>>Anàlisi del jovent català (III)

[tornar... 3> Demografia de la joventut]

4 > Habitatge: Urbanisme i especulació

Els canvis en l’estructura econòmica dels Països Catalans, imposats per la globalització neoliberal, apunten cap a una terciarització de la base econòmica (desplaçament de la indústria i del sector primari: pesca, pagesia...), la descentralització en la localització dels llocs de treball (incrementant la mobilitat de la classe treballadora) i la flexibilització dels processos productius (precarietat laboral).

Els canvis estructurals també repercuteixen en l’urbanisme, l’organització i els usos del territori. Urbanísticament la xarxa de ciutats compactes complexes i relativament integrades (típiques dels països mediterranis) en què els usos residencials es combinaven amb les activitats productives i de serveis, tendeix a desaparèixer i està originant fenòmens de desconcentració urbana. La ciutat difusa a la qual tendim es caracteritza per:

- L’extensió de les ciutats sobre el territori, acompanyat d’un gran consum de sòl, la destrucció dels ecosistemes i la superació de la dicotomia camp/ciutat.

- Especialització funcional de l’espai, és a dir “aquí una àrea de residència, allà una pel comerç, més enllà una per la indústria i al marge una per la reserva natural. El territori s’assembla , cada cop més, a un immens parc temàtic i l’espai públic desapareix i/o es privatitza.

- Increment de la segregació social sobre el territori. Sorgeixen guetos de rics i pobres. Alhora es degraden els nuclis urbans històrics, fenomen que s’agreuja en les ciutats mitjanes i petites i en els barris d’habitatge de massa.

La joventut catalana és, avui dia, totalment urbana i forma part d’una gran “ciutat difusa”, que amb discontinuïtats geogràfiques i diferents pols d’atracció abasta tot el territori nacional. El cicle de concentració –aglomeració- urbana de les dècades precedents s’ha invertit i avui les grans i mitjanes ciutats perden població en favor dels nuclis més petits.

Aquest procés perjudica i en molts casos fa impossible l’emancipació del jovent. L’accés a l’habitatge per part del jovent està directament relacionat amb el nivell de renda (ingressos) del/la jove. Però el mercat immobiliari respon als interessos especulatius i això força als sectors de joves amb nivells d’ingressos mitjans a marxar de la seva població i cercar habitatge a baix preu en d’altres localitats de l’entorn metropolità. Aquest fenomen d’expulsió també afecta a la indústria que passa a radicar-se en nouspolígons especialitzats i al comerç extensiu (grans centres comercials) que s’estableix en les artèries de comunicació perifèriques de la metròpoli.

A la ciutat de Barcelona, a l’any 2001, el preu mitjà d’una vivenda fou de 39.000.000 de ptes (234.394,72 euros) i el metre construït es pagava a 400.000 ptes (2.404,05 euros). Per terme mig un/a jove treballador/a que guanyi entre 80.000 i 100.000 ptes (480,81 i 601,01 euros) mensuals ha de fer un esforç econòmic 39 vegades superior al seu nivell de renda per accedir a un habitatge.

L’altra cara de la moneda de la misèria imposada pel mercat de l’habitatge és el negoci de les hipoteques, a les quals bona part dels joves no hi poden accedir si no tenen l’aval familiar i que representen un benefici rodó per a les entitats financeres. Només a l’any 2000, la banca va incrementar els seus beneficis en un 30%, prop de 1,05 bilions de pessetes (euros) obtinguts massivament a partir de les comissions de crèdits –hipoteques per comprar vivendes.

El preu del lloguer segueix la mateixa pauta alcista cosa que repercuteix en els sectors populars de la joventut. Paradoxalment, i només a la ciutat de Barcelona, segons dades del cens municipal de 1991 hi ha prop de 70.000 habitatges desocupats i pràcticament la meitat de les vivendes estan ocupades per tan sols 1 o 2 membres.

La tendència alcista, especulativa, dels preus de l’habitatge explica que entre 1985 i 1995 el percentatge de joves entre 25 i 29 anys que vivien emancipats passés d’un 60% a un 30%. Les dades relatives a les Balears [IBAE, 2000] ratifica les dades anteriors i mostra un increment de la dependència dels joves respecte a la família (pares/mares), ja que al voltant d’un 67,6% encara hi conviuen malgrat que el 43’7 % dels i les joves expressin la necessitat de canviar d’habitatge i emancipar-se.

5 > L’ensenyament

El sistema educatiu és un factor clau per la perpetuació al poder de les classes dominants i pel manteniment de l’estat que les sustenta. Conseqüentment, l’ensenyament, a part d’ haver esdevingut una peça més de les agressions que patim a nivell social i nacional (privatització, mercantilització, espanyolització, francesització, etc.), es converteix en un factor fonamental en la transmissió de valors ideològics que tendeixen a garantir i perpetuar el sistema.

Aquestes agressions es concreten en la manca de cobertura d’un ensenyament veritablement públic i català en tots els seus nivells. Pel que fa a primària i secundària, es constata una progressiva disminució de la despesa pública, la qual cosa dificulta i impedeix l’accés a l’ensenyament de les classes més desfavorides econòmicament. Per contra, cada cop hi ha més partida pressupostària destinada als centres privats-concertats. Un exemple el trobem al Principat de Catalunya, on hi ha una bossa de diners destinada al sector privat que representa la quarta part del pressupost del Departament amb un volum anual de més de 600 milions d’euros. I, a més, tenint present que el curs 2001/2002 a l’ensenyament anomenat públic hi ha 20156 alumnes en barracons al Principat i 18000 al País Valencià. S’estan donant subvencions a escoles d'elit que cobren als seus alumnes fins a 80.000 i 100.000 pessetes (480,81 i 601,01 euros) de quota mensual, com succeeix a Catalunya o a escoles de l'Opus Dei a València en les quals s'imparteixen classes separades per a xics i xiques.

Hem de recordar que, junt amb Holanda, l'Estat espanyol és, dins la UE (ja de per sí neoliberal), allí on l'ensenyament privat té un major pes. Així estem veient com, mentre proliferen els centres concertats, falten places a la pública, hi ha multitud d’alumnes en barracons, falta d’ensenyament especial, absència d’un pla adequat per immigrants, de gabinets psicopedagògics, manca de material, massificació, augment del preu de llibres de text, beques irrisòries, etc.

Aquests mecanismes pressupostaris, és clar, provoquen unes barreres econòmiques que no totes les famílies poden afrontar; a més, aquesta elitització entre els i les estudiants s’agreuja encara més amb l’existència de barreres acadèmiques. Si fins ara destacava la Selectivitat, a partir de l’aprovació de la LOU (Ley Orgánica de Universidades) i de la (contra)reforma de la LOGSE, les barreres d’aquest tipus es multipliquen. La supressió de la selectivitat clàssica dóna peu a un conjunt doble de proves per poder accedir a la universitat: la Revàlida del Batxillerat i una altra prova específica per poder entrar a la universitat on es vulgui entrar (examen que s’ha de repetir fins que no s’aprovi). I tot, amb l’excusa de la massificació existent sense tenir en compte que aquesta només es pot combatre des d’un augment de les partides destinades a educació i amb la plena consideració que l’ensenyament és un dret per tothom i no un privilegi.

I si això no fos suficient, la posada en marxa de la Llei de Qualitat dóna peu, entre d’altres coses, a una divisió entre l’estudiantat segons el nivell de cadascun, provocant, per tant, un augment de les desigualtats i una palesa elitització entre l’estudiantat.

Aquesta eina de selecció social, també s’aplica a FP, branca d’ensenyament que amb la seua nova llei que està tirant endavant el PP, intenta deixar clar que el futur està als centres privats. Tanmateix, als mòduls de formació es plasma cada cop més la poca voluntat i inversió amb la insuficiència i poca oferta d’aquells.

A nivell institucional, també hem de remarcar la divisió estamental agreujada per la gran burocratització i manca de transparència a tots els nivells. Una manca de democratització agreujada per lleis noves, com és el cas de la Llei de FP (en la qual els directors passen a ser nomenats per l’administració, sense cap intervenció de la comunitat educativa) o la LOU.

A les universitats catalanes, per la seua banda, també es deixa notar la mà del PP i del neoliberalisme. Si ja la LRU era prou deficient, l’aprovació de la LOU encara ho empitjora més. A grans trets, és una llei que potencia la mercantilització, privatització i espanyolització de la universitat. Destaca el major control del govern i de les empreses mitjançant l’entrada i enfortiment dels seus representants. A més, apart d’establir la competitivitat entre universitats com a criteri de finançament (creant una divisió entre universitats de qualitat i universitats precàries), constata un enfortiment de les universitats privades. Tanmateix, anul·la per complet la poca participació que tenia l’estudiantat i el PAS als òrgans de govern, donant lloc a un sistema de govern presidencialista, estamental, elitista, burocràtic i antidemocràtic.

A nivell lingüístic i nacional, la política educativa esdevé una eina bàsica d’espanyolització i francesització del nostre poble. Ens imposen un ensenyament que no té en compte la nostra realitat nacional ni cultural, discriminant la nostra llengua, manipulant la nostra història (amb mecanismes com el Distrito Único , el Decreto de Humanidades o fins i tot la censura portada a terme per Zaplana en el currículum dels autors de literatura catalana) . Que els PPCC estiguen dividits en administracions diferents, també influeix. Sense cap dubte, la pitjor situació hi és a la Catalunya Nord, on el català no passa de ser un reducte folklòric. Un exemple de la discriminació del català l’ensenyament, el trobem al País Valencià, on l’ensenyament secundari en català, no arriba al 15%. Al Principat, tot i estar en una situació millor en aquest sentit, les xifres tampoc són massa convenients pel català. Un exemple ho tenim a la FP on l’ensenyament en català només és del voltant del 15%.

En l'àmbit universitari, la situació de la llengua també deixa molt que desitjar. A grans trets, podem afirmar que (més del) 50 % en totes les universitats de Catalunya i en la UIB, enfront d’una xifra inferior al 15 % en les universitats valencianes.

I si aquesta situació ja és de per sí preocupant, amb la posada en marxa de la LOU i el seu procés d’Habilitación Nacional, juntament amb el Distrito Único, la llengua catalana passarà a tenir una presència molt menor. Un altre aspecte fonamental és la pedagogia , la manera de transmetre els “coneixements”. A part de limitar la capacitat de creativitat i de crítica de l’estudiantat, es potencia la competitivitat entre l’estudiantat i la memorització i manca de reflexió (un bon exemple és el Decreto de Humanidades). Tanmateix, l’autoritarisme i la manca de participació és molt present, donant peu a una infantilització, submissió, dependència i control social dels i les estudiants.

A Andorra l’ensenyament de primària i de secundària es troba dividit en quatre models: l’ensenyament andorrà, l’espanyol, el francès i el religiós. L’únic ensenyament en català és el primer model. A més a més, en aquest model cada cop són més freqüents les classes en espanyol, i està arribant a ser la llengua majoritària de tots els patis. L’ensenyament és majoritàriament públic, i tan sols existeix una cadena d’escoles privades elitistes. Les organitzacions d’estudiants de secundària no existeixen, i encara no hi ha cap universitat, ni pública ni privada.

[continuar ... 6> Situació econòmica]