>>Anàlisi del jovent català (IV)
6 > Situació econòmica
La dependència del jovent respecte de la família té la seva lògica traducció en una dependència econòmica. En certa manera la família esmorteeix la conflictivitat social latent.
L’autonomia econòmica del jovent esta relacionada directament amb els ingressos procedents del treball. Les situacions econòmiques precàries del jovent afecten al 36’8% del jovent major o de 18 anys que ha de fer front a les despeses per mantenir-se i arriba a final de mes amb l’aigua al coll. Dins d’aquest grup, però, hi ha un 18’7% que solucionen la seva misèria gràcies a la família.
Ara bé les estadístiques d’opinió fetes a joves donen com a resultat una valoració negativa tant de la situació del jovent en el moment present (81,5%) com de la valoració de la situació general del país (81,8%). Les impressions subjectives mostren una clara insatisfacció del jovent envers el paper de precarietat i subordinació econòmica a què resten sotmesos.
Si en alguna cosa ens podem posar d’acord la joventut catalana és a l’hora de definir la nostra situació laboral. Una situació basada en la precarització de les condicions de treball que eren àmpliament superades per les generacions anteriors a nosaltres. Quan es fa referència a la precarietat laboral, aquest terme sovint s’associa exclusivament a la temporalitat en la relació laboral. La precarietat és fet d'inestabilitat en el lloc de treball no controlable i en aquest sentit no només la durada determinada dels contractes és inestable en la relació laboral de la joventut catalana.
Els nostres pares i mares han viscut un treball assalariat de durada indefinida a temps complet i amb uns drets de seguretat associats com els augments salarials, la reducció dels horaris, l’accés de la formació i la promoció professional, la participació en plans de pensions complementaris a la Seguretat Social que havien conquerit a la patronal i hem d’entendre la precarietat com un fenomen de pèrdua d’aquests dretsde seguretat associats i que avui en dia ens trobem ja eliminats, minoritzats o bloquejats quan accedim des del món de l’escola al món del treball. La precarització no és un fenomen exclusivament juvenil, i és producte de diverses fases de recuperació del poder de les classes capitalistes espanyoles i en funció del seu estadi actual neoliberal, per tant afecta al conjunt del poble català.
Aquestes fases de recuperació venen definides per les polítiques socials i laborals desenvolupades durant els anys 80 i 90 i que han comportat la desregulació de les relacions laborals i de les condicions de treball per a tothom. La eliminació de les “rigideses” , en paraules de la patronal, permet també acomiadar-nos de forma més barata, permet traslladar-nos de lloc de treball sense justificar canvis de contracte, permet congelar-nos sous sense justificar pèrdues de beneficis,... això es precarietat per a tothom, I a la vegada que la temporalitat, la joventut catalana també patim aquestes expressions de precarietat en tant que treballadors i treballadores.
Si l’Estatut dels Treballadors de 1980 de l’Estat espanyol observa una preferència per la contractació indefinida i assenyala com a excepcional la contractació de durada determinada, els alts índexs d’atur a conseqüència de les reconversions industrials i el desballestament de les indústries deixa el govern del PSOE fora de joc. No hi ha nous llocs de treball per als i les joves i els grans els perden per culpa de la deslocalització (les indústries busquen nous països amb ma d’obra barata) i de la no adaptació a les noves formes de producció, que necessiten menys mà d’obra no qualificada. A partir de 1984, la temporalitat passa a ser presentada i utilitzada com un instrument de foment de l’ocupació juvenil a partir de la formulació dels contractes de pràctiques i de formació, que sobretot servirà per adaptar els i les filles d’aquests no readaptats/des a la nova qualificació professional.
En situacions d'elevat atur, el lloc de treball esdevé un bé tan difícil d'aconseguir i mantenir que per a assolir-lo els treballadors i treballadores ens veiem obligats/des a acceptar condicions de treball que no hauríem acceptat en altres circumstàncies. Una situació que aprofita la patronal espanyola per desorganitzar els sindicats , com a organitzacions de pressió, defensa i promoció dels drets dels treballadors i treballadores a través de la institucionalització pública i els diferents pactes i acords interconfederals dels anys 80. Aquests sindicats institucionals no poden organitzar respostes ni defensar els interessos de la joventut catalana, perquè estan massa preocupats per salvar la poca base que els hi queda a les "poques" grans empreses bàsicament industrials, financeres i administració pública.
A principis dels anys 90, l’Estat espanyol era un dels pocs estats europeus que no havien regulat el “prestamisme laboral”. L’Estatut dels Treballadors ho prohibia però era un negoci que funcionava de sota ma i que es permetia per la incapacitat de l’INEM per oferir sortida a l’elevada bossa d’atur que es patia a causa del fracàs de la política econòmica del PSOE. Una política econòmica adreçada a la terciarització de la nostra economia, prioritzant el sector serveis, el turisme i l’especulació del camp i de la ciutat, precisament sectors on les organitzacions sindicals han fet fallida a l'hora d'articular polítiques de protecció i seguretat dels treballadors i treballadores que s'incorporaven.
La situació de prohibició de les empreses de treball temporal canvia quan desapareix l’article de l’Estatut dels Treballadors que ho impedia i s’aprova la Llei 14/1994 on es regula i defineix la cessió de treballadors mitjançant les ETT. Es trenca el monopoli estatal dels serveis públics de col·locació i es permet la iniciativa privada. Passem d’una situació d’alarma social generada per l’enorme volum d’atur i de cues interminables a l’INEM a l’oferta diversificada i immediata de llocs de treball, de trobar molts i diferents llocs de treball que ajuden a aquesta “nova economia” tant volàtil com els nostres contractes i a l’assumpció del paper de l’Estat espanyol dins de la divisió del treball de l’àmbit europeu que li marcava el Tractat de Maastricht.
La lluita contra les ETT ha representat molts esforços a l’hora de respondre a la precarització del món del treball, i és molt fàcil, ja que són l’expressió més visible de la precarietat. La reforma de les ETT de 1999 sorgeix d'aquesta lluita, (i no ens enganyen per aturar tota la explosió de ràbia juvenil que els hi havia vingut a sobre) i va representar una retallada empresarial amb condicions més estrictes per rebre l’autorització d’obertura o de la prorroga que han fet tancar a moltes d’elles, l’ampliació del deure d’informació als representants sindicals de l’empresa usuària del treballador/a cedit/da ha facilitat el control de l’abús d’encadenaments dels contractes, eliminació de l’ús de treballadors d’ETT per determinatstreballs penosos i l’equiparació salarial formal, on encara hi ha ambigüitat segons el que s’entengui per retribució salarial, extrasalarial, complements,...
Dins un marc com l’actual, on la precarietat d’entrada al mon del treball la exerceix les múltiples formes de contractació temporal i de durada determinada, la funció de les ETT pot quedar relegada a la d’empresa de gestió de recursos humans de les petites i mitjanes empreses, passant així a ser una empresa subcontractada més que agilitza el procés de producció com en el procés de múltiples subcontractacions que tenen les empreses: la neteja, el transport de mercaderies, el manteniment de les instal·lacions i les ETT gestionen les necessitats puntuals de feina. La gran empresa disposa d’un departament de recursos humans que dins del cicle productiu ja té en compte a l’hora de fixar la seva plantilla eventualitats (baixes per malaltia, baixes per maternitat, comandes imprevistes, fluctuacions de mercat,....) i hi ha departaments de recursos humans que gestionen més precarietat que algunes ETT.
A partir de 1997, i arran de l’acord entre les organitzacions sindicals CCOO i UGT i les organitzacions patronals CEOE i CEPYME, després legislat per el Govern del PP, es consolida una nova manera de precarietat laboral. En aquest cas s’ataca la sortida del món del treball. Aquesta reforma es duu a terme sobre la base que l’elevat “cost de l’acomiadament” retarda la reestructuració de les plantilles i desmotiva a la patronal la creació d’ocupació. Es crea una nova modalitat de contractació anomenada “indefinida amb acomiadament pactat”. La novetat d’aquest contracte és que la màxima indemnització si es declara improcedent l'acomiadament és de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats i no la dels fixes que és de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats. A l'hora, s’agilitza el procediment dels expedients de regulació d’ocupació justificant tota pèrdua econòmica i qualsevol necessitat empresarial per motius tècnics, organitzatius i productius i en definitiva això serveix per acomiadar "a la carta" més antics a un preu assequible, 20 mensualitats per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats.
Un cicle que no es tanca perquè aquest any que hem deixat enrera, ens deixa una nova reforma de la contractació, el Decret-Llei 5/2001 de 2 de març sobre “medidas urgentes (això diuen ells!) de reforma del mercado de trabajo” perpetua a la joventut catalana dins la roda de la precarització de les relacions laborals, amb elements significatius com:
- la desregularització plena dels contractes a temps parcial, un contracte que facilitaria la inclusió laboral del i la jove estudiant es trenca per totes bandes. Ara només que es faci una hora menys que la jornada habitual ja es pot considerar a temps parcial, a més a més la distribució horària és a lliure elecció de l’empresari obrint noves portes al frau i quan l’empresari li convingui pot ampliar l’horari fins a un 60 % més de les hores que es tinguin convingudes i pagades a hora normal, sense hores extra per un/a treballador/a a temps parcial.
- l’ampliació del casos del contracte de formació, d’entrada fet per els i les joves de 16 a 21 anys sense cap formació regulada, ara els empresaris podran pagar salaris inferiors a l’habitual (el mínim que han de complir és el 85 % del Salari Mínim Interprofessional) de la professió i sense cobertura d’atur i seguretat social durant la durada d’aquest contracte a immigrants, amb papers es clar, durant els 2 primers anys de vigència del permís de treballs, aturats de totes les edats amb més de 2 anys d’inactivitat, aquells/es en situació d’exclusió social o que s’incorporin a cursos de les escoles-taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació. És el reconeixement de la precarietat professional i de la dualitat d’escales salarials.
- incorporació d’una nova modalitat contractual en l’àmbit de les administracions públiques, el contracte d’inserció en obres i serveis d’interès general i social, amb nivells salarials i cotitzacions socials més baixes a les habituals i que mantindran el seu lloc de feina fins que desaparegui la dotació pressupostària específica. De manera que s’introdueix la precarització fins i tot en l’àmbit de l’administració pública.
Aquestes tres mesures són noves, però hi ha modificacions a conceptes introduïts a les reforma laborals de 1994 i de 1997 que s’haurien de tenir clares: l’ampliació del casos del contracte indefinit amb acomiadament pactat a joves de 16 a 30 anys (abans de 18 a 29 anys), dones en sector on siguin subrepresentades, aturats amb inscripció a l’OTG (Oficina de Treball de la Generalitat del Principat) de 6 mesos mínim (abans d’1 any) i aturats majors de 45 anys. I la reducció de la indemnització del contractes temporals d’obra i servei de 12 a 8 dies de salari per any treballat, que no afecta als contractes de formació, en pràctiques i d’interinatge que si conserven els 12 dies per any treballat (o prorrateig per mesos, recordem-ho!).
L’especialment concentrades en els caps de setmana i festius, de caràcter poc estable i temporals. Un aspecte molt important és la prohibició dels sindicats (amb l’excepció del de la policia), fet que afavoreix encara més les irregularitats i els abusos de la patronal. Aquesta situació es veu agreujada per l’alt percentatge de treballadors i de treballadores que van a Andorra solament per un temps, fet que acaba de dificultar la realització de la feina sindical.
[continuar ... 8> Catalanitat i consciència nacional]
