden fer la funció de subjecte (jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/es), poden fer la funció de complement directe (em, et, el/la/ho, ens, us, els), o bé poden exercir la funció de complement indirecte (em, et, li, ens, us, els). Fixant-nos-hi, veiem que aquests pronoms són independents, és a dir, que tenen un sentit propi i van lliures, d'alguna manera. Per altra banda és possible que trobem aquests mateixos pronoms com a afixos lligats al verb. Quan obviem els pronoms de subjecte (és a dir quant no esmentem el subjecte) en una oració, com sabem a quina persona ens referim? Bé, ho sabem perquè el verb porta un morfema flexiu de persona que ens indica de qui estem parlant. Aquests morfemes poden ser diversos. Per exemple, l'arrel del verb menjar és menj-. A ella hi apliquem els morfemes -o, -es, -a, -em, -eu, -en per conjugar el present d'indicatiu. Si ho volguessim fer en el pretèrit imperfet, els morfemes serien els mateixos (o gairebé), però afegiríem la partícula -av-, que indica passat (menjava, menjaves, menjava, menjavem, menjaveu, menjaven). És evident que hi ha verbs que tenen conjugacions més complexes, però el que vull donar a entendre és un sistema fàcil i eficaç de veure que a l'arrel d'un verb hi afegim un morfema de temps verbal i un de persona. De la mateixa manera veiem que els pronoms de complement directe també poden establir-se com a pronoms afixos situant-se darrera del verb (-me, -te, -lo/-la/-ho, -nos, -vos, -los). Per exemple "Et vull regalar això" té funció de complement indirecte, i "Vull regalar-te això" també té la mateixa funció.

I ara, per què serveix tot això? Bé. Les fonts en les que m'he basat no donaven a entendre mai perquè la gramàtica era d'aquesta manera o d'aquesta altra. Vull dir que, per entendre una llengua, no val només a dir això és així i prou. Per comprendre els fonaments, cal veure quines relacions hi ha entre la nostra llengua, derivada del llatí (llengua en què es basà en bona part per el.laborar el kwenya), i el mateix kwenya. Per això vull fer veure que el que aquí presento, no és una llengua extranya que s'inventà Tolkien a la desesperada. No és, de fet, complicada d'entendre si veiem la gran quantitat de similituds que té amb la nostra (i amb d'altres). Més aviat al contrari, un cop l'hem assimilat, la resta és vocabulari, que sempre som a temps d'estudiar.

Dit això, vegem els pronoms personals que presenta el kwenya:
Ja hem vist que els pronoms que fan la funció de subjecte en català poden presentar-se en forma independent o en forma d'afix. A més, recordant els casos del nom, veiem que la funció de subjecte dels noms kwenya la realitza el nominatiu. Amb això diferenciem d'entrada els pronoms personals de nominatiu, és a dir, aquells que realitzen la funció de subjecte. Aquests poden ser independents, és a dir, els que van lliures, o afixos, és a dir, els que van units i dependents al verb.
També hem vist que hi havia certs pronoms que feien la funció de complement directe, i, segons els casos del nom kwenya, aquesta funció la dóna l'acusatiu. Amb això ja tenim els pronoms personals d'acusatiu, que com ja hem vist poden ser independents o afixos.
Finalment, trobem els pronoms que fan la funció de complement indirecte. Segons els casos kwenya, aquesta funció correspon a la de l'alatiu. Però també hem vist que l'alatiu té una forma reduïda anomenada datiu, que va molt bé per expressar el complement indirecte (ja que l'alatiu sembla que respon a moltes preguntes, i no exclusivament a la de complement indirecte -vegeu apartat del nom kwenya-), així que obtindrem els pronoms personals de datiu. Aquesta vegada, però, només hi trobem els independents, malgrat que en català també aquests poden ser afixos ("Vull regalar-li això"). Ara ja tenim els tipus de pronoms personals que existeixen en kwenya, però abans de veure quin és cadascún d'ells per separat, cal fer esment en una cosa.
En català, els pronoms poden ser de 1ª, 2ª o 3ª persona del singular o del plural. En kwenya passa el mateix, però es fa una distinció especial en cadascún d'ells. En kwenya, la segona persona del singular (el tu) té dues variants. Pot ser un "tu" reverencial, una cosa semblant al nostre "vostè" o "vos", i pot ser un "tu" familiar, que vindria a ser el mateix "tu" que en català. Però el cas més complex és el de la primera persona del plural (el nosaltres). En la majoria de llengües pròximes, quan parlem de "nosaltres" no diem a qui ens referim exactament. El kwenya si. Posem per cas que jo i una colla d'amics estem parlant amb un grup de noies. Si jo dic "nosaltres som de Lleida, i vosaltres?", aquest "nosaltres" inclou a mi i a la meva colla, però no al grup de noies (o a una noia, si fos el cas). El kwenya anomena a aquest plural plural exclusiu, ja que exclou el o els membres als qui em dirigeixo. En canvi, si dic "nosaltres podríem formar parelles de nois i noies", aquest plural inclou tan a mi i al meu grup com al grup de les noies (o la noia, si fos el cas). S'anomena, per tant, plural inclusiu, ja que ens inclou a tots. En el cas de que només hi fos jo i una noia passaria el mateix: si digués "nosaltres, el meu germà i jo, som de Lleida, i tu?", aquest "nosaltres" inclouria a mi i al meu germà, però no a la noia amb qui parlo. És el dual exclusiu. En la sentència "nosaltres fem una bona parella", em refereixo a mi i a la noia. És el dual inclusiu.
Dit tot això, vegem ara els pronoms personals kwenya:

Si analitzem bé el quadre, notarem que no és tan complicat: totes les variants dels pronoms tenen una lletra en comú (per ordre: n, l, t, r/s, m, m, v, v, l, t). No ens hem de preocupar massa pel problema dels plurals de primera persona. El millor mètode quan realitzem una oració és memoritzar-ne només un. Quan construïm l'oració sempre posem el mateix, i després, un cop analitzats els possibles errors que pot comprendre, cercar quin és el plural que més ens convé. A base d'exercicis com aquest, automatitzarem el procés i no ens haurà calgut memoritzar des d'un bon principi les tres variants.

Ja hem vist que els pronoms kwenya podien ser independents o afixos. Bé, en català per exemple, en la oració "Jo menjo patates" trobem que hi ha un subjecte explícit, "Jo" i, a més, hem conjugat el verb en primera persona: "menjo". En aquesta oració, d'alguna manera hem repetit el subjecte. Si l'oració només hagués estat "menjo patates", la informació seria exactament la mateixa. Així mateix, malgrat que el català no ho permet, l'oració "Jo menj patates" també l'entenem. El verb no hi és conjugat, però el "Jo" ja aporta la informació que precisa la frase. Aquest aspecte de repetició o redundància també el podem trobar en els pronoms de complement directe ("No l'he trobat, a la noia") i en els de complement indirecte ("Vull fer-li un regal a la noia"). El kwenya no precisa d'aquesta repetició. Quan trobem un subjecte explícit en la oració, no és necessari (de fet és incorrecte) afegir el pronom nominatiu afix al verb. Només quan el subjecte no hi és present explícitament, és obligatori conjugar el verb amb un pronom afix. En la lliçó següent, veurem com formar els temps verbals. Així doncs, les regles d'utilització dels pronoms en kwenya són les següents:

1. En absència de subjecte s'utilitzen els pronoms afixos
2. El pronom d'acusatiu afix només s'utilitza si el subjecte és un pronom afix de nominatiu
3. El pronom de nominatiu independent s'utilitza quan no hi ha subjecte o per emfatitzar
4. El pronom d'acusatiu independent s'utilitza en els imperatius o quan no hi ha cap pronom de nominatiu afix
5. El pronom de datiu independent s'utilitza sempre (que no hi hagi un nom en datiu, és clar), ja que no té forma afix

Abans d'intentar afegir qualsevol pronom afix (així com qualsevol terminació de temps), hem de extreure l'arrel simple del verb. Com veurem a la secció dedicada al verb, alguns verbs són arrel pura, és a dir, tots els afixos i terminacions van directament a continuació del verb (sovint haurem d'afegir una vocal d'enllaç o suprimir alguna consonant, però en principi no cal "retocar" el verb). N'hi ha d'altres, emperò, que porten inherent una terminació que haurem d'extreure per a obtenir l'arrel pura. Serveixi com a manera d'entendre-ho, que del verb "menjar" en treiem la "terminació" "-ar" i ens queda l'arrel lexemàtica "menj-". Quan ja tenim l'arrel podem procedir a colocar els sufixos adients. En primer lloc deixarem pas a les terminacions de temps verbal, que veurem a l'apartat següent. Només després podem afegir els pronoms afixos. Per ara, no inclourem morfemes de temps verbal. Ens quedarem amb el verb en present d'indicatiu, que només té la terminació -a en singular i -ar en plural.

Vegem ara alguns casos de pronominalització per als pronoms de nominatiu

Pel que fa als pronoms d'acusatiu independent, només en tenim un exemple, i està en una frase imperativa, mode que normalment no porta pronom nominatiu afix, i per tant, l'únic pronom d'acusatiu vàlid és l'independent. Però procureu no fer un ús freqüent d'aquest pronom, ja que és un dels més desconeguts pel que fa a la seva estructura i la seva disposició.

Sense tenir cap prova clara de la seva existència, s'ha proposat la possible existència dels pronoms possessius. Podríem dir que són la forma tònica dels adjectius possessius (els veurem a l'apartat dedicat a l'adjectiu). Equivalen a "el meu", "el teu", "el seu", etc. en la frase "Aquest llapis és el meu". En català, tan el pronom com l'adjectiu possessius són homònims. Per distinguir-los més clarament podem passar-nos a alguna altra llengua. El castellà diria "el mío", "el tuyo" en oposició a "mi", "tu", per exemple. Noteu que per formar els pronoms possessius s'afegeix i- (en 1ª persona del singular) o e- (la resta de persones) a les formes completes dels adjectius possessius.

Tampoc en el cas dels pronoms demostratius tenim evidències de que siguin formes correctes, ni sabem si adquireixen irregularitats o variants, o si prenen terminacions diferents en la 3ª persona. Tanmateix, donem aquí els tres més importants.

La partícula invariable i podria formar els pronoms de relatiu. En aquest cas, equivaldria a "que", "els que" o "al que" i alguns més. És possible (no cert) que pugui prendre les formes corresponents a "en el moment que" i "en el lloc que", íre i ímen, que correspondrien als pronoms del català "on" i "quan" (per exemple a "seré metge quan sigui gran" o "vull quedar-me on sóc"), que no s'han de confondre amb els pronoms interrogatius.

Es coneix certament el pronom interrogatiu man, que equival a "qui". D'aquest pronom es pot formar manen, que equival a "com". Els lingüistes també han deduït mana, "què és" partint de la construcció man + ná (és). Però això significaria que la partícula man equival a "què". Amb això s'ha suggerit la possibilitat que man pugui actuar com a "què" i com a "qui" a la vegada. Finalment podem destacar els pronoms íre i ímen, ja vistos, que correspondrien a "quan" i "on".