PORTELL (1701-1800)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

Trobem dades del cens d'aquell any en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Fogatge de 1703", i cita la font d'on ho treuen: [PÉREZ APARICIO, Carmen: El fogatge de 1703. Nuevos datos para la historia demográfica del País Valenciano", dins AAVV: La población valenciana, pasado, presente, futuro, Alacant. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1998, pp.70-94] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

Sarthou, parlant de Cinctorres, diu que van ser els primers que van donar-li suport als Austries:

<<En 1705 fué el primer pueblo que enarboló la bandera á favor de la casa de Austria, al mismo tiempo que Morella y Benassal reparaban sus antiguos muros para defender al rey Felipe. Tanto en la guerra de los siete años como en la última guerra civil [per Sarhou, que encara no havia vist la Guerra Civil del 1936] sufrió mucho esta población, padeciendo con resignación las vejaciones de los pueblos abiertos en tiempos de guerra.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.686-687. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

1707

Abril, 25. Batalla d’Almansa. Junt amb aquesta vila manxega foren derrotades les forces angleses, holandeses i portugueses per l’exèrcit borbònic comandat pel duc de Berwick, i podent entrar així a València el 8 de maig.

 [ARDIT, Manuel, en GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià, p. 173. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. 1992]

1707

Juny, 29. Abolició dels drets forals dels regnes d’Aragó i València amb el Decret de Nova Planta de Felip V, rei borbò que va guanyar la guerra de succesió contra l’Arxiduc Carles d’Àustria, i després de guanyar la “Batalla d’Almansa” i entrar a València. Aquest decret, que aboleix els furs, el basen en “...el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas...” Una de les conseqüènces d’aquesta unificació espanyola va ser que el català, que s’hi havia mantingut sòlidament estable com a llengua oficial durant els dos darrers segles forals, fou substituït pel castellà des del mateix any 1707, encara que els comerciants i l’esglèsia el continuaren utilitzant però això sí amb una tendència decreixent. De fet, a mitjan segle, l’arquebisbe valencià, Andrés Mayoral ordenà la castellanitzacio de la documentació eclesiàstica, i introduí la norma que els cognoms foren escrits en grafia castellana.

  [ARDIT, Manuel, en GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià, p. 175. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. 1992]

Sarthou, parlant de Castellfort, diu que prop d'allà va haver una forta batalla:

<<En 1708, durante la guerra de Flipe IV de Valencia y V de Castilla con los austríacos, tuvo lugar en estas cercanías de Castellfort una sangrienta batalla entre ambos ejércitos beligerantes. Durante ella hizo heroísmo de caridad el entonces cura del pueblo cuyo nombre se ha perdido en la historia.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.682. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

1710

Juliol. Durant la Guerra de Succesió (1700-1746), Felip V és nomenat rei d'Espanya, i els partidaris de l'Arxiduc dels Austria, Carlos entren en conflicte amb els partidaris dels borbònics ("maulets" en front de "botiflers" -que, per cert, ve de "beauty flowers", per la flor de lis, emblema dels de borbònics-). Monfort ens dóna dades d'aquell període. Transcribim un petit fragment del pas de les tropes per les nostres terres: "Luis XIV pide la paz, pero la guerra sigue. La batalla de Malplaquet, en 1709, obligó a Luis XIV a pedir la paz; pero la humillante condición de que ordenara a su nieto Felipe V a salir de España, condición no aceptada por éste, hizo que la guerra continuase. En las regiones del Maestrazgo y Morella, por el conde de Rupelmonde -año 1709-, quien, al ser destinado en abril de dicho año al batallón de Tortosa dejó algunos dragones y una compañía al mando de Felipe Ibáñez. Especializado en la guerra de guerrillas, ganó Ibáñez por la sorpresa del barranco de Sellumbres -Roca Parda-, y las acciones de Cinctorres, llano dels Cirers y Castell de Cabres, pero fue derrotado en el puente de Todolella, sobre el río Cantavieja, el 30 de julio de 1710."

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p.521. Ajuntament de Vilafranca. 1999]

Sarthou, segurament fent-se ressó de la publicació en 1868 del llibre "Morella y sus aldeas" de José Segura y Barreda (que per cert, no sabem fins a quin punt és creïble, com ja se n'adona Sarthou: "obra en tres tomos, á la que remitimos al lector, no sin reconocer que no está exenta de algunos errores"), parla de Morella:

<<En la desastrosa guerra de Sucesión, se decidió Morella por la casa de Francia, y después de sostener un largo y pesado sitio, al perder toda esperanza de posible socorro, se entregó á las tropas del Archiduque, por medio de un honroso tratado (Felipe IV de Francia y V de Castilla, el primer Borbón, premió más tarde su lealtad y sumisión filial concediéndole á la villa voto en Cortes).

En 14 Septiembre 1710, las tropas del Archiduque bloquearon la villa de Morella, y el 20 intentaron un formidable asalto, siendo valerosamente rechazados por los morellanos, al mando de su gobernador Francisco Bustamante. También fueron rechazados en su intento de entrada á traición en 4 Octubre. En 29 Octubre bombardearon la plaza, y en otro asalto del 15 Noviembre del mismo año tuvieron 60 muertos y más de 100 heridos, sin lograr su intento. Al fin, después de tres meses de sitio y terribles bombardeos, se rindió Morella en 15 Diciembre 1710. En 3 Febrero 1711, rindiose Morella á las tropas borbónicas, recibidas por el pueblo con gran júbilo.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.665. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

Sarthou, segurament fent-se ressó de la publicació en 1868 del llibre "Morella y sus aldeas" de José Segura y Barreda (que per cert, no sabem fins a quin punt és creïble, com ja se n'adona Sarthou: "obra en tres tomos, á la que remitimos al lector, no sin reconocer que no está exenta de algunos errores"), parlant de la Todolella:

<<En 1710, cuando la guerra borbónica, presenciose aquí una sangrienta batalla en el puente del río Cantavieja. Sabedores los morellanos de la llegada de los "migueletes" enemigos del Rey, salieron á su encuentro, siendo derrotados por su inferioridad numérica.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.711. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

Trobem dades del cens de 1712-1713 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Cens de Campoflorido (1712/1713)", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 208-225.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

1716

Agost. En Forcall, els llibres de registre de l’esglèsia estan escrits en valencià fins agost de 1716, data en que apareix el castellà i ja fins l’actualitat. [PENSAR QUE EL 11 DE SETEMBRE DE 1714 ENTRA EN VIGOR EL DECRET DE NOVA PLANTA QUAN FELIP V ESDEVÉ MONARCA ABSOLUT EN TOTA ESPANYA DESPRÉS DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. ES PROHIBEIX L’ÚS OFICIAL DEL CATALÀ, QUE NO SE RECUPERARÀ FINS A LA II REPÚBLICA, EN 1931, QUAN SERÀ COOFICIAL AMB EL CASTELLÀ. PERÒ A LA FI DE LA GUERRA CIVIL, EN 1939 ES TORNA A PROHIBIR I JA FINS A LA MORT DE FRANCO I LA RECUPERACIÓ DELS PODERS POLÍTICS CATALANS, L’ANY 1979]

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos Históricos (1966-1993). Ayuntamiento de Forcall. 1994]

1725

Data que posa al llindar del balcó de la casa de Adelaida Moles, al carrer Calvari, núm. 18: “EL AÑO 1725”. A la teulada de la mateixa casa n’hi havia una altra que posava “AÑO 1741”.

Trobem dades del cens de 1730 en una web de la Universitat Jaume I de Castelló, concretament en el "Padró per a l'equivalent de 1730", i cita la font d'on ho treuen: [BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1994, pàgs. 226-243.] En la mateixa web apareixen molts altres censos. Les dades que dóna són, textualment:

1741

Data que posa a una teula de la casa de Adelaida Moles, al carrer Calvari, núm. 18, on posa “AÑO”, curiosament amb la Ñ al revés, i davall, “1741”. A més, sembla que estava signada, però està trencada i només es pot llegir  “.....aro” [Genaro?]. En la mateixa casa, al llindar del balcó posa una altra data “EL AÑO 1725”.

1749

Octubre, 13. Anulació de l’administració local. Diu Monfort, en el seu llibre de Vilafranca:

“Al igual que la administración central, también la municipal sufrió un duro golpe con las reformas introducidas por la Casa de Borbón. El municipio, se ha dicho ‘quedó completamente anulado’. Al ‘justicia’ sustituyó el alcalde corregidor, y a los jurados, los regidores. Por la ordenanza de 13 de octubre de 1749. Fernando VI reglamentó el cargo de corregidor, centralizando en sus manos todo el poder local y autorizándole paa nombrar alcaldes mayores, como delegados suyos, uno para lo civil y otro para lo criminal; este último presidía el ayuntamiento, allí donde existían los dos, de cuyas atribuciones quedaron desposeídos los alcaldes ordinarios.

Carlos IV restableció la libertad para nombrar alcaldes ordinarios, reglamentando de nuevo los cargos de corregidores y alcaldes mayores. De ahí que al iniciarse la invasión francesa, la administración local estaba encomendada a los concejos y alcaldes ordinarios, pero además existían los corregidores y alcaldes mayores.

La Constitución de 1812 organizó la administración municipal sobre nuevas bases, que otra vez sufrieron modificaciones.

Después de la Constitución de 1876, al frente del ayuntamiento, a cuyo cargo corría la administración local, existía un alcalde, que era representante del gobierno, subordinado inmediatamente al gobernador y jefe de la administración.

La Dictadura de Primo de Rivera convirtió los ayuntamientos en comisiones gestoras, dictando luego el estatuto municipal de fecha 8 de marzo de 1924 y su reglamento, que modificó la República con su Ley municipal de 31 de octubre de 1935.

El régimen del general Franco promulgó la ley de bases de 17 de julio de 1945, sobre ayuntamientos y diputaciones. Según la base 7ª de esta ley, en cada municipio habrá un ayuntamiento, compuesto por el alcalde ypor concejales, en número de 3 a 24, según la escala de la población que se indicaba en dicha base”.

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p.530. Ajuntament de Vilafranca. 1999]

1750

Construcció de l’ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ de PORTELL. Ens ho diu Bautista basant-se en un document trobat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella. Diu:

<<Anónima fins al moment, podem afirmar ara que és obra de Joseph Dols [costructor també de la del MAS DE LES MATES, ermita de SANT MARC d’OLOCAU, la d’ARES i la del BOJAR]. La recerca en els fons notarials de l’arxiu de protocols de Morella ha permés trobar un explícit document datat el 10 de setembre del 1750, mitjançant el qual aquest confessa haver rebut dels electes de la nova fàbrica de l’església de Portell, tot l’ajust que tenia pactat amb aquestos senyors i amb els de l’ajuntament de la vila pel preu de la fàbrica, import de la portalada, millores d’ella i del dit temple, una vegada acabat aquest a plena satisfacció dels patrons (doc. IV).

La data d’aquest registre notarial permet donar credibilitat a les dates que fins ara s’havien manejat en parlar d’aquesta església, que situaven la seua construcció entre el 1742 i el 1750 (Sanchez, J., Rodríguez, R. i Olucha, F., op. Cit., p. 224).

La seua planta presenta disseny irregular, reaprofitant algunes parts ja edificades prèviament. Les seues tres naus estan dividides en tres trams, més el creuer, envimbellat per una cúpula bufada. L’absis és poligonal, cobert amb volta de nervis, amb llunetes entre ells. Sis pilastres soltes, amb capitell compost, divideixen les naus, cobertes les laterals amb voltes d’aresta i la central de llunetes.

Al decoració és de nissaga barroca i rococó, amb els motius vegetals que omplin els radis de la volta de l’absis i els marcs de les finestres, els peculiars semicercles arrissats a les voltes del creuer i els enormes aplics sobre les portes de la capella de la comunió i de la sagristia.

A l’exterior destaca als peus de la imponent torre, d’aspecte defensiu, i als seus peus, en disposició peculiar, l’única portada. Aquesta, com ja s’ha dit en parlar de Joseph Dols, presenta concomitàncies amb la de l’església del Mas de las Matas i s’organitza en dos cossos, rematant en una cornisa mixtilínia, recordant les façanes habituals d’aquest tipus d’esglésies. El primer cos té als extrems pilastres adossades de capitell compost i columnes salomòniques amb el terç inferior llis. La porta de mig punt s’organitza en balustres situats al davant de contraforts que avancen, a la manera de Cinctorres, Vilareal o les Coves. Un òcul circular serveix de base al cornisament trencat, on són detectables influències del tractat de Caramuel. Per fi una segona cornisa mixtilínia, adherida al mur, permet introduir també en aquesta frontera, sotmesa a estructures preexistents, la inexcusable manera de rematar les façanes a la nostra zona.>>

[BAUTISTA GARCIA, Joan Damià. Esglésies-saló del segle XVIII a les comarques valencianes. p. 145. Fundación Dávalos-Fletcher, “La Fundación de Castellón”. Castelló. 2002]

Fins ara sabíem que havia estat construida entre els anys 1742-1750. Ho trobem en el llibre de Gamundi. Diu:

“...edificación barroca del s.XVIII, con tres naves, que conserva en sus paredes exteriores restos de claves, gárgolas y molduras góticas de la primitiva iglesia. Su portada es de estilo barroco-churrigueresco. Sobre el plinto y zocalada yérguese el primer cuerpo de dos columnas salomónicas y dos planas, aristadas, adosadas en la pared y coronadas por capiteles corintios, soportando entablamento sobrio sobre el que descansa el segundo cuerpo de zocalada corrida, sosteniendo cuatro columnas barrocas, hornacina en el centro, terminando con frontón barroco. La puerta es de medio punto.”

[GAMUNDI CARCELLER, Serafín. La Comarca de Els Ports. Su patrimonio y sus gentes. Morella. 1994]

Ramon Huguet Segarra, en el llibre de geografia general del Regne de València de Sarthou Carreres, parlant del moviment artístic al llarg de la nostra història, ens parla del romànic, del gòtic, de l'art ojival, de l'estil renaixentista i del gòtic, del que diu:

"Cuando llega el final del siglo XVII y durante los primeros años del siglo XVIII, hay una especie de exaltación en la pompa y ornamentación que llega á todos los lugares de esta provincia. Rara es la iglesia que no sufre tales influencias, desde la arciprestal de Castellón, hasta las más modestas y apartadas parroquias rurales. La que no se levanta sobre los cimientos de antiguos templos, se reedifica, y la que no puede reedificarse, al menos se ornamenta de nuevo, conforme al ampuloso gusto de aquel tiempo. La iglesia mayor de Villarreal, la de Sueras y la de Alcalá de Chisvert, todas con sus tres naves; la de Benicarló, con su portada barroca semejante á la renovada de Vinaroz; la bien proporcionada parroquial de Onda, y una porción de otros templos provinciales [...]"

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. pp.229-230. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

Carmen Corona, en un mapa sobre la distribució dels senyorius en la província de Castelló, inclou Portell dintre del "Realengo" (juntament amb Morella, Cinctorres, Vilafranca, Forcall, Castellfort, La Mata, Olocau del Rey, Palanques, Xiva, Villores, Sorita, Vallibona i Catí); i deixa fora a Todolella, Ortells, com "Señoríos Laicos", així com tots els poblets del Benifassà -"Señorío Eclesiástico"-. I Ares, Benassal, Culla, Albocàsser, Sant Mateu, etc, dintre de les "Ordens Militars". -I estem parlant dels anys 1750-1760.-

A continuació, en una taula on parla d'aquest "Realengo", inclou Portell dintre de la Gobernación de Morella, juntament amb els pobles citats anteriorment: Catí, Cinctorres, Castellfort, Xiva, Forcall, La Mata, Morella, Olocau, Palanques, Vallibona, Vilafranca i Sorita. Les altres Governacions són les de Castelló (amb Borriana, Castelló i Vila-real), i la Governación de Peñíscola (amb Artesa, Onda, Peníscola, Vilafamés i Tales). Diu que la nostra Governació tenia 13.686 habitants, 1.019,94 Km² -densitat 13,42-.

[CORONA MARZOL, Carmen. Edad Moderna. La Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y Gentes. Capítulo XII, pàg.352. Morella. 1994]

1751

Hi ha un inventari del arxiu històric de Morella fet l’any 1751 (AHEM), entre el 22 de juliol i el 30 de novembre que parlen dels Privilegis, donacions reials, provisions i altres instruments referents als boscos comuns de viles i aldees. En ell trobem un antic procés que hi va haver en Portell per qüestió de pastures:

“Nº 38. Un procesito antiguo en que se lee cómo el síndico de Morella y Portell presentaron una real provisión del Príncipe D. Juan de Aragón a la villa de Castellote sobre la posessión en que estava la villa de Morella en orden a comunicación de pastos.”

[EIXARCH FRASNO, José. Los Bosques de Vallivana. Un conflicto plurisecular entre Morella y pueblos de su Comarca. p. 118. Ayuntamiento de Forcall. 2001]