SOBRE LA -R FINAL VALENCIANA

 

 

INTRODUCCIÓ

 

És ben sabut que l'articulació de la -r final etimològica és un tret singular del valencià oposat a l'elisió que s'observa en els altres dialectes de la nostra llengua. Per molt de temps ningú no va dubtar que si el valencià articulava la -r final açò era degut a la conservació de la -r de la llengua antiga, que posteriorment va caure a terres catalanes, balears i també a zones septentrionals i meridionals del valencià (vejau mapa).

 

LA TEORIA DE LA REINTRODUCCIÓ

 

El primer lingüista que objectà sobre l'antiguitat de la -r final valenciana fou Antoni Griera. El Dr. Griera pensava que la -r del valencià no era un arcaisme fonètic sinó que havia estat reintroduïda posteriorment a la seua elisió (v. Giner, 1998, pp. 52-53).

Tanmateix, altres lingüistes actuals com J. Colomina i B. Montoya han afirmat també que l'articulació de -r en valencià es deu a un fenomen de reintroducció posterior al segle XIII i no a la conservació d'un tret arcaic. Segons esta teoria, la -r final es reintroduí des de la ciutat de València i s'estengué cap al nord i sud de l'antic regne tot deixant fora bona part de les comarques de Castelló pel nord i les localitats de la vall del Vinalopó al sud. Per als esmentats lingüistes dites zones haurien preservat la situació preliterària, és a dir, amb absència de la -r final des del seu repoblament. Varies dades pareixen confirmar el que afirmen estos autors:

 

  1. El fet que els plurals en -rs (llauradós, carrés) s'articularen sense -r fins el segle XVI quan començà a reintroduir-se la -r tal i com mostren els texts antics, (est tret és viu a la Marina Baixa, Colomina, 1985, Calvo, 1997).

    2.  

  2. El fet que les zones on hi ha -r siguen aquelles on s'elidix la /-d-/ del sufix -ada. Així, la -r podria haver-se reintroduït per a evitar l'homonímia dels infinitius amb els participis femenins (pujada - pujar > [pu'dZa]).

    3.  

  3. La distribució geogràfica de l'elisió de -r també apunta cap a una reintroducció car si València és el focus de la reintroducció sembla lògic que les àrees més llunyanes al sud i al nord hagen preservat la situació original sense -r.

    4.  

  4. La documentació antiga mostra casos de -r no etimològica, com en cómpter, presor i punxor (cf. Andreu, 1998). Açò donaria a entendre que la -r era absent en la llengua antiga i que només es representava en l'escriptura per cultisme, d'aquí que existiren casos de ultracorrecció degut al desig de mantindre una articulació que no existia en la llengua parlada.

    5.  

  5. El fet que a zones de la Marina hom afegisca una -r no etimològica en mots com jóver, ràver o quínzer (dubtós, cf. Colomina, 1994, Calvo, 1997). A més, en zones del valencià meridional (potser inclosa la Marina) s'afegix una -r epentètica als verbs acabats en -re (jàurer, vórer). Estos casos de -r antihistòrica evidenciarien que tal articulació ha estat afegida posteriorment puix que dit procés ha provocat hipercorreccions.

    6.  

  6. Colomina (1985) argumenta dues evidències més: el fet que la -r estiga reintroduint-se a Alcoi, que mancava de -r tradicionalment. Açò indicaria que el procés de reintroducció seguix avançant allí on no hi havia -r. A més, Colomina mostra com als parlars alacantins on no hi ha -r, aquelles paraules que la mantenen són les mateixes que tenen -r (cor, mar, etc. ) en català estricte. Així, tal coincidència provaria el caràcter arcaic de la solució sense -r i la reintroducció de dita articulació en valencià.

 

LA -R DEL VALENCIÀ, FRUIT D'UNA REINTRODUCCIÓ?

 

Vists els principals arguments de qui defenen la reintroducció de la -r en valencià, és hora que demostrem que tal reintroducció és -almenys- una teoria molt discutible. Llistem de nou els arguments assenyalats:

 

  1. És ben clar que el valencià clàssic, com tot el català antic, no articulava la -r final en els plurals -rs però el fet que eixa -r s'introduïra amb posterioritat en els plurals (carrers) no vol dir que el mateix haguera succeït en els singulars (carrer) i -molt menys- que dita reintroducció fóra deguda al castellà. En primer lloc, la documentació antiga mostra regularment la dissimilació de -rs>-s i de la mateixa manera s'observa la regularitat de la -r dels singulars, dada perfectament verificable en l'anàlisi de les rimes antigues (Giner, 1998, pp. 53, 56-60). Talment, dir que el castellà facilità la restauració de la -r dels plurals no té justificació fonètica puix que el castellà no ha articulat mai un grup final [-rs]. Qualsevol parlant castellà pronunciaria més fàcilment podés que pode[r]s. Menys probable sembla que la -r dels plurals la introduïra l'aragonés car tampoc l'articulava a l'època clàssica i encara la perd a la zona pirinenca (Zamora, 1960, pp. 248-250). A més, tots els parlars nord-occidentals fronterers amb l'aragonés des de l'Alcalatén al Pirineu elidixen la -r final, per què l'aragonés va reintroduir la -r a l'Horta de València i no ho ha fet en cap parlar català fronterer amb eixa llengua?

    2.  

  2. Com va dir Giner, hi ha zones que no articulen -r i tampoc la -d- en -ada per tant no és vàlid dir que la -r s'introduí per a evitar l'homonímia de verbs i participis ja que tal homonímia és ben present a zones d'elisió de -r com la vall del Vinalopó i gran part de les zones sense -r del nord de Castelló.

    3.  

  3. La distribució geogràfica de les zones sense -r tampoc pot justificar la teoria de la reintroducció. Hi ha illes de -r final a zones d'elisió com és el cas d'Aiguaviva (Terol) o Alcalà de Xivert (Maestrat). Com s'ha pogut produir la reintroducció de -r a estes localitats tan distants de València (suposat focus de la reintroducció) i tan ben comunicades amb zones d'elisió de -r?

    4.  

  4. Les -r no etimològiques dels texts antics difícilment poden demostrar la reintroducció de la consonant. Com veurem posteriorment, els estudis d'Andreu Beltran (1998, pp. 287-193) han demostrat que en texts antics del Maestrat (on hui dia no s'articula la -r) dels segles XVIII i XIX s'observa una regularitat absoluta en la representació gràfica de la -r final. Així mateix, els contats casos d'epèntesi que s'hi troben (cónter, càlzer) són els mateixos que s'ouen en els parlars que han conservat la -r.

    5.  

  5. Siga cert o no que a la comarca de la Marina hom afegisca -r a paraules que no la tenen etimològicament no veem acurat que açò puga justificar la reintroducció de -r en tot el valencià: la comarca de la Marina és una zona on s'hi establí un enorme nombre d'emigrants baleàrics el s. XVII. Com els repobladors illencs no tenien -r, és fàcil pensar que en l'intent d'acomodar-se a la fonètica valenciana produïren gran nombre de hipercorreccions. És per açò que el que succeïx a la Marina és un cas molt particular difícilment vàlid per a justificar un procés de reintroducció de -r en tot el valencià. Sobre la -r epentètica dels verbs acabats en -re (càurer, jàurer), el que es pot dir és que dit fenomen és contemporani a la pròpia comarca de la Marina (Giner, 1998, pp. 54-55, nota al peu) i per tant no pot relacionar-se amb una hipotètica reintroducció de la -r després del segle XIII. A més, la -r de càurer no és un fenomen fonètic sinó morfològic causat per la tendència analògica a acabar tots els infinitius en -r. Si dit fenomen fóra fonètic les viles que tenen epèntesi al verb (zones de la Ribera i la Vall d'Albaida) també l'haurien de tindre al nom i tal situació no es dóna més que a la Marina.

    6.  

  6. La coincidència de mots que guarden -r a Alacant i a Catalunya és ben poc sorprenent si tenim en compte que el procés que va elidir la -r final explica el fet que alguns mots la conservaren. La caiguda de -r s'originà als plurals, flos, plos... per posteriorment crear uns singulars analògics sense -r; flo, plo, etc. Aquelles paraules que no s'empren en plural com clar, cor, mor, mar conserven la -r puix que no són afectades pel procés dissimilatori de [-rs] > [-s] i no estranyament preserven la -r tant a Alacant com a Catalunya, la coincidència és realment raonable.

 

ÉS LA CAIGUDA DE -R UN FENOMEN PRELITERARI?

 

Si afirmem que la caiguda de la -r final valenciana és un fenomen anterior al segle XIII hauríem de deduir que els parlars valencians que no tenen -r no haurien articulat mai tal so des del mencionat segle. Tal afirmació és realment dèbil front l'evidència que l'elisió de la -r en valencià és un fenomen prou modern. Vejam els següents testimonis:

 

 A la vista d'estes dades, podem afirmar realment que la caiguda de -r és anterior al segle XIII?

Detinguem-nos en el testimoni d'Andreu Beltran (1998, pp. 287-193), segurament, el més significatiu quant a la pèrdua moderna de la -r en valencià:

Beltran analitza texts administratius de certes localitats del Maestrat que hui no articulen la -r (Benassal, Cinctorres, Culla, Tírig i Torre d'en Besora). Beltran observa el següent tractament de la -r final:

 

 

Conclou Beltran que tal precisió ortogràfica prova que la -r devia pronunciar-se al Maestrat ja que només al segle XIX i en una localitat en concret (Tírig) comencen a observar-se casos d'elisió de -r final, elisió que no arribaria a consumar-se fins començament del segle XX com ja ho confirmaven les enquestes d'Alcover (v. Beltran, 1998, p. 289).

Vist el testimoni de Beltran resulta insostenible afirmar que l'elisió de -r siga preliterària en català. Si açò fóra veritat (agafant el Maestrat com a exemple) hauríem de suposar que la -r no es pronunciava en els primers pobladors del Maestrat, després s'hauria reintroduït abans del segle XVII i després va tornar a elidir-se en l'edat moderna. Tal suposició no seria justificada per cap teoria sobre el canvi lingüístic.

Amb açò últim podem concloure que la presència de la -r final en valencià difícilment ha pogut ser fruit d'una reintroducció tardana. Com diria Josep Giner, la -r sempre s'ha pronunciat en valencià simplement perquè no hi ha raó per a suposar el contrari. Potser un dia algú demostrarà que la -r valenciana és realment postliterària, siga com siga, eix dia encara no ha aplegat i amb les últimes evidències documentals potser no arribarà mai.