SPARKS DID FLY
(Van saltar espurnes)
(The Rolling Stones a Barcelona 1998)
¡Vegeu les fotos del concert!
'ESPURNES, SOMRIURES I LLÀGRIMES,
Crònica d'un concert, i quelcom més...'
(THE ROLLING STONES, Estadi Olímpic de Montjuic, 20 de Juliol de 1998)
Espurnes, totes. Somriures, incomptables. Llàgrimes, personalment no, però de ben segur que molts les varen tenir a flor de pell, perquè hi hagué tants moments màgics que la ment s'hi perd. Havia vist diverses imatges dels concerts de la gira, especialment del concert de St.Louis. Estava convençut que no em decepcionaria, tot i que tenia dubtes del so, del repertori i de la seva entrega a l'escenari. Pràcticament tot es va esvair en començar 'Satisfaction'. Sens dubte, el millor so que he mai sentit en un esdeveniment en directe: tots els instruments, des de la bateria de Charlie Watts fins a totes i cadascuna de les percussions tocades per Blondie Chaplin, passant per les notes més subtils del saxo de Bobby Keyes. Especialment em va impressionar el so de la bateria del Charlie i de les guitarres del Keith (especialment, com no, les Telecasters). De la bateria només vaig trobar a faltar una mica més de plats, però la resta sonava com mai n'havia escoltat cap abans. Què cal dir de les guitarres del Keith? Un so brillant i directe que omplia tot l'estadi i no podies evitar de cap manera, que em va fer quedar glaçat a l'inici de Honky Tonk Woman.
Però cal anar més enllà. Del que podem percebre quan toca el mestre, la meitat és el so de les seves guitarres, i l'altra meitat és la seva ànima que parla igual o millor que pels seus llavis. El seu propi cos és la base, la massa sobre la que s'aguanta la presència de la seva música, i que expandeix amb la seva ànima, en cada toc diferent i únic de la introducció de Honky Tonk Woman.
Com ja us he dit, coneixia la gira, i sabia com era i què veuria i sentiria en la introducció prèvia a l'aparició dels Stones a l'escenari, però la realitat ho supera tot, i aquest cop no va ser una excepció. El crit del lleó, les percussions, aquell crit de tribu africana, el meteorit (i en Keith apareixent ja damunt l'escenari), l'explosió a la pantalla, i el riff de 'Satisfaction'. La força amb què va sonar aquella cançó, aquella banda...era impossible quedar-se impassible. Va ser el moment de descarregar tota l'adrenalina que se'ns havia anat acumulant durant tot el dia, el dia 'D'. Mick Jagger amb una jaqueta de color blau elèctric, brillant, maquíssima, i amb un mocador de coll color verd clar. En Keith amb el seu llarg abric de pell de lleopard (crec que vaig llegir en algun lloc que és sintètic, així ho espero) i amb els botins de color verd. El Charlie amb samarreta negra, i el Ronnie amb una jaqueta també negra i setinada. Semblava que s'haguessin vestit de gala per al concert a Barcelona. La bogeria dels llums de l'escenari tot just començava. Cada moment del concert era correspost per una ambientació adequada. Després va venir Let's Spend the Night Together, amb l'aparició de Bernard Fowler, Lisa Fisher i Blondie Chaplin, ella amb un llarg vestit blau. En Keith es va treure l'abric i va mostrar una camisa negra amb ribets de blanc brillant. En aquesta magnífica versió vàrem començar a escoltar de debò com sonava la guitarra del Keith, amb uns contrapunts al ritme de Charlie Watts, marca de la casa. En acabar-la, en Mick se'ns va adreçar per primer cop, ¡¡i ho va fer en català!! Com al '76 quan va dir 'Us estimem'. 'Benvinguts Barcelona. Estic molt content d'estar aquí' van ser les primeres paraules. Això i alguns comentaris més van precedir una de les cançons que més em van agradar del concert: 'Flip the switch'. És el moment de la nit en què trobo que els Stones rememoren l'esperit de la gira 81-82. Contundència i vigorositat defineixen la manera com toquen aquesta gran cançó de 'Bridges to Babylon', especialment la base Keith-Charlie durant les estrofes. La següent perla de la nit va ser 'Gimmie shelter'. Una de les grans tonades de la nit, però que particularment no crec que fos la millor versió que podíem escoltar. La guitarra del Keith en la introducció no va sonar tan viva com acostuma a fer-ho, i em va semblar que la Lisa no hi va poder donar tot el que té. En el moment del seu solo vocal, aquella nota aguda que fa al límit de l'escala, la va haver de fer en dos cops de veu. Això, acompanyat del fet que vaig trobar que li faltava més volum exterior van fer que no m'acabés de convèncer aquesta versió.
Vàrem arribar així al 2n tema de'Btb', 'Anybody seen my baby'. Tot i la catàstrofe inicial :-), un altre dels grans moments de la nit. Que què va passar? La cançó comença amb el baix i la bateria, sobre la que el Mick comença a cantar l'estrofa. Doncs bé, després de la primera línia de baix, el so d'aquest va pràcticament desaparèixer, i s'escoltava lluny, tant que més aviat s'endevinava darrera el bombo del Charlie. Conseqüència: el Mick havia perdut la referència per trobar el to de la cançó. I mira que ho intentava el pobre. Potser va fer la primera estrofa en 3 o 4 tons diferents. Pujava i baixava. Ni tan sols va servir que el Keith li toqués correctament a la guitarra la seva pròpia frase. Però en el moment d'entrar al canvi 'close my eyes, it's three in the afternoon...' tot es va arreglar. És clar allà entren tots els instruments i en Mick ja no va tenir problemes per enganxar el to. Des d'allí fins al final, la cançó va ser preciosa. El baix no va trigar en tornar a aparèixer i tot va anar brodat. No va faltar el 'We came to rock, Barcelona, like this!', i tot l'estadi va embogir. Després va venir 'It's only r'n'r' en una versió més que correcta amb la que tots vam cantar un cop més la famosa tornada. 'Saint of me' i 'Out of control' van enaltir-los encara més. Tot i que crec encara que la primera té força mancances en directe (hauria de ser el Keith qui fes el riff del chorus), en Mick se'ns va ficar a tots a la butxaca un cop més cantant allò de 'I said yeah, oh yeah, oh yeah, you'll never make a saint of me' incomptables vegades al final de la cançó. Fins i tot quan la cançó s'havia acabat, en Jagger encara en volia més i li'n vam donar tants com va voler. Un altre dels gran moments de la nit va venir amb 'Out of control'. L'anomenat 'Midnight rambler' dels noranta va tornar a demostrar com s'aguanta el Mick, regalant energia a cor què vols amb cada moviment, especialment al chorus on es torna expressament boig ('fora de control').
L'espectacularitat del muntatge de llums ens va deixar a tots amb la boca oberta. Voldria destacar especialment les meravelloses notes que va fer el Keith en la seva entrada al canvi previ al chorus. Un '10'. Menció especial per Ken Smith pels seus solos de trompeta. A continuació la 'webchoice', el 'cybervote'. La guanyadora va ser 'Paint it black', tot i que sembla ser que no d'una manera gaire honesta. Vàrem ser molts els que vam votar per altres cançons i no ens va semblar que 'Paint it black' tingués tants números per guanyar, si no és que ja ho tenien previst amb antelació els de dalt. La versió va ser prou bona, amb la peculiaritat que el Keith va canviar l’electroacústica de la gira anterior per la Telecaster que utilitza a 'Satisfaction', cosa que va donar més vigorositat a la cançó. A continuació 'Miss you'. Per mi, una versió rutinària, que no per això dolenta, però que penso que a banda del solo de Bobby Keys, no té més alicient que el de fer cantar i ballar una mica més el públic. És d'aquells temes que mantenen a cada gira i que agrairia que canviessin per algun altre. A més, el Ronnie ens demostrà un cop més amb el solo que no està en el seu millor moment (més aviat el contrari). Sobre això vull matitzar que trobo que com a guitarra d'acompanyament és encara boníssim i no el canviaria per cap altre guitarrista, però no fa ja els solos ni les intervencions que li he escoltat per última vegada en el tour japonès de 1990. Va ser en aquest punt que ens vam trobar davant un dels moments més inèdits del concert: la Lisa que s'havia vestit de curt per l'ocasió, es va asseure a la plataforma dels trompetes. Abans de començar la part 'I've been walking Central Park...', es va acostar a la Lisa i li començà a acariciar la cama dreta. Després va anar baixant i li tragué la sandàlia (¡!). Llavors va i li comença a llepar el dit gros del peu.....i finalment li va xupar literalment tot el dit(¡¡!!). No cal dir que el públic va respondre amb aplaudiments i una gran ovació. En Mick somrigué com un gamberro.
Va arribar l'hora de les presentacions, en les que Mick Jagger va presentar Ron Wood com a 'pintor loco' i Keith Richards com a 'toro salvaje', tot agafant-l'hi la mà enlaire i portant-lo cap endavant com si el tragués a ballar. Potser ell es va endur la més gran ovació, sense desmerèixer la clàssica i sempre llarga dedicada al Charlie. En Keith s'acostà al micro i va engegar el que diu a cada concert: 'Hi Barcelona, it's good to be back' (hola Barcelona, es bo tornar a ser aquí). A partir d'aquí no va poder fer res més que restar allí dret esperant que el públic deixés de corejar allò de 'oé, oé, oé, oé...'. Va remugar algunes paraules més i finalment va començar un dels millors moments de la nit (si no el millor), amb la cançó 'Thief in the night'. Primera sorpresa: va aparèixer una nova vocalista compartint micròfon amb Lisa Fisher. Era Leah Wood, la filla del Ronnie. Una preciositat de la qual vaig quedar prendat en veure-la i en sentir-la. En acabar la cançó en Keith la va presentar així: 'Let me introduce to you, señorita Leah Wood'. I li féu un petó. També abans l'havia besat el seu propi pare. Segona sorpresa: Pierre de Beauport, el tècnic de guitarres del Keith, s'assegué a l'orgue tot acompanyant Chuck Leavell. Cal tenir en compte, que Pierre és l'autor de la idea inicial de la cançó, tal com queda reflectit als crèdits de l'àlbum. Com ja he dit, una versió tendra, preciosa, amb unes veus celestials que posaven la pell de gallina. Voldria destacar també la gran aportació de Ronnie Wood amb uns detalls preciosos.
I acabada la cançó, va arribar el gran moment del concert. I us preguntareu, però no era 'Thief in the night' el gran moment? Doncs sí i no. Perquè encara quedava el que va fer per a mi més especial encara el concert de Barcelona. Un cop Keith va atacar els acords de 'Wanna hold you' (boníssima interpretació de guitarra per part del Keith), en Mia (un amic) i jo, ens vam posar en camí. ¿Cap on?, us preguntareu. Doncs cap al petit escenari central. El camí va ser força fàcil ja que ningú més no semblava saber que allò era ja immediat. I bé, finalment, tot i una desafortunada trobada amb un fan una mica malhumorat, vàrem aconseguir plantar-nos a tot just dos o tres metres de l'escenari petit. I encara no sabia el que m'esperava. S'acabà 'Wanna hold you', s'apaguen les llums, sona la musica festiva corresponent i comença a sortir el pont d'ulls vermells (que per cert em sembla que se li van fondre a mig camí). Per sorpresa meva, l'escenari petit es va començar a aixecar fins a trobar-se amb el pont. Poc a poc van anar arribant tots els Stones: Mick, Charlie, Ron, Keith, Daryl, Chuck (crec que per aquest ordre). El públic era ja una bogeria total. Jo flotava amunt i avall entre la gent i se m'emportaven on volien. Però l'escenari va tornar a baixar i els vaig veure just al meu davant!!!! Al Daryl li podia veure fins als grans de la cara. I al Keith, si fa o no fa, igual. Les tres cançons que van interpretar a continuació van ser de les més intenses de la nit, sobretot per l’eufòria que va desencadenar entre els que érem a la vora. Primer va arribar 'Little queenie', amb alguns problemes en el micròfon del Mick. Des del principi ja va quedar clar que el so no era el mateix que quan eren a l'escenari gran. Era tan a prop que podia escoltar la caixa i el plat 'Xina' del Charlie directament quan ell els picava, una mica abans que m'arribés el so amplificat des de la P.A. Us diré que aquest plat 'Xina' tenia tot de petits claus formant un cercle. El Keith tenia un esquelet de goma penjat del peu de micro, junt amb un dels seus mocadors de calaveres. Vaig poder veure clarament la fisonomia del mestre, amb una expressió tranquil·la, observant-nos, i disfrutant plenament del que feia. En Daryl no parava de mirar el públic i li somreia.
En Mick quan s'acostava feia saltar totes les emocions. El vaig veure molt gran, vell, vull dir. Se li marcaven totes les arrugues. Després va venir 'You got me rocking' en la que sembla ser, segons m'han dit, ja que jo no me'n recordo, hi va haver alguna errada garrafal d'interpretació. La intensitat va anar pujant, i va arribar al punt culminant amb 'Like a rolling stone', que ens va fer tornar a embogir i no parar de cantar-la.
Després van tornar tots cap a l'escenari gran sota la percussió introductòria de 'Sympathy for the devil'. En Mick es va quedar per vestirse en la foscor amb un nou abric llarg marró i beix, fins que començà a ballar i va marxar altre cop per la passarel·la tot començant ja a cantar. Sobre el rush final del concert cal dir en general que va ser talment apoteòsic, i amb algunes cosetes a destacar. Si no recordo malament, el final del 'Sympathy' va ser un nyap, perquè Keith Richards va decidir acabar-lo quan li va passar per l'olla i va agafar tothom amb els pixats al ventre. Sobre 'Tumbling dice', per qui no ho sabés, en Ronnie porta una càmera agafada al màstil de la guitarra, que mostra una imatge fixa de la guitarra i és la resta del món el què es belluga. Sobre 'Honky tonk woman' tornaré a fer èmfasi en el grandiós so de guitarra del Keith, i en la manera única com va tocar aquella introducció. També va fer (com no) el seu petit solo de piano després del Chuck. Amb 'Start me up' una altra sorpresa: en Keith va fer el riff 3 vegades abans de començar realment la cançó. El feia i s'aturava tot esperant la reacció del públic. Connexió total. I per acabar, 'Jumpin' Jack flash', explosions inicial i final incloses. Una versió increïblement potent. Es van acomiadar i durant uns moments tots els del públic vàrem tornar a entonar l''oé, oé, oé, oé...', fins que, sense trencar la tranquil·litat del silenci musical a l'estadi, va aparèixer pel costat dret de la bateria amb les primeres notes de 'You can't always get what you want'. Meravellós. No ens ho esperàvem per res. Va ser un altre dels grans i agradables moments del concert. I per acabar, ara sí, 'Brown Sugar'. Un cop més la guitarra del Keith va tornar a marcar època. Possiblement la versió més llarga que mai els hagi sentit tocar. Semblava que no s'acabaria mai. Tots cantant el 'I said yeah, yeah, yeah, uuh!'. I tones de confetti que sortien de les torres de so (me'n vaig guardar una mica :-). Perfecte. En acabar, petards, mil explosions i la bogeria total. Tots els músics saludant, fins que es quedaren els quatre Stones sols, i varen rebre la més gran ovació de la nit. Els últims a desaparèixer van ser en Mick i en Charlie agafats de la mà i amb els braços enlaire. Abans el Mick li va pujar i baixar diverses vegades la cremallera de la jaqueta al Charlie. I van desparèixer darrera l'escenari. S'havia acabat. Quan marxàvem però, uns quants focs artificials més ens van sorprendre fent-nos tombar un cop més cap a l'escenari. Cal dir que em sembla que van ser bastant més curts que normalment.
Tot s'havia acabat. Però és un dir, perquè encara avui és un record ben present. Ha estat el concert dels Stones que he viscut més intensament, ja que tot i saltar i cantar totes les cançons els vaig escoltar i vaig poder apreciar com tocaven. Amb tot això crec que puc afirmar ben conveçut que va ser un dels grans concerts dels Stones i que van estar al 100%. Només espero el moment d'aconseguir la gravació en àudio o vídeo del concert per tornar a rememorar-lo i confirmar la idea que en va quedar: una de les grans ocasions en la història de The Rolling Stones.
Oriol Cardona, Barcelona, 25/7/98.
Aquí teniu el set-list complet:
22:10h
-Intro-
1-Satisfaction
2-Let's spend the night together
3-Flip the switch
4-Gimmie shelter
5-Anybody seen my baby
6-It's only rock'n'roll
7-Saint of me
8-Out of control
9-Paint it black
10-Miss you
-Presentacions-
11-Thief in the night (Keith)
12-Wanna hold you (Keith)
13-Little queenie (escenari central)
14-You got me rocking (escenari central)
15-Like a rolling stone (escenari central)
16-Sympathy for the devil
17-Tumbling dice
18-Honky tonk woman
19-Start me up
20-Jumpin' Jack flash
21-You can't always get what you want (bis)
22-Brown sugar (bis)
00:35h
This page hosted by 
Get your own Free Home Page