Del Club dels poetes morts

Llenceu-vos cap als vostres somnis
o un eslògan podria enfonsar-los
(Els arbres són les seves arrels
i el vent és el vent)
Seguiu el vostre cor
si les aigües es cremen
(i viviu d'amor
encara que els estels es moguin a salts)
Honreu el passat
però acolliu el futur amb els braços oberts
(I danceu per a llençar a la mort
fora d'aquest connubi)
Què importa el món
els seus bons i els seus dolents
(perquè Déu estima a les noies
els matins i la terra).

Somniem dies de matí
que mai arriben
Somniem una glòria
que no desitgem
Somniem un nou dia
quan aquest dia ja ha arribat
Fugim d'una batalla
en la que hauríem de lluitar.

Esperem la trucada
sense avançar-nos a ella
Basem les nostres esperances en el futur
quan el futur no és més que vans projectes
Somniem amb una sabiduria
que evitem cada dia
Cridem amb les nostres pregàries a un salvador
quan la salvació està a les nostres mans.

I tot i així dormim

I tot i així dormim
i tot i així resem
i tot i així tenim por.

Dolçura dels seus cabells de zafir
reflexes dels seus cabells d'or
el meu cor sucumbeix al seu imperi
feliç de saber que ell respira.

Per a la santa unió de les ànimes
no admeto cap obstacle; l'amor no és amor
si canvia al veure que canvia l'altra flama
el mateix que si, abandonat, abandona alhora.

Oh, no. És un signe establert per a sempre
testimoni de la tempesta, això no el conmou
És l'astre al que s'uneixen totes les barques errants
Es mesura la seva alçada, sense conèixer els seus efectes.

Oh, bellesa que camina en la nit
La teva resplendorapaga la dels cels
Perquè la passió, divina harmonia.
Brilla a la brasa dels teus ulls.

Veniu amics meus
no és massa tard per a partir en la cerca
d'un món nou
perquè segueixo tenint el propòsit
de bogar més enllà del sol ponent
i si hem perdut aquesta força
que altra hora movia el cel i la terra,
el que som ho som;
cors heròics i del mateix temple
debilitats pel temps i el destí,
però forts per la voluntat
de buscar, lluitar, trobar, i no cedir.

Som els creadors de música
i els sominiadors de somnis
errants pels trencants solitaris
asseguts a voreres desolades
pobres cervolets retirats del món
i sobre els que brilla la lluna pàlida;
i tot i així agitem i estremim
el món, fins a l'infinit, al semblar
amb cants sublims i inmortals
elevem les grans ciutats del món
i amb una fabulosa narració
forgem la glòria d'un imperi:
un sol home, segur del seu somni,
anirà sense pesar a conquerir una corona;
i tres, armats amb un nou ritme,
poden provocar la caiguda d'un imperi.
Perquè som nosaltres, al fil dels segles,
en el passat que ha fugit de la terra
els qui construïm Nimbe amb els nostres suspirs
i Babel només amb la nostra alegria.

Existeix el sublim amor d'una noia
i l'amor d'un home madur i just
i l'amor d'un nen sense por
tots ells han existit en tots els temps
però l'amor més meravellós
l'amor de tots els amors,
més gran encara que l'amor a una mare
és l'mor infinit, tendre i apassionat,
d'un borratxo per un altre borratxo.

Recolliu ara les roses de la vida
perquè el temps mai supèn el seu vol
i aquesta flor que avui s'obre
demà estarà pansida.

Cançons del camí florit. Celdoni Fonoll

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa
Joan Salvat-Papasseit

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques !
Duc llunes i cançons
per arracades.
Maria Mercè Marçal

A l'escarbat bum-bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Bartomeu Roselló-Pòrcel

A punta de sol se'ls veu traficar
quan munyen la nit les últimes bruixes,
s'apleguen al cor d'un sec canyissar
els nens febrosencs que planten maduixes (...)

Al turó de cada vila
un ramat d'escolanets
disfressats de focs follets
ballen amb sotana lila.
Joan Barceló

Petits Poemes per a nois i noies. Joana Raspall

LA MARGARIDA

Estimo l'amic,
estimo l'amiga,
estimo l'amor
i la margarida
que esfullo entre els dits
preguntant: -M'estima ?

Ara diu que sí ...
ara diu que no ...
Quan em diu mentida ?

LA PLUJA

Ai, quina son, quina son que m'agafa
mentre la pluja rebota al jardí !
De tant en tant el meu vidre esgarrapa
i és quan jo sento més dolç el coixí

EL CAVALLET

Tu i jo, cavallet de fira
fugirem ben enllà d'aquest món.
Donarem tantes voltes i voltes
que ningú no sabrà mai on som

DIA DE BOIRA

Aquesta nit, en tant que jo dormia,
ha anat creixent la terra fins al cel.
En despertar, he vist que les muntanyes
treien el cap per sobre els núvols freds
i que la gent corria presonera
pels emboirats tentacles dels carrers.

LA LLUNA

La blanca lluna no pot dormir
i se sent lassa.
Una granota s'esmola el crit
mentre ell passa.
L'aigua rondina i la fa callar:
-Inoportuna !
Sota les molses amaga el cap
i deixa dormir la lluna !

ELS AMICS DEL POETA

El poeta cerca un cant
per enamorar la tarda
que s'esmuny en l'horitzó
mig violant, mig magrana.

És tan breu l'instant que fuig,
i és tan lenta la paraula ! ...

(...)

El poeta, en febrosit,
escrivia i somniava
que si flroria l'ocell ...
que si la rosa cantava ...

FESTA AL MEU ESTUDI

(...) Blau fosc de la tinta
emprèn la sonata.
Papers ballarins
refreguen la seda planxada
dels seus vestits fins.

(...)

I les lletres giren
embriagues
de valsos de llum.