Sarcophilus

Espaņol

Inclòs al recull Alt risc. Tretze contes d'humor negre (Ed. Laertes).

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967). Tècnic mitjà del Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I. Escriptor de contes estranys, coordina Sarcophilus.

Vaig fer mal d'emportar-me'l així. Ara sé que és aquest tipus de mals tractes, i en general la vida en captivitat, el que els fa tornar diabòlics. Podria haver emprat una cistella per a gossos, àmplia i ventilada, amb obertures per traure el musell. Almenys així no s'hauria sentit tan empaquetat. Però sobretot es tractava d'evitar que la meva mare el veiés. Si ella se n'hagués adonat que formava part de l'equipatge, hauria fet tots els possibles per impedir que el meu petit diable vingués amb mi.

De fet ja no era tan petit. Havia crescut i engreixat fins al punt que amb prou feines vaig poder encabir-lo a la maleta. Primer s'hi va resistir, però el vaig convèncer prometent-li que seria un viatge molt curt i després seria lliure de bell nou. Llavors encara confiava en mi: encara no li havia donat motius per malpensar. Va mantenir la calma una estona, fins que vam agafar el tren, però quan va notar el vaivé es va posar nerviós i va començar a regirar-se i a grunyir. No va passar desapercebut. Els altres passatgers miraven de reüll el meu equipatge i a mi alternativament. Sens dubte es preguntaven què coi amagava allí dins. Ho vaig passar malament, dissimulant i patint pel pobre Sarcophilus. Temia que algú es decidís a cridar el revisor en qualsevol moment i es frustressin els meus plans. Pensava que no arribaríem mai a Londres.

Va ser un regal de l'oncle Oscar. Me'l va portar l'estiu passat a Tilbury Cross en tornar d'Austràlia. L'oncle sempre ha tingut debilitat pel regals exòtics i inversemblants; la màscara ritual d'un guerrer zulú, les dents de drac adquirides a la Xina i altres meravelles van omplir de somnis la meva infantesa. Ens va contar que les entremaliadures i picardies de l'animalet el van convertir en la mascota del vaixell. Quan el va comprar en un mercat a l'illa de Tasmània tot just era un cadell. Es veu que en certs paratges remots, en valls i boscos recòndits, aliens a la civilització moderna i la industrialització, encara es poden trobar diables silvestres en abundància.

-Què és? -vaig preguntar, fascinat, en veure'l bellugar-se per la gespa del jardí.

Mai no l'hauria imaginat així: petit i negríssim, més semblant a un gos o un osset que a cap altra cosa. Em vaig afanyar a buscar informació sobre la seva espècie a l'Enciclopèdia Britànica. Em vaig assabentar que s'alimenten d'insectes i mamífers menuts, que són forts i hàbils per a trepar i nadar, i que prefereixen la nit. Vaig llegir també que podien ser lleials i dòcils si hom els tractava honestament. Quan l'oncle va dir que calia posar-li un nom jo em vaig decidir de seguida per la solemnitat llatina de la seva denominació científica: Sarcophilus harrisii. Em semblava perfectament escaient a la seva condició sobrenatural.

Va resultar un company ideal per a l'estiu: jogasser, afectuós, sempre disposat a eixir en cerca d'aventures. A més a més, els nostres horaris encaixaven estupendament. Jo venia de l'internat, amb els estudis, per fi, enllestits. Però el meu pare ja m'havia buscat feina en un banc a Londres en acabant de les vacances, de manera que em calia repassar la comptabilitat i altres matèries pràctiques. Mentre jo estudiava el meu fidel diable es passava les hores dormint, acotxat en un còmode bressol que vaig rescatar de les golfes per a ell. Després, al vespre, el despertava per iniciar noves incursions. Ens endinsàvem al bosc cada dia sota els darrers raigs de llum, oblics i suggestius. Allà, entre els roures, l'heura i els líquens, lluny del món, tenia des de sempre costum d'evocar les meves lectures predilectes o fins i tot inventar històries pròpies. Jugava a ser pirata, soldat, explorador... i ara Sarcophilus em seguia onsevulla que anés. Gaudia veient-lo córrer, pujar als arbres, saltar darrere de sargantanes i ocellets donant curs a una inesgotable vitalitat. Capbussar-se a l'estany l'entusiasmava especialment. Jo a vegades em banyava amb ell. Dins de mi compartia el seu afany, el seu apassionament. No he tornat a sentir aquella rara impressió de coratge i llibertat.

A l'estany, una vegada vam sorprendre un grup de xics i xiques del poble banyant-se tots nus. El vaig haver d'agarrar. Si arriba a aparèixer entre ells potejant un dimoni negre i llisquent, haurien tingut un ensurt de mort. Em vaig quedar amagat darrere d'unes mates, espiant-los, amb Sarcophilus ben subjecte contra el meu pit. Podia sentir el seu cor bategant tan fort com el meu. Sort que no ens van veure.

No sempre regressava a casa amb mi: li sobraven energies per continuar rondant a fosques. Jo li deixava la finestra oberta perquè hi pogués entrar a qualsevol hora. La nostra va ser una peculiar companyonia, basada en els interessos comuns i el respecte mutu. Quelcom ben distint de les rivalitats i baixeses del col·legi, que afortunadament quedaven ja enrere. Sens dubte la meva mare hauria preferit una relació més normal. M'hi insistia sovint: que fes amics al poble, gent de la meva edat. Però jo era feliç així, i dubto molt que l'altra opció hagués funcionat millor.

Vaig ser feliç així, però va durar poc. Les coses bones no solen durar. El trasllat a Londres va ser al setembre. Anava a viure en un pis de lloguer. Jo sol! No és que em disgustés allunyar-me de la meva família, al contrari: les excessives atencions, les exigències i terminis, estaven rematant la meva paciència, i d'alguna manera el que més desitjava era posar distància per entremig. Però és que no coneixia ningú a la gran ciutat... Per aquesta raó m'havia d'emportar el petit diable amb mi: per no trobar-me tan desemparat, tan oblidat. Reconec, ara, que va ser una insensatesa, que m'hi hauria d'haver repensat abans de condemnar-lo a presó. Un apartament de dues habitacions més cuina i bany al sinistre carrer Morgue, menys de 25 m2 en total, no és de cap manera l'hàbitat més recomanable per a un fogós Marsupial.

M'hi vaig trobar un pis fosc i humit, un antre a penes decent. La meva habitació era l'única que donava al carrer. A l'altra, amb un matalàs, una manta i un cossi per al menjar, li vaig preparar a Sarcophilus una llar tan confortable com era possible. El meu dissortat company s'hi passava el dia reclòs mentre jo treballava, dormint i rosegant de mala gana el pinso compost que li comprava a l'adrogueria de baix. Quan tornava a casa era ja de nit i no em quedaven ni temps ni forces per ocupar-me d'ell com hauria calgut. El treia uns minuts perquè fes les necessitats en algun solar i me l'emportava a casa a ròssec de seguida. Molt aviat vaig haver de posar-li una corretja per impedir que s'escapés. El veia marcir-se i envilanir-se per culpa meva, i no vaig fer res per ell, aquesta és la veritat. Més d'una vegada en arribar-hi el vaig enxampar encimbellat damunt de la meva taula, aguaitant els transeünts des de l'única finestra de la casa. Sovint grunyia i maleïa tot enrabiat. No gosaré posar en escrit les blasfèmies que li vaig sentir remugar en una d'aquelles ocasions patètiques.

La situació va empitjorar abans que sabés remeiar-la. Em vaig assabentar de les seves eixides pel periòdic. The Times titulava així una breu columna en una pàgina interior: «Actes criminals al carrer Morgue». Pel que semblava un misteriós individu d'aspecte i maneres brutals havia assaltat unes quantes dones joves en les darreres setmanes, sempre a hora foscant. Afortunadament sense conseqüències greus: només esgarranys i l'inevitable xoc. Es parlava d'un maníac o de «quelcom més estrany», però el periodista no concretava el que volia dir amb això. Òbviament es tractava de Sarcophilus. Sens dubte es despenjava per la finestra mentre jo dormia i en feia de les seves al carreró.

Em vaig enfurismar amb ell. Aquella nit el vaig renyar i el vaig confinar amb clau a la seva cambra. Però va ser endebades: al matí vaig descobrir que havia trencat el pany i s'havia fugat. No sols això, quan m'arreglava per eixir em vaig adonar què m'havia pres part de la roba i els diners.

La seva marxa em feia sentir culpable, però també va suposar per a mi un alliberament: em va traure un pes de sobre. Al mateix temps, al banc, la tensió que sentia va disminuir a mesura que anava aprenent la feina i les tasques esdevenien rutinàries. Això, i l'absència d'altres obligacions, em va permetre relacionar-me amb els companys. Per primera vegada d'ençà que era a Londres em van passar coses francament positives. Vaig fer un amic, Cavender, més gran que jo. Era tot un tipus, un connaisseur. Un home de món, com se sol dir. Em va presentar dues xicotes, Mary Jane i Sophie. Em va advertir que ell es gitava amb Jane, de manera que jo vaig flirtejar amb l'altra. Freqüentàvem certs pubs totes les vesprades i a vegades continuàvem la festa fins la matinada al pis de Cavender, bevent whiskey o brandy i escoltant discos. Passava molta son, les meves ulleres en donaven testimoni, però això era un preu mínim a pagar per la intensitat i l'aprofundiment de les meves experiències.

Sarcophilus va rompre la treva i la meva tranquil·litat presentant-se una nit en un d'aquells pubs. Tot d'una hi era entre nosaltres. Vestia com un gentleman, amb una de les meves camises blanques i pantalons i jaqueta de sastre, però el to fosc de la seva pell i els diabòlics ullets no podien enganyar-me: era ell, sens dubte era ell. Em vaig quedar paralitzat, no sabia com reaccionar. Sense deixar de mirar-me i somrient malèvolament es va col·locar darrere de les xiques i els va tocar el cul a les dues alhora. Per poc no s'organitza una baralla. Cavender el va agarrar de les solapes amb intenció de pegar-lo. Sort que es va esmunyir i va eixir corrent. El vaig seguir fins al carrer. A fora ens vam quedar sols. Em portava uns quants metres d'avantatge, però es va aturar i em va plantar cara, mirant-me de nou als ulls.

-No et cal patir, em perdràs de vista molt prompte -em va dir-. Tinc bitllet per a Sydney. M'embarco d'ací a un mes, però potser abans ens tornarem a veure per última vegada.

Després, davant de Cavender i les xiques vaig pretendre que no el coneixia. Els vaig dir que havia intentat agafar-lo per esbroncar-lo com es mereixia, «però el molt cabró corria massa» (sic).

Vaig passar dues setmanes angunioses, després una altra. Vaig pregar que no complís l'amenaça. Una nit havíem quedat al meu pis per fer unes partides de pòquer: Cavender, dos coneguts seus i jo. Eren dos estrangers, un àrab i l'altre francès, o potser espanyol. Cavender planejava plomar-los amb la meva ajuda. Vaig preparar la taula al recambró interior, el que en altres temps va ser la cel·la de Sarcophilus. Vam baixar la llàntia i vam apagar els altres llums. L'atmosfera es va fer densa amb el fum de les cigarretes i l'aroma del whiskey. Vam començar guanyant, però després el joc se'ns va complicar. Jo no estava tan concentrat com requeria l'ocasió, i d'altra banda els nostres contrincants no eren tampoc els principiants que ens pensàvem. Em tremolava el pols. Una suor freda em xopava tot el cos, i el cap se m'omplia de pensaments ominosos. Abans que no el veiessin els altres, vaig sentir la seva presència darrere de mi: la respiració, i l'odi. Sabia de cert que era ell. El meu vell i benvolgut Sarcophilus m'odiava, i havia tornat per venjar-se.

M. A. C. va ser denunciat per agressions per James Cavender. Les altres dues víctimes, Charles B. i Iussuf A. es van fer fonedissos abans de signar els papers. Segons la declaració de Cavender, el susdit M. A. C. els va preparar una trampa a casa seva i els va atacar. Creia que amb la col·laboració d'algú més, ja que van rebre colps per totes bandes i no li semblava possible que hagués pogut fer-ho ell sol, però no ho podia asseguar per la falta d'il·luminació i la confusió del moment. El jutge, basant-se en un informe forense sol·licitat per la defensa, el va considerar temporalment pertorbat i va ordenar que l'ingressessin en una institució mental. Durant la seva convalescència Mary Jane W. li va escriure. Li contava que havia trencat amb Cavender, tot i que en realitat hi havia poc a trencar, puix era un individu egocèntric i un poca-vergonya. Van mantenir correspondència i quan ell va eixir de l'hospital van començar a veure's regularment.

¿Comentarios?

Esperamos sus comentarios, críticas, sugerencias, etc. Escríbanos.

This page hosted by Get your own Free Home Page