REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

1520 - 1524

Portell va anar juntament amb Vilafranca i Forcall, contra Morella (que contava amb l’ajut de Vallibona, Catí i els poblesde la Tinença de Benifassà), declarant-se a favor dels agermanats, decissió que els hi va donar molts problemes. Els agermanats es van armar i organitzar. A Vilafranca van nombrar capità a Miguel Carrascull, a Portell van nombrar capità a Antonio Altafulla i a Forcall, Pedro Balaguer. Diu Monfort:

 “No ignoraba Morella la precaria situación en que se encontraba y ésta se hacía cada vez más comprometida, porque merced a la actividad de Balaguer y de los capitanes de Villafranca y Portell, aumentaban sus enemigos dentro de los recintos mismos de la universidad. Le era pues de urgente necesidad obrar con rapidez y energia, y así lo hizo, sin esperar las instrucciones del emperador, referentes a la conducta a seguir contra los agermanados de las aldeas, que se le pedía por carta”

 Carlos I els va enviar una carta de resposta signada l’1 de maig de 1521, però abans va passar el següent:

 “En tanto que caminaba el mensajero, [tomó la resolución de atacar con las armas y, el mismo día en que así se acordó] embiaron los regidores de Morella, a dichos tres lugares alterados, cien hombres de a pie y diez de a cavallo que truxessen presos a Miguel Carrascull, Antonio Altafulla y Pedro Balaguer [...] con la determinación de ahorcarlos dentro de tres días” (Meliá, C. Archivos de la villa de Catí. Después de relatar la detención de los tres capitanes, se dice que las aldeas escribieron a los Trece, procediendo éstos a la detención del notario Cros)”

 Continua dien Monfort: “Durante las guerras de las Germanías se cometieron varios desmanes e incluso asesinatos, en las poblaciones dominadas por los agermanados y, para castigar a sus autores y principales jefes del movimiento popular, una vez terminadas, se incoaron distintos procesos; algunos de los condenados fueron después perdonados, en nombre del emperador Carlos I, por la reina gobernadora, doña Germana -segunda esposa que fue de Fernando II-, a condición que se inscribieran en el ejército de don Alvaro Bazán; pero del perdón excluía a 392 personas. En la nómina o relación de las personas excluidas del perdón, que se acompañaba al documento concediéndolo, dado en Valencia el 30 de enero de 1524, no se mencionan las tres aldeas -Forcall, Villafranca y Portell-, ni figura ninguno de sus vecinos, mientras que sí se citan varios de Castellón, Burriana, Villareal, Onda y Peñíscola, por lo cual deducimos que, en aquellas aldeas, sus caudillos y subordinados no cometieron asesinato alguno ni otros cualesquiera graves desmanes. De perpetrarlos hubieran figurado los pueblos y los autores en la extensa relación.”

 Després ho vam haver de pagar. Segons diu Escolano “fueron castigados los pueblos y común de todo el Reyno que cupieron en la Germania, con multas y composiciones de dinero, para los gastos y daños de la guerra”

 [MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid. p.371-75. Ajuntament de Vilafranca. 1999]

1520

El citat Pedro Balaguer (veure més amunt, en 1520), que diuen historiadors, com Escolano (del s.XVI i possiblement poc objectiu) que “..esparcía doctrinas comunistas, halagando a la multitud con la idea de cambiar de condición, si triunfaba la Germanía...”, el cert és que, segons Eixarch, va aconseguir l’alçament de Forcall, a excepció de quatre cases.

Ens diu Eixarch:

“Por dos veces fue a Valencia y, de regreso de su segundo viaje para comprar armas y banderas, entró en Villafranca y Portell, logrando que ambas poblaciones se unieran a la Germanía y nombraba capitanes en una y otra, respectivamente, a Miguel Carrascull y Antonio Altafulla.”

[EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos históricos (1966-1993), p. 65. Ayuntamiento de Forcall. 1994]

Un noble valencià, anomenat Rafael Martí de Viciana, nascut a Borriana (1502-1574), juntament amb Beuter, l'historiador i cronista valencià més conegut del segle XVI, va escriure la "Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno", dividida en quatre llibres, en el darrer dels quals, "Libro Quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia", descriu, precisament, la Guerra de les Germanies. Encara que tota l'obra va ser originalment escrita en valencià, en el context de castellanització de les classes dirigents del Regne de València del segle XVI, va dedicir publicar-la finalment en castellà, igual que va fer el seu cohetani Beuter. Es va editar, doncs, el 1566 i no es va tornar a reeditar fins el 1881.

El llibre comença així:

<< LIBRO QUARTO DE LA CRÓNICA DE LA ÍNCLITA Y CORONADA CIUDAD DE VALENCIA. COPILADO POR MARTÍN DEVICIANA, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della, y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego, así por la prudencia, saber y grande esfuerço del ilustríssimo señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, capitán general de los reinos de Aragón, y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los grandes, varones, cavalleros, ciudadanos, tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al capitán general sirviendo al rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, rey de las Españas, etc., nuestro señor.

Haviendo de entrar a tractar de nuestra historia, havemos primeramente de scrivir de dónde tomó el fundamento el pueblo para se ajuramentar y ahermanar. Y fue assí, que el rey Cathólico don Hernando, con el buen zelo que tenía a sus súbditos y vassallos por causa de las guerras que tenía contra otros reyes, y especialmente contra los agarenos y turcos, mandó con sus cartas a los officios de los menestrales o mecánicos de Valencia y a las ciudades y villas de su reino que se... [haurem de consultar la publicació per a saber què va manar el rei, però en una nota a peu de pàgina ens dóna alguna pista més]

 [Nota a peu de pàgina: "No sembla ser aquesta la intenció del monarca ja que els oficials reials comunicaren a Ferran el Catòlic que <<lo rey de França y altres feyen armades per mar, e seria cosa de gran vergonya que pensàs en envadir e damnificar esta ciutat e regne sens trobar-hi alguna resistència.>> És a dir, fou l'amenaça francesa la que mogué la voluntat del rei per armar els valencians dins l'estratègia, segons Pardo Molero, d'implementar les administracions locals en el rearmament i estimular els particulars en l'adquisició i ús d'armes. Per aquest historiador, aquestes ordres eren la primera fase de renovació de les milícies tradicionals. Planteja la hipòtesi que el regne de València actuàs, com tantes vegades, de camp d'experimentació per continuar el rearmament a la resta de regnes de la Corona d'Aragó; vg Juan Francisco Pardo Molero. La defensa del impeerio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo. Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, pp.56-58.]>>

Sobre el que va passar per ací, podem llegir el següent:

<<Agermanase el Forcall, Villafranca y Portell, y Morella los prossigue.

Por mucho que los de Morella dessearon y procuraron que en su villa ni aldeas no entrasse la polilla ni nombre de Germanía, que ellos del todo aborrecían, no fue assí porque en el lugar del Forcall (para que Morella más en fidelidad reluziesse, según diremos) se levantó Pedro Balaguer y hizo Germanía, y aun procuró que en Villafranca y Portell huviesse Germanía, y de hecho traxo bandera y atambores y escrivió a los Treze de Valencia la carta siguiente:

"Muy magníficos hermanos, con la presente vos damos aviso que ayer, que contamos a nueve deste mes, inspirando la divina magestad en los hombres del Forcall y de los lugares de Portell y Villafranca, aldeas de Morella, y con lo que por nuestra parte han sido amonestados, han hecho Germanía y han jurado y votado de defender la imperial y real corona, y mantener justicia y defender la santa fe católica como a católicos y fieles christianos y hermanos vuestros. Y porque somos los primeros lugares agermanados en esta tierra y tememos que los de Morella no muevan contra nosotros, porque tienen por muy odiosa y enemiga la Germanía, aunque nosotros estamos firmes y con ánimo de sufrir y padescer trabajo y peligro, empero assí por valernos como por dar ánimo a los otros pueblos que se agermanan, querríamos que vosotros, señores, nos socorráis si es menester contra Morella, porque ellos se fortifican y arman. Y tenemos aviso que lo hazen para contra nosotros y para que el virey ha de venir a Morella y con gente de Aragón y Cataluña mover la guerra en este reino. Del Forcall a diez de março año de mil y quinientos y veinteiuno. Al querer vuestro prestos, los Treze y capitán de la santa Germanía del Forcall."

Quando los de la fiel y leal villa de Morella supieron que ya tenían Germanía en sus aldeas, luego escrivieron cartas a la magestad del rey y al virey. Y porque el mal crescía abiertamente, salió el justicia de Morella con gente de cavallo y de pie muy cautamente, dieron assalto en la noche en el lugar de Portell y prendió a Anton de Altafulla, capitán, y en Villafranca prendió a Miguel Carrascull, capitán, y en el Forcall prendió a Pedro Balaguer. Y llevólos a Morella para hazerles processo y sentenciarlos a muerte. Porque los de Morella havían embiado cartas al emperador a veinte de henero y no havía[n] aún cobrado respuesta, por ende no sentenciaron luego los presos que tenían. Los agermanados que del Forcall huyeron, acudieron a Valencia a dar clamores a los Treze. En Valencia huvo grande conmoción y alaridos, diziendo que saliesse gente de guerra contra Morella, pues les impedía su Germanía. Los XIII estavan ya muy sentidos contra Morella de la respuesta que les dieron quando les convidaron a la Germanía. Y agora creció mucho más el enojo por la prisión de los tres capitanes y luego proveyeron dos cosas. La una que buscassen por la ciudad si habría algunos hombres de Morella y que todos los que hallarían los pusiessen en la cárcel a buen recaudo. La segunda embiar banderas de guerra con buen número de gente a destruir y abrasar a Morella como a tierra enemiga. Y poniendo en essecución las dichas provisiones, entre los morellanos que en Valencia fueron hallados y presos fue Guillem Cros, notario, principal persona de Morella [Nota de peu de pàgina: "Guillem Cros no era un morellà qualsevol, havia estat comissionat pels jurats de Morella per comprar armes a Saragossa contra la Germania. vg. José Segura Barreda: Morella...."], al qual los XIII dixeron:

"- De vós, y de todos los otros que prenderemos de Morella, haremos lo mesmo que en Morella harán de nuestros hermanos los capitanes que allá tienen presos."

Pues por la ciudad todo el mundo dezía: "¡Muera Morella y su gente, y vamos allá!". Y con esto entendían en apercibirse para marchar contra Morella. El governador de Valencia no pudo reposar los Treze, sino que les prometió escrivir y mandar a los de Morella que pusiessen en libertad los tres capitanes presos y que no entendiessen más en las cosas de la Germanía del Forcall, Portell y Villafranca yque en la ciudad cessasse el alboroto. Y a Guillem Cros, que no tenía en ello culpa, le liberassen. Y assí cessó todo. Y el governador, a veintinueve de mayo año de MDXXI [1521] escrivió una carta al justicia de Morella diziendo y mandando que no se entremetiesse de la causa y que les liberasse, porque assí cumplía al bien de aquella tierra. Por la qual carta y por otra que les embió Guillem Cros, fueron contentos los de Morella de hazer lo que el governador mandava y Cros les pedía y rogava, ayudando a todo esto una carta del emperador que havían recibido deste tenor.

"El rey. Amados y fieles nuestros, una carta vuestra de veinte de henero havemos rescebido, en la qual vemos nos consultáis sobre lo que devéis hazer contra los del Forcall, aldea dessa villa, los quales entraron en la Germanía contra vuestra voluntad y prohibición. Y nos embiáis la carta que los dichos Treze escogidos os hizieron sobre ello, los que se dizen síndicos del pueblo de Valencia, y nos hazéis saber la constancia que essa nuestra villa ha tenido en no agermanarse, que cierto ha sido muy bien mirado y nos tenemos dello por muy servido, y assí lo continuad, que no podéis hazer cosa más en honra vuestra y servicio nuestro. Y si la dispusición del tiempo diere lugar a hazer alguna essecución y castigo a los del dicho lugar del Forcall que así se agermanaron, no dexéis de lo poner en obra, conforme a la respuesta que tenéis de nuestro lugarteniente y capitán general, don Diego de Mendoça, a cuya orden y obediencia estaréis en todo como a la nuestra. Pero si viéredes que dello podríales reportar daño, será mejor para agora passarlo con dissimulación hasta que las cosas tengan mejor assiento o con nuestra real presencia, pues estamos ya de partida para allá y se ponga remedio en ellas. Y para que essa dicha villa tenga favor y amparo de sus vezinos, nós havemos mandado escrivir a nuestro lugarteniente general de Aragón y al arçobispo de Caragoça que de sus tierras, las que están en comarca vuestra, vos acudan y ayuden siempre que les embiáredes a pedir socorro, para vuestra guarda y defensión. Y perseverando en lo que hasta aquí havéis hecho, siempre os habremos especialmente recomendados. Dada en Vormes a tres del mes de março de mil y quinientos veinteiún años. Yo el rey. Vidit cancellarius. Urríes, secretarius." [...]>>

[VICIANA, Rfael Martí de. Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino. pp. 247-248. Edició de Joan Iborra. Universitat de València. 2005, consultat en internet: http://books.google.es/]

Manuel Ardit, ens dóna la seva visió sobre les Germanies:

<<La unió dinàstica dels dos grans regnes peninsulars, realitzada mitjançant el matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, no és un fenomen que obeesca a circumstàncies estrictament hispàniques. A tota l'Europa del final de l'edat mitjana, la crisi del feudalisme clàssic i de les formes d'estat en què aquest s'havia encarnat, empenyé a la constitució d'unitats polítiques territorialment extenses dirigides per monarques autoritàris. [...] L'estat modern podem definir-lo com una nova forma d'estat que, davant la ineficàcia de la monarquia feudal amb sobirania limitada, assumí la defensa dels interessos de classe aristocràtics des d'una instància de poder centralitzada, la monarquia autoritària. [...] La seua gestació fou traumàtica, esquitxada per nombrosos enfrontaments entre el monarca i els feudals. [...] La monarquia autoritària dels Reis Catòlics i els seus hereus i succesors, els Àustries, l'estat modern pròpiament dit, assolí una forma notablement distinta. En primer lloc, els monarques aconsegueixen prou autonomia financera i començaren a prescindir de les limitacions que els impulsava l'ordenament constitucional tradicional. [...] A partir d'aquest moment, el País Valencià, encarnat políticament com a regne de València, es convertí en una peça menor i progressivament marginada d'un parell estatal més ampli, la monarquia hispànica, nucli central de l'imperi universal hispànica [...] i hagué d'acceptar unes línies polítiques que no sempre responien als seus interessos. [...]

La revolta de les Germanies, junt a les 'Comunidades' castellanes, foren la resposta violenta de les clases subalternes urbanes més desfavorides contra la forma concreta d'estat modern que s'havia plasmat durant el regnat de Ferran el Catòlic i contra els sectors socials hegemònics, la burgesia comercial, l'oligarquia rendista i la noblesa. L'astuta tirania del rei Catòlic havia aconseguit de formalitzar una aliança entre el monarca, per un costat, i els sectors oligarquics de la ciutat de València, aliança de la qual ambdós sortiren beneficiats. El rei s'assegurava un municipi dòcil, del qual obtingué préstecs abundants per a financiar les seues empreses exteriors (la guerra de Granada, les campanyes d'Itàlia i la política nord-africana), i els oligarques, el monopoli del govern de la ciutat. [...]

El País Valencià era cosntituït per localitats senyorials, tant laiques com eclesiàstiques. En elles el poder polític era detingut pels senyors feudals. En algunes d'aquestes, senyorialitzades recentment, com Gandia o Elx, existia una activa minoria ciutadana antisenyorial. Una gran part dels pobles de senyoriu eren, però, de població mudèjar generalment dòcil i fortament explotada. Els cristians odiaven la minoria islàmica perquè sabien que constituïa la base del poder aristocràtic. Ambdós litigis, l'antioligàrquic i l'antiaristocràtic esclataren en la revolta de les Germanies. Es tractà de les classes populars urbanes, especialment mestres gremials a la ciutat de València, i camperols benestants a les àrees rurals, que intentaren trencar d'alguna manera el monopoli del poder polític de l'oligarquia rendista i de la noblesa senyorial.

Un seguit de circumstàncies conjunturals precipitaren els esdeveniments: la crisi gremial motivada per la introducció de mercaderies foranes, la crisi de subsistències i l'epidemia de pesta de 1519 i la renovada pressió dels atacs pirates nordafricans, que disposaven d'auxili dels mudèjars de l'interior. La mort del rei Catòlic, finalment, oferí l'ocasió de trencar el rígid sistema d'elecció dels càrrecs municipals a la ciutat de València, i va posar fi al sistema de la 'ceda'. Els gremis pretenien introduir representants seus entre els jurats ciutadans i el 29 de setembre de 1519 es constituïren en Germania, dirigida per un comitè de membres dels oficis dit 'Junta dels Tretze". Malgrat l'aparent simpatia inicial del nou monarca Carles I, aquest finalment s'inclinà pel bàndol nobiliari tot nomenant un virrei, Diego Hurtado de Mondoza, amb la missió de jugular el moviment. Aquesta postura empenyé els agermanats a la resistència. Com que eren armats legalment per tal de fer cara als atacs pirates barbarescs, la radicalització de les posicións dugué a la guerra. [...] A les localitats de reialenc, tingué caràcter de revolta antioligàrquica, i a les de senyoriu, de lluita antisenyorial. [...]

Els agermanats foren vençuts militarment i al final de 1522 caigueren els darrers llocs resistents [...] Després de les Germanies l'autoritarisme monàrquic es consolidà al País Valencià. Els menestrals quedaren definitivament exclosos dels alts càrrecs municipals i el règim senyorial mantingué la seua vigència al camp. [...] La figura del virrei o lloctinent general, 'alter ego' del monarca als territoris no castellans dels seus dominis, es consolidà durant el regnat del primer monarca de la Casa de Àustria. La majoria foren membres de la família reial o de l'alta noblesa, generalment no valencians. [...] Com a delegats del rei foren els principals instruments de l'autoritarisme monàrquic i la castellanització cultural. [...] El monarca legislava mitjançant lleis i pragmàtiques, i els virreis, per mitjà de normes de reang inferior, dites 'crides'. Molt sovint aquesta normativa xocava amb els furs, fet que generà tensions.>>

[ARDIT, Manuel. Història del País Valencià. Capítol 4: "Els segles XVI, XVII i XVIII". pp. 137-141. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. València. 1992]

Sarthou, segurament fent-se ressó de la publicació en 1868 del llibre "Morella y sus aldeas" de José Segura y Barreda (que per cert, no sabem fins a quin punt és creïble, com ja se n'adona Sarthou: "obra en tres tomos, á la que remitimos al lector, no sin reconocer que no está exenta de algunos errores"), parla de Morella:

<<Morella, en su historia, se ha mostrado siempre leal en sumo grado á la causa de la monarquía, prestando grandes servicios en las revueltas de La Unión y de la Germanía. En esta última guerra, en contra de sus aldeas y de todas las poblaciones de su alrededor, se mantuvo fiel á su Rey, arrostrando graves peligros y sufriendo no pocas contrariedades. Como trofeo de su conducta, está esa venerada señera de las Germanías, gloriosa é histórica enseña que, con los títulos de la Ciudad, veneran aún hoy en día los morellanos (Nota: Es una bandera de seda roja hecha en Zaragoza, en cuyo centro van pintadas las armas de Morella y una cervatilla, con el lema "Nolli me tángere quia Césari sum". Esta bandera está depositada en la arciprestal de la Ciudad. En 1680 se colocó en el reverso la imagen de la Virgen de Vallivana, además de los títulos concedidos por Carlos V en 1533). Desoyó primero los mensajes y embajadas del Consejo de los Trece (presidida una de éstas por el mismo Guillem Sorolla); armó compañías de guerra para combatir á los agermanados, y al mando del baile Berenguer de Ciurana, ganando sus cañones al enemigo, que fundieron en campanas que pregonan sus victorias sin cesar (Nota: Entre otras anécdotas de esta guerra, se cuenta la toma de la torre de la iglesia de San Mateo por los morellanos al mando de Berenguer Ciurana. Allí se habían refugiado los agermanados, siendo ahorcados en la plaza por el capitán de éstos y seis de los asesinos de Zahera).>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.664. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

1521

S’obliga a convertir-se als moriscos, antics mudéjars. Alguns dels quals no volen cumplir les nostres pràctiques religioses. Diu Eixarch:

“Una nueva dificultad podría presentarse ante la posibilidad de existir un grupo minoritario de moriscos, antiguos mudéjares, obligados a convertirse en 1521, reacios al cumplimiento de nuestras prácticas religiosas. La autoridad, en este punto indiscutible del ilustre Mossén Segura Barreda, nos sacará de dudas.”

[EIXARCH FRASNO, José´. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos históricos (1966-1993), p. 22. Ayuntamiento de Forcall. 1994]

Sarthou Carreres ens parla de la obligació dels moros a convertir-se al cristianisme:

<<La expulsión de los moriscos fué un golpe de fatalísimas consecuencias para nuestra agricultura. La marejada comenzó ya con la cédula de Carlos V en 1526, obligando á los moros de este Reino valenciano á abrazar el cristianismo, orden que ocasionó el grave alzamiento de la sierra de Espadán, al que hizo armas el duque de Segorbe. Con ello empezó a tambalearse la riqueza agrícola en esta región, á la que sirvió de puntal la concesión del año 1533. Pero ni los sabios argumentos del arzobispo de Valencia, Juan de Ribera, en favor de los moriscos 'útiles cultivadores, industriales y comerciantes', ni los buenos deseos del obispo Figueroa, de Segorbe, y gestiones en favor de los mismos, y propósitos conciliadores del papa Paulo V, así como las súplicas de los señores del Reino en persona ante el Virrey, consiguieron nada del ofuscado Felipe III, que, mal aconsejado por el duque de Lerma, obligó á los desdichados trabajadores del campo y pacientes tributarios á extrañarse, con lágrimas en los ojos, de sus tierras valencianas, tierras que con sus sudores fecundaron, casas donde nacieron y patria donde á sus padres enterraron. Tan bárbara como la orden fué desastrosa la consecuencia; pues, privada la patria de brazos é inteligencias tan útiles, se resintió grandemente la agricultura, industria y comercio, quedaron incultas y abandonadas las tierras antes lucrativas; despobladas las viviendas y arruinadas las casas y el erario

(Nota: Por ello el beato Juan de la Ribera, impresionado por las pérdidas de las rentas del clero valentino, decía á los reverendos padres de sus diócesis, que "podían dedicarse á comer yerba y remendar zapatos"; y el historiador Viciana, terminada sus 'Décadas' de la historia de Valencia, diciendo que "hecho de reino el más florido de España, un páramo seco y deslucido por la expulsión de los moriscos". Y es que tan cristiano historiador conocía aquel adagio de la época, que decía: "Quien tenía moro, tenía oro".)

Únicamente de la playa de Vinaroz, en el primer embarque, salieron más de '10,000' moriscos, y á poco, en el mapa de la provincia, hubo de repetirse á granel la palabra "despoblado". Pero alguien quedó para aleccionarnos, y los labradores de tierras castellonenses debemos un tributo de cariñoso recuerdo y eterna gratitud á aquellos antepasados maestros, los agricultores árabes.>>

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. pp. 279-280. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

1528

Tenim constància de que en aquella època hi havien LLOPS als boscos de Portell, perquè apareixen  documentades algunes captures en el nostre terme, com a “dates” que figuren en el “Llibre de la vila e aldees” (que ho havien de tenir cada poble però que s’han perdut en la majoria) i que està a l’Arxiu Municipal de Castellfort. Així, trobem en la “caixa 17.9”, entre d’altres, els següents documents:

 “It., an Johan Miralles, de Castellfort, per sis llobatins jurà haver pres e mort en lo terme de Portell, 42 s [sous]”

“It,... de Portell, per un llop gran juraren havia mort en lo terme de Portell, que portarem bollatí, 20 s”

 Diu Eixarch Frasno que “...era bolsa común de villa y aldeas la que premiaba la caza y muerte de lobos y lobeznos ; con 21 s. los lobos y 7 s. los lobeznos y, a partir del s.XVII, con 60  y 14 sueldos respectivamente, una buena recompensa... Eso sí, como medida cautelar, el caxoner, per un lop gros matà uno de Lucho (sich), lo qual me portà e fiuli llevar un tros de les orelles per senyal a ell mateix... para que no repitiese el cobro en otro municipio.

[EIXARCH FRASNO, José. Los Bosques de Vallivana. Un conflicto plurisecular entre Morella y pueblos de su Comarca, p. 62. Ayuntamiento de Forcall. 2001]

1537

Abril, 7. En l’Arxiu de Protocols Notarials de Morella, hi ha un acta del notari Jaume Mestre (fol. 45 ss.) que diu el següent: “...En presencia de mi, notari, e testimonis, comparegué lo honrat en pere darnés, vehí, mustaçaf [funcionari municipal encarregat de contrastar els pesos i mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviures i altres coses vendibles i de vetllar per l’observança dels preus assignats officialment a aquelles. En castellà, ‘almotacén’] e majordom de dit loch de portell... ; lo qual me requerí li rebés acte publich com ell, redreçant pesos y mesures en lo dit loch, com és acostumat de fer, per apartar mals costums e falsos pesos e mesures e fer tenir aquells bons per donar son dret a totes gents, en dies passats, affinant un pes e altres mesures que li havia portat a sa casa na ysabet, muller d’en anthoni cerdà, del dit lloch, aprés de haverse dreçades ae affinades dit pes e mesures e posat taroços [troços de peces de ferro] y un pes de fero en lo pes, demanantli a la dita dona son salari de dos diners per cascun pes e mesures, com en dit loch es acostumat, la dita dona lo dix al dit majordom: - pagues me demaneu, merda pera vos ; y os arrancaré y llevaré tot lo quey haveu possat. Per ço, per dites paraules tant injurioses, condempnà e multà aquella dona en 100 florins dor [cada florí equivaldria per aquells temps a una mitja lliura, o sigui que la multa seria de l’exorbitant quantitat de 50 lliures].

E aprés..., per quant la dita dona arrebatà de dit pes e mesures per portarsen aquelles e lo dit majordom lees hi volgué pendre e aturarse [guardar per a sí] aquelles, la dita dona li retingué e volgué tirar de aquelles a la cara dientli que, si ell els hi tocava, que ella lin pegaria per la cara. Per les quals coses e insistència contra ell, la multà e condempnà en 100 florins dor.

 E aprés lo dit majordom, vist lo atreviment de dita dona e poca obediencia que tenia als officials reals los quals, representant la persona de sa magestat, deuen esser reverits e acaatats. Per castigar dita dona y donar exemple de ben viure als altres, la volgué pendre e metre en la presó; e, per no poder haver  aquella, nos feu; ans tremés lo nuncio de la cort e asignarli que fos present davall ell, per veure y ohir la declaració de dita muller; a la qual asignació comparé en anthoni cerdà, marit de aquella, en presencia del qual lo dit majordom declarà que dites multes per ell fetes contra la muller del dit en cerdà, esser be e justament, fetes e ab molta causa; e aquelles esser passades en cosa jutgada. Per ço, per alguns bons respectes, reduhí aquelles en 30 ducats dor, en los quals manà fos feta excució en la casa e bens de la dita dona ensemps ab totes les messions [despeses]

De les quals coses desuper contengudes y expresades, lo predit honrat mustaçaff e majordom del dit loch de portell requerí a mí, dit notari que li rebés y continuás carta pública, per haver de les dites coses memoria en lo esdevenidor.”

[EIXARCH FRASNO, José´. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos históricos (1966-1993), p. 450. Ayuntamiento de Forcall. 1994]

1540

Maig, 5. El notari de Cinctorres, Lluis Sorolla, relata el famós miracle de la Mare de Déu de la Font, que va ser recorrit per J. Eixarch Frasno i publicat en el periòdic Mediterraneo de 2 de desembre de 1984, i que va arribar a les meues mans gràcies a mossen Emilio Vinaixa. “...En lo nom de la Santíssima Trinitat, sia als presents manifesta cosa e als esdevenidors perpetual memoria coma a cinch dies del mes de mag del any 1540 en lo lloch de Portell, en presencia de mi... comparegueren los honrats... jurats del dit lloc de la part una y en Johan Valero y Francisca, conjugues naturals de Egipte lo menor, ço es de la cuita de Nigroponte, los quals anaven en la companyia de don Pedro de Ustamante, compte o regidor de la companyia de aquells... tots... digueren... que en lo dia de ahir lo dit don Pedro de Ustamente ab sa companya era exit del lloch de cinhtorres e peregrinant era vengut al present lloch de Portell e arribat en aquell, los era stada donada per possada hun corral del honorable e discret en Johan Darnes, notari e batle del dit lloch, los quals, per anar al dit corral passaren per davant la font del dit lloch en la qual font esta posada continuament la ymatge de la sagratissima Verge Maria... sots invocacio de la Verge Maria dels Angels... se agenollaren e devotament pregaren la mare de deu los volgues haver merce e ajudar en ses necessitats; e senyaladament los dits Johan Valero e Francisca, conjuges, e Maria de Grega (havia) e Maria, filleta dels dits conjugues, la quals segons relacio de aquell havia pus de cinc anys era paralítica; es a saber, que nos valia en ninguna manera de mig cos avall, ans anava segons molts la veren arrastrantse, tenint les cames tortes y los braços... e la dita Verge Maria dels Angels... volgues obrar de aquelles en la dita Maria paralítica, donantli gracia que aquella pogues anar aba ses cames propies... e caminava ab ses propies cames, segons que als vehents era manifest lo miracle. E axi los dits pare e mare e havia, vegent lo gran miracle e gracia... per fer gracies a la Verge Maria de la font de la dita universitat de Portell, de sos bens donaren a la Mare de Deu de dita font, entre les altres coses, unes arracades de argent e una camisa nova obrada a la usança dels egipcians, a mes de sos diners... perque de les dites coses en esdevenidor se agues memoria...”

[EIXARCH FRASNO, José´. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos históricos (1966-1993), p. 480. Ayuntamiento de Forcall. 1994]

Més complert en:

[EIXARCH FRASNO, José. El milagro de Cinctorres {per error diu Cinctorres i no Portell per estar en els papers notarials de Cinctorres}, en “Pinceladas históricas dels Ports (II)”. Diario Mediterráneo de Castellón. Cultura. 2 desembre de 1984]

1553

Abril, 9. Eixarch ens parla d’un document del notari Lluis Sorolla (f.112v) sobre l’ARENDAMENT DE LA CASA E TERES DE SENT PERE DE CASTELLFORT, i diu, entre altres coses, el següent: “It més que sie tengut de fer lo acapte per los termens e llochs de Portell, La Gresola, Vilafranca, Ares, Benaçal, Catí, Morella (els que feien rogativa) en lo temps degut y acostumat, per lo qual acapte té lo terç y a de ser ab bestia propia y a ses propies despeses.”

 <<Lo honrat en Gabriel Balaguer, vehí del lloch de Castellfort, axí com segristà de la Casa y hermita del benaventurat Sent Pere de dit lloch, en o present any...en dit nom arende e...liure an Bernat Monserrat del dit loch, present e acceptant, la Casa e teres del dit de Sent Pere, cultes y ermes que aquell en dit nom té en lo terme del dit lloch...Lo qual dit arendament i fa e atorgua en dit nom per atant temps com al dit segristà e successorts seus en dit nom plaurà e al dit Bertomeu Monserrat ben vist li serà; e ab los pactes e condicions seguents.

    Et primo, que lo dit Bertomeu Monserrat, casser e arendador, sia tengut en lo temps acostumat de star y habitar en dita hermita e age de acaptar lo terme de dit lloch franquament axí lo forment com la llana en lo temps acostumat y degut; e, si non farà, sie tengut de pagar ho de sa rob lo que acaptàs si pogués; y dallí avant lo puguen llançar de dita Casa e arendament puxs no face lo que degue.

    It més sie tengut e obliguat de tenir la Casa y hermita neta y en bon condret y tenir carrech de la esglesia y encendre les lanties y siris los disaptes al vespre.

    It més sie tengut de star en la Casa y hermita en lo stiu, ço es, del principi de març fins a Sent Andreu; y age de tocar la campana a les nuvolades y tocar la horació.

    It més que no pugue tanquar en lo porche de la dita Casa ninguna manera de bestiar perque no si face ninguna brutesa.

    It més que sie tengut de fer lo acapte per los termens e llocs de Portell, La Gresola, Vilafranca, Ares, Benaçal, Catí, Morella (els que feien la rogativa) en lo temps degut y acostumat, per lo qual acapte té lo terç y a de ser ab bestia sua propria y a ses propries despeses.

    It eciam, quiant ixqua dit Monserrat de dita Casa e arendament, sie tengut de dexar les teres migarnades, dexantne tantes per sembrar com ni haurà de sembrades.

    It més que sia tengut y obliguat do donar recapte en les caritats segons se portany y és de práctica y costum.

    Por lo cual dit arrendament de dita Casa y terres de Sant Pere sia tengut e obliguat lo dit Bertomeu Monserrat cascun any donar e paguar o respondre al dit segristá o successors de aquell en dit nom, ço es, 3 caffis de forment bó, bell o rebedor, mesura de present reyne de la peyta, la mytat. La cual dit arrendament li fa e atorgua en dit nom a be llaurar e culturar, millorant e no pijorant aquell (f. 114) a us e costum de ben llaurador...Testimonis Antoni Folch e Rafael Cortés veins de dit lloc de Castellfort.”>>

 [EIXARCH FRASNO, José. Notícies sobre Castellfort, p. 42. Boletín de Amigos de Morella y su Comarca (A.M.Y.C.). AÑO IX, 1987-88]

 En el mateix article, trobem més informació de l’ermita de Sant Pere. Eixarch cita, entre d’altres,  documents dels anys: 1494, 1553 i 1596.

1553

Setembre, 16. Tenim una ordre del Duc de Maqueda, Bernardí de Càrdenas i Pacheco, lloctinent i capità general del Regne de València (1553-1558) perquè es fes una CEDA o nòmina “dels vehins e habitadors del lloch de Portell aldea de la vila de Morella, de quinze anys en amunt e seixanta en avall e de les ARMES que cascu dells te”. Van eixir 79 persones (no diu les edats, però sí que ens diu els que eren fadrins) que posseïen 57 armes, entre ballestes, escopetes, arcabussos, espases i alabardes. Apareix un llistat amb un munt de noms i cognoms de portellans (Vinaixa, Sorribes, Martí, Cerdà, Piquer, Ferrrer, Marín, Carceller, Camanyes, Altabàs, Querola, Sorolla,...). (document de l’Arxiu Notarial de Morella, del notari Lluis Sorolla, 1553)

  [llistat]

 [GRAU MONSERRAT, Manuel. Tres qüestions d’història portellenca, p. 70. Butlletí d’Amics de Morella i Comarca (AMYC), any XI. 1989-90]

<<"Pere Berga, cavaller de Cinctorres, procurador de sa mare Isabel Gil Palomar i de Bergua, fa àpoca de 9 lliures 9 sous 4 diners, que la vila de Vila-real li ha pagat per un censal." (AHMV Llibre de claveria Nº 308, sig. 35.)

"Pere Berga, cavaller de Cinctorres, procurador de sa mare Isabel Gil Palomar i de Bergua, fa àpoca de 26 lliures 5 sous, que la vila de Vila-real li ha pagat per un censal." (AHMV Llibre de claveria Nº 308, sig. 38.)

"Pere Berga, cavaller de Cinctorres, procurador de sa mare Isabel Gil Palomar i de Bergua, fa àpoca de 8 lliures 15 sous, que la vila de Vila-real li ha pagat per un censal." (AHMV Llibre de claveria Nº 308, sig. 39.)>>

[Trobat en la web: http://www.oocities.org/Paris/5419/Perg3.htm]

1560

Agost, 18. Tenim un altra “CEDA e nomina de la escripció de FOCHS del lloch de Portell, aldea de la Vila de Morella, feta a XVIII de agost any MDLX per rahó del dret del MORABATÍ degut a la Magestat del any MD/en blanc/escrita per mi, Lois Sorolla, notari escriva del dit lloch de manament dels honrats jurats de dit lloch la qual es del tenor seguent:”  i a continuació surt un llistat de 93 noms, entre Portell, l’Albareda i els masos. A més dels de la ceda anterior, de1553, apareixen també: Estupinyà, Membrado, Monfort, etc.

    [llistat]

 [GRAU MONSERRAT, Manuel. Tres qüestions d’història portellenca, p. 72. Butlletí d’Amics de Morella i Comarca (AMYC), any XI. 1989-90]

1561

En un paper solt trobat al llegat del notari Lluis Sorolla, 1568 (AHNM), apareix un llistat comparatiu de població entre Portell, Cinctorres i Castellfort durant els anys 1461, 1482 i 1561. L’any 1561 diu que a Portell hi havien 65 focs. (Cinctorres, 101 i Castellfort, 63)

 [GRAU MONSERRAT, Manuel. Tres qüestions d’història portellenca, p. 73. Butlletí d’Amics de Morella i Comarca (AMYC), any XI. 1989-90]

1565

Població de Portell, comparada amb altres pobles de la província (no consten els pobles de menor població.

 Morella, 693 vecinos

Castellón, 592

San Mateo, 413

Catí, 172

Forcall, 168

Benasal, 163

Ares, 128

Villafranca, 125

Vallibona, 121

Cinctorres, 120

Portell, 92

 [MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid. p.383. Ajuntament de Vilafranca. 1999]

1572

1567-1572. Existeix una “Memòria dels pobles de la Governació de Castelló de la Plana”, que forma part d part d’una obra anomenada “Descripció del Regne de València”, manuscrit que pertany a l’arxiu del Duc de Gandia i redactat pel mestre Hierónimo Muñoz i dedicat al aleshores Virrei de València, Antonio Alfonso Pimentesl. Va ser publicat per primera vegada pel canònig valencià, Roque Chabás, en la seva revista “El Archivo”, vol. IV, nº 1889. En el llistat de pobles, tenim, ordenats alfabèticament, les següents dades:

Castelló de la Plana, 559 cases;

Albocàsser, 139;

Ares del Maestrat, 128;

Castellfort,70;

Catí, 172;

Cinchtorres, 120;

Çorita, 100;

Chiva, 53;

Forcall, 168;

Hortell (Ortells), 30 (moriscos);

La Mata, 110;

Morella (diu Fransno que equivocadament), 168;

Olocau, 86;

Palanques, 32;

Portell, 92;

Sarañana, 12 (moriscos);

Todolella, 56;

Vallibona, 121;

Vilafranca, 125 i

Villores, 43.

Dit document ens diu que en aquella època el Regne de València estava dividit en 4 governacions (Orihuela, Xàtiva, València i Castelló) i entre Cristians i Moriscos. I diu també que en total, al Regne hi havien 68.855 cases (19.970 d’elles morisques); a Castelló, 10.054 cases (1.154 d’elles morisques). I de les 19.970 morisques de tot el Regne, només 340 eren pertanyents al Patrimoni Real, com era en aquell moment Morella i les seves aldees, i la resta (19.639) eren dels “senyorius”, qui pel peu propi interés els defenien contra la Inquisició i els oficials reials.

[Això fa pensar que a Portell no teníem un nucli morisc perquè si no ho hagués expresat com ho va fer a Ortells i Saranyana]

 [EIXARCH FRASNO, José. Forcall y Pueblos de la Comarca dels Ports. Trabajos históricos (1966-1993), p. 23. Ayuntamiento de Forcall. 1994]

1572

1565-1572. Apareix en un llistat de la Governació de Castelló de Jerónimo Muñoz que Portell té 92 focs. (Sinctorres, 120. La Mata, 110. Castellfort, 70. Forcall, 168, Morella, 168. Villafranca, 125...)

 [HALPERIN DONGHI, Tulio. Un conflicto nacional en el Siglo de Oro, p. 293.] *COMPLETAR (Llibre consultat en la Biblioteca de Benicarló)

1575

Agost, 29. En un llibre de Montornés trobem un altre document que parla dels PELEGRINS. Fa referencia a un document de l’any 1575 que diu així:

“Any 1575, agost 29. Portel”

“Item per quant sa Señoria denota que los vehins del present loch quasqun any per festes de pasqua fan una professo a la hermita de sant Pere de Castellfort en la qual se fan grans gastos i se fan molts pecats mortals, mana als jurats sots pena de excomunicació de aquí anavant nos fassa dita professo sino que sis homens confessats ab un prevere vagent en professo a dita hermita en loch de dita professo.” (ACT. Caixa 4, visita nº 18. Any 1575)

I continua dient:

“Actualment son dotze els homens que van de pelegrins de Portell a Sant Pere. No sabem esi el número de 6 que apareix en la nota ésatribuïble a un error del escriva, o si guarde relació al número de veïns que hi havie a Portell.” [això últim pareix descartar-ho quan en el mateix full parla dels 12 pelegrins (de Castellfort) a la nostra Senyora del Cid, o dels 12 (de Culla) que van a Sant Joan de Penyagolosa]

[MONTORNÉS, pàg. 32] *Completar títol, editorial i any de publicació.

"En bertomeu bru, de Portell, comparent davant lo venerable...vicari de portell, lo qual stava asentat a la porta de dita sglesia, y de continent se agenollà als peus de aquell, en presencia dels honrats justicia y jurats; y, convocats yo lo notari y testimonis, dix aquell al reverent vicari com ell era estat desobedient y havia mal parlat contra ell y li demanava perdó...y suplicava li perdonàs y absolgués. E lo vicari, vista la hobediencia de aquell y, usant del poder a ell donat per lo reverent senyor official de morella, de continent perdonà y absolgué a daquell".

[EIXARCH FRASNO, José. La Vida Quotidiana dels nostres avantpassats. Cinctorres, Volum I, pàg. 159. Editat per Cinctorres Club C.B. Tortosa. 1999]

1578

En el testament de Joan Piquer (que sembla que era el moliner del Molí de la Punta, de La Mata), diu el següent :

“Joan Piquer, del lloch de La Mata.Marmessors (albaceas): Hisabet de Arnés, muller mia (de los Arnés de Portell, una dinastía de notarios, con el rango de “ciutadans”) y a Miquel Piquer, notari, fill meu.”

I continua Eixarch:

“ac etiam done facultat a la dita muller mia que puga estar y abitar en les estancies de la torre que jo he començat a obrar [la torre actual?], ab tal que lo dit infrascrit hereu sie tingut y obligat de acabarla de obrar y, en lo entretant que no estará obrada, la dita muller mia estigue y puga estar en los apartaments que per huy los dos estam...”

[EIXARCH FRASNO, José. La Mata (Els Ports de Morella), p. 241. Sant Carles de la Ràpita, Jordi Dassoy, impresor. 1988]